Per una veritable revolució. Comité Proletari Internacionalista

En els últims temps un gran moviment de masses s’ha activat a l’Estat espanyol. Importants sectors de la població, esperonats per com està el capital reestructurant-se amb la crisi, han despertat, després d’una perllongada letargia, a la vida política. Naturalment, una de les característiques d’aquest heterogeni moviment és la manca d’un referent clar respecte a què contraposar al sistema capitalista vigent.

Com no podia ser d’altra manera, espontàniament el moviment, orfe de bagatge i experiència política i defugint qualsevol adscripció a alguna corrent revolucionària històrica, deixat al seu sol impuls, no ha aconseguit articular una alternativa sòlida que oposar al capitalisme. El moviment, en general, no ha fet res més, amb tots els mèrits i defectes que li són propis, que navegar a la contra, a la defensiva dels atacs, difamacions i mesures impulsades per l’enemic, és a dir, la burgesia articulada a través del seu Estat. Precisament, aquesta posició defensiva i la negació de qualsevol reflexió històrica que el situés respecte al sistema en que busca oposar-se, ha estat la causa que, en general, la ideologia, els mètodes i les propostes que ha engendrat el moviment no hagin escapat a la lògica del sistema, sinó que s’ha mogut sempre a través de les seves coordenades, matisades, és clar, per un reformisme radical. D’aquesta manera, el interclassisme, el pacifisme, el parlamentarisme i el parcialisme han estat els eixos al voltant dels quals s’ha nucleat el discurs indignat.

Tret del Poder tot és il.lusió. Part I

La confluència d’individualitats lliurement autodeterminades en un espai horitzontal de debats i propostes, ha generat un munt de dubtes en propis I estranys. Aquesta reflexió no vol ser un balanç sumatiu sinó una problematització dels principis ideològics subjacents en certs sectors del “moviment”. Un apunt a les múltiples I parfcials lectures que han de poder-nos acostar a un relat compartit.
El principi d’autoritat més consolidat I més veritablement vinculant és aquell que parteix de l’absència de coerció o autoritat preassumida. Es fruit del consens entre les parts I és lliurement assumit per aquestes. Tota norma que no parteixi de les pròpies necessitats d’aquells sobre els quals s’alplicarà, està condemnada al fracàs o en el pitjor dels casos a reproduïr les relacions de poder assimètriques propies del sistema. Aquest esquema de funcionament és propi de l’espai performatiu I horitzontal que vol ser la plaça cívica I ciutadana. En confrontació amb l’Estat(que vetlla a través de la burocràcia I la polícia pels interessos del poderosos) I els engranatges que falsament lluiten contra aquest com el Sindicat o el Partit.

El 15-M i l’esquematisme revisionista

El passat 15 de Maig una desconeguda ràbia va sortir als carrers del país, encenent l’espurna de la indignació popular que porta temps forjant-se a la calor del gradual desgast del model polític espanyol, amanit en els últims anys amb unes gotes de crisi econòmica.

El 15 de Maig els comptes estaven ben clars, quedaven set dies per a les eleccions municipals, una etapa cim a la democràcia burgesa doncs és a través d’aquests moments de democràcia com el capital renova, si s’ escau, als gestors de la seva dictadura. Donades les dates el 15M només podia ser observat per tots aquells que participen del circ electoral com un element després del qual agotnar-se per esgarrepar uns quants vots. I és que en això consisteix tota campanya electoral, a convertir l’oferta pròpia en la millor de l’aparador per atreure el major nombre de votants possible.