Arxivar per Setembre de 2010

Valoracions de la Vaga General del 29-S

Des d´Ona Lliure valorem molt positivament el seguiment que ha experimentat aquesta jornada de lluita dels treballadors i treballadores arreu dels Països Catalans. Amb un seguiment per al conjunt de més del 75% i una Manifestació de més de 400.000 persones a Barcelona, el bo i millor de la classe treballadora catalana ha sortit al carrer per expressar en un clam el seu rebuig a la nova retallada de drets laborals que és la Reforma Laboral del govern “socialista” de Zapatero.
Entrant en una anàl.lis més en detall també es de destacar el fet d´avantguarda dels sectors industrials i dels transports al si de la classe treballadora. Com a comunistes no ens podem estar de congratular-nos amb el fet que el proletariat industrial hagi donat una vegada més mostra de ser la classe destinada i amb major capacitat, per consciència de lluita per a si mateixa, a trencar amb les cadenes d´explotació del mode de producció capitalista.
També volem fer esment a l´encomiable i valent tasca dels piquets informatius amb la seva tasca de confrontació directe amb els condicionants de la patronal (tant gran com petita) en una jornada de lluita obrera.
Enfront d´aquesta justa mobilització, les classes dominants, l´ol.ligarquia monopolista de l´Estat Espanyol encapçalada pel sistema finançer i el seu bloc de dominació mediàtica i política estructurada des de l´Estat policial post-franquista. Aquesta ha sigut la sisena vaga en democràcia burguesa i ha sigut alhora una de les més cruentes en quant a nivell de control policial i càrrega mediatica en contra dels drets dels treballadors ha sortir al carrer i a favor del dret (patronal) a treballar.
Diferents agents socials i sindicals, basant-se en l´éxit de les mobilitzacions del 29-S emplaçen Zapatero a que mogui fitxa. Per a els i les comunistes aquesta no ha de ser la fita que resumeixi un reeiximent de la classe treballadora. Ara és el moment de lligar aquesta avantguarda obrera amb l´avantguarda política que lligui revolucionariament la pràxis amb la teoría política. És el moment que el proletariat combatent trobi la seva avantguarda política que la condueixi d´éxit en éxit fins a la victòria final sobre el capitalisme i per l´instauració del socialisme. El contrari seria caure, com diria Lenin, en el cretinisme Parlamentari.
Aquesta necessitat d´organització política de l´avantguarda obrera és encara més necessària quan no només hi ha una crisi dins del bloc dominant (entre reformistes i sectors durs anti-obrers) sinó també al si de l´esquerra. On certs sectors amb vel.leitats d´esquerranisme post-polític volen dur aquesta jornada de mobilització obrera pel camí del movimentisme més llibertari. Aquesta tendència oportunista i petitburguesa va fer també acte de presència en la jornada de lluita obrera del 29-S. Entelant-la amb reivindicacions extemporànies i alienes a les tradicions de lluita i organització obreres. L´enaltiment de l´assemblearisme, els nous subjectes, la lliure confluència individual i la resta d´ocurrències posmodernes per sobre de l´organització conscient dels destacaments obrers revolucionaris al voltant del Partit d´avantguarda, caracteritzen a aquests sectors que volen esdevenir subjecte polític dinamitzador. Ara bé el que en realitat irradien, disucrsivament i en la seva pràctica concreta, esdevé un llast en l´objectiu d´enfrontament amb l´Estat capitalista ja sigui per reformes (complement de tota revolució) o en última instància la presa del poder. Aquests sectors que no comparteixen, ni senten com a pròpia la contradicció principal de tota societat capitalista entre Capital i Treball, són els mateixos que voldrien posar el rellotge al revés i tornar a un moment ideal del capitalisme de lliure concurrència i lliure organització. S´enmirallen en moviments del passat (Maig del 68, autonomía obrera, situacionisme…) que ja van demostrar la seva migrada capacitat de recorregut social concret. Sense una base social obrera, sense una Línia Ideològica concreta, ni una organització política, el viarany en que acaben caient només el superen a partir de l´estridència discursiva i gestual (amplificació en els seus propis àmbits discursius i més presència violenta espectacular al carrer).
Tot aixó com si l´actual fase monopolista del capitalisme no hagués recruït la lluita de classes fins a fer superflu el simple joc Parlamentari i convertit en il.lussió qualsevol projecte emancipatori d´arrel petit-burguesa.
En la fase última del capitalisme la lluita de classes es torna acarnissada doncs no només es lluita contra el capital autòcton sinó contra les alliançes d´aquest amb el capital forani. Pretendre oposar-li un moviment sense cos, dicurs i organització concreta. Un moviment que només vol alliberar espais simbòlics és voler oposar els jocs de paraules i la trascendència significativa dels gestos a les bales i les presons reals del poder. Davant d´aixó qualsevol treballador o treballadora conscient s´apartarà amb una normal incompressió del que contempla.
Com deia Ulrike Meinhoff si es crema un cotxe és un delicte si es cremen més de mil un acte polític. Així els elements més conscients de la classe treballadora, juntament amb la seva avantguarda política han de confluir necessàriament en el Partit de la classe treballadora que organitzi la lluita perllongada en contra del capitalisme com a sistema d´opressió i explotació organitzat per l´Estat capitalista i cohessionat al voltant del bloc dominant històric al poder . L´organització partidària d´avantguarda ha de ser l´instrument que aglutini les consciències per tal de crear els consensos que esdevinguin hegemònics, també per a la futura violència revolucionària. Treballem doncs des d´ara per estendre el sentiment de lluita sostinguda i prolongada en contra del sistema capitalista d´opressió i d´explotació i contra els que el sustenten des dels fronts polítics, econòmics, mediàtics i repressors. Clarifiquem les dues línies en lluita contra l´oportunisme i el reformisme-revisionista, per l´enfortiment del proletariat organitzat en lluita fins a l´instauració del socialisme i el comunisme!.

A continuació us oferim diferents enllaços sindicals fent una valoració de la Vaga del 29-S:

CONC

Intersindical-CSC

CGT de Catalunya

USTEC.STEs IAC

Anuncis

1 comentari

Qué han fet realment els sindicats per nosaltres?

Homenatge sindical a la vida de Brian. Molt bo!

Deixa un comentari

Internacionalisme proletari cubà

Aquest Novembre es complirà el trenta-cinqué aniversari de l´inici de l´anomenada Operació Carlota. Exemple de pràctica internacionalista proletària i causa d´orgull per a la Revolució Cubana.
Aquesta commemoració es fa enmig de l´última ofensiva mediàtica en contra del govern comunista de l´illa. En concret s´han utilitzat les últimes declaracions del vell líder de la Revolució Fidel Castro. Segons el periodista ianqui Jeffrey Goldberg, el líder revolucionari va asseverar en un moment de l´entrevista que “el model cubà ja no funciona ni per a nosaltres”. Aquestes paraules com sempre, extretes de tot context i torticerament emprades, li han servit als mitjans de comunicació proimperialistes per dedduïr el fracàs de l´experiència socialista cubana. Res més lluny aixó últim de la realitat.
Ha sigut tònica habitual dels comunistes cubans, reiterar l´especificitat dels models cap al socialisme i dins d´aquest plantejament defensar la sobirania de cada poble per decidir les formes i els temps més adeqüats per a fer-ho. Aquesta ha sigut la postura del govedrn cubà des d´antuvi i una mostra d´aixó, entre d´altres és la presidència de Fidel Castro del Moviment dels No-alineats amb els dos grans blocs. Aquesta reacció davant de les paraules del comandant Castro volguent magnficar-les i extrapolar-les fins al punt que signifiquèssin una suposada acceptació de l´error de l´experiència socialista, nomes existeix en les retorçades ments dels “analistes” capitalistes.
El veritable fi que hi ha al darrere d´aquesta manipul.lació significativa de les paraules de Castro, és el de voler posar-li la llosa que enterri per sempre més la història que més malsons i maldecaps ha generat a les classes dominants: la del moviment comunista combatiu on la Revolució Cubana ha escrit per dret propi pàgines glorioses.
Una d´aquestes pàgines en el record va ser l´Operació Carlota. Iniciada pels internacionalistes proletaris cubans en ajuda dels seus germans angolenys en lluita contra les restes del colonialisme aliat amb l´imperialisme nordamericà. S´ha de recordar que en l´anomenada guerra civil d´Angola , també hi van participar tropes sudafricanes i del Zaire (actualment República Democràtica del Congo). Totes dues entrenades i finançades pels Estats Units.
En referència al Zaire malauradament aquest país ha sigut notícia en els últims mesos, per un nou cas de vulneració dels drets humans. Més de dues-centes dones i nenes van ser violades a menys de trenta quilòmetres de les tropes internacionals de l´ONU. Patentizant no només la situació de desamparament en que viuen els habitants d´aquelles zones, ara que són pastura de la rapinya imperialista, sinó del patètic paper de l´internacionalisme del primer mòn en la figura dels cascs blaus. Qualsevol comparació amb l´internacionalisme cubà empal.lideix. Així doncs tots els comunistes, anti-imperialistes i homes i dones de progrés hem de seguir donant tot el nostre suport al govern cubà en els futurs èxits dels nous camins de la revolució. Patria o mort vencerèm!

A continuació us oferim l´article dels companys de “la conquista de la civilización socialista” sobre l´Operació Carlota i un enllaç a un article històric de l´escriptor Gabriel García Marquez en referència al mateix fet.

Operació Carlota, l´internacionalisme cubà

Mentre les potències occidentals han turmentat els pobles amb la mes abominable forma d’opressió que és el colonialisme, el racisme i l’apartheid i continuen en els nostres dias amb noves i mes sagnants operacions de recolonització, portant la destrucció i la misèria a qualsevol lloc del nostre planeta, la Cuba Revolucionària va demostrar que sol el Socialisme va poder ajudar als pobles que lluitaven pel seu alliberament de la sinistra mà del colonialisme i l’apartheid. Va ser l’Internacionalisme cubà qui va donar inici a la gesta mes grandiosa i solidària amb les lluites dels pobles oprimits d’Africa, iniciant la històrica OPERACIÓ CARLOTA.

Quan el 1974 la Revolució dels Clavells a Portugal va enderrocar el govern feixista de Marcelo Caetano, es va accelerar el procés de descolonització dels seus enclavaments a Africa (Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Sao Tomé i Cap Verd).

A Angola, el Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA), única força legítima combatent per la independència del pais, al comandament d’Agostinho Neto, assumeix el poder després d’una llarga lluita contra l’opressió colonial. Però la recent estrenada independència es veu ràpidament amenaçada per les forces feixistes del FNLA, recolzades pel Zaire, i els mercenaris d’UNITA al servei de la racista Sud-àfrica, tots finançats i recolzats pel Departament d’Estat Nord-Americà, especialment des de que el govern d’EUA posés a Henry Kisinguer a dirigir personalment les accions de la CIA en suport del FNLA i UNITA. La Casa Blanca pretenia amb la derrota del MPLA rescabalar-se de l’estrepitosa derrota que havia sofert al Vietnam.

Davant de l’amenaça certa que les forces mercenàries prenguessin la capital, Luanda, el MPLA demana amb urgència la col·laboració militar de Cuba que envia voluntaris internacionalistes per ajudar les tropes anticolonialistes a organitzar la defensa: 480 homes arriben l’octubre de 1975 i, al costat d’ells, milers de fusells, morters, antiaeris i canons antitanc, així com l’avituallament necessari per dotar a les Forces Armades Populars d’Alliberament d’Angola (FAPLA), que els dias 2 i 3 de novembre, al costat dels voluntaris cubans, van intentar detenir la Columna, Zulu sud-africana blindada que avançava des de Namíbia cap al nord, en direcció a Luanda. Fué aquesta la primera resistència organitzada que van trobar els invasors sud-africans que, malgrat sofrir abundants pèrdues, van continuar avançant a causa de la seva superioritat en mitjans. Sang cubana i angolana es vessen juntes per primera vegada.

També des del Nord, forces d’UNITA, es dirigeixen cap a Luanda, la Capital d’Angola.

Però per als cubans, formats en una conscient vocació internacionalista, hi havia un sol camí: no deixar sol el poble angol+a en aquella hora crucial.

Amb Fidel i Raul al capdavant, la direcció del Pais va prendre la decisió d’enviar les primeres tropes regulars, totalment voluntàries, a combatre els agressors sud-africans. Començava així l’Operació Carlota, que duraria fins al 25 de maig de 1991, quan els 500 últims internacionalistes cubans van tornar a la seva Pàtria, després de demostrar amb escreix l’esperit solidari i la capacitat del petit pais Socialista per mobilitzar nombrosos mitjans per la llibertat dels pobles.

La primera companyia del Batalló de Tropes Especials cubanes va arribar a Luanda el 9 de novembre per a començar al dia següent el combat, en el qual els atacants mercenaris al servei de l’Apartheid reben una aclaparadora derrota, en una gesta plena d’heroisme com mai fins llavors s’havia conegut al continent africà.

Luanda estava salvada i, aquest mateix dia, el President Agostinho Neto, proclamava en un multitudinari míting, el naixement de la República Popular d’Angola i el 27 de març de 1976 l’últim destacament dels racistes sud-africans va creuar el rio Cunene i es va internar a la Namíbia ocupada per l’apartheid. De Cabinda a Cunene, la República Popular d’Angola era lliure dels invasors i els seus fatxendes. Tot semblava indicar que la guerra havia acabat i que les FAPLA podrien assumir la defensa de l’immens territori angolès i que ja no faria falta mantenir l’ajuda altruista dels internacionalistes cubans, 36.000 efectius en defensa de la llibertat d’Angola.

Però Sudafrica i EUA mai no van deixar de fuetejar Angola, doncs sabien que la victòria popular posava en perill tots els règims feixistes d’Africa Austral, i durant els 10 anys següents les incursions i atacs terroristes des de les bases sud-africanes a Namíbia van anar augmentant.

El gener de 1988 l’Estat Major de les FAPLA decideix llançar una forta ofensiva generalitzada contra UNITA al seu bastió de la província meridional de Cuando Cubango per desallotjar-los de territori angolès, però la intervenció directa de tropes racistes de Pretòria, les SDAF, amb gran suport aeri va passar a la contraofensiva.

Una altra vegada, com l’any 1975 Fidel ( i malgrat aquesta vegada de l’oposició de l’URSS, on la criminal “Perestroika” preparava el seu traïdor camí), envia generosament un contingent de 40.000 internacionalistes, agregant aquesta vegada la decisiva tramesa d’avions MIG-21 i MIG-23, que va assegurar la supremacia aerea. D’aquesta manera, al costat dels combatents del SWAPO que lluitaven contra el règim racista de Namíbia, les FAPLA van aconseguir derrotar completament els exèrcits de l’odiat règim de l’apartheid en la mítica batalla de Cuito Cuanavale, la major batalla de la història de l’Africa Subsahariana.

La victòria a Cuito Cuanavale del FAPLA, al costat dels internacionalistes cubans i namibis del SWAPO, va transformar la geopolítica de l’Africa Austral, obligant al règim de Botha a Pretòria a negociar la independència de Namíbia, va iniciar el camí cap al final del sistema segregacionista de l’apartheid en Sud-àfrica.

Mentre les potències “democràtiques” que van recolzar activament l’oprobiós règim de l’apartheid es permeten criminalment agredir a Cuba i acusar-la cínicament de ser enemiga de la llibertat, va ser la Cuba Internacionalista , Socialista i solidària la que donà la seva sang per aconseguir la llibertat dels pobles d’Africa Austral del colonialisme mes execrable i inhumà.

L’Operació Carlota (denominada així pel comandament cubà en honor a una dona africana que, a terra cubana, va encapçalar sent esclava dues sublevacions contra l’opressió colonial i que fou esquarterada pels botxins que van aconseguir capturar-la en el seu segon intent rebel), és l’Internacionalisme de la Cuba Solidària, que va mostrar al món la supremacia moral i combativa del Socialisme a la seva missió llibertadora. Mentre les potències “democràtiques” que avui assetgen Cuba, sempre van voler sojutgar als pobles, ella sempre va lluitar per alliberar-los.

En informar el Comandant a Cap Fidel Castro que l’Operació Carlota havia conclòs, el llavors Ministre de les Forces Armades Revolucionàries, Raul Castro afirmava: “La glòria i el mèrit suprem pertanyen al poble cubà protagonista verdader d’aquesta epopeia que correspondrà a la història aquilatar en seu mes transcendència profunda i perdurable”.

Enllaç a l´article de Gabriel García Marquez

Deixa un comentari

Ona Lliure. Programa del 19/09/2010

Aquest programa es va emetre el passat diumenge dia 19 de Setembre. És el segon de la cinquena temporada d´Ona Lliure a Contrabanda fm. En ell vam fer lectura de la declaracio d´Intencions d´Ona Lliure, on explicitavem la línia ideològica dels continguts del programa. Amb aixó volem donar per tancat el cicle obert abans de l´estiu respecte a les crítiques rebudes pel programa.

Després vam entrar de ple en comentar la pròxima vaga del 29 de Setembre, sobretot pel que fa al paper que ha vingut jugant l´extrema esquerra davant d´aquesta convocatòria.

Deixa un comentari

l’IRA Autèntic amenaça amb atacar els bancs britànics

Les entitats bancàries britàniques i els seus màxims responsables són els objectius marcats per l’IRA Autèntic, organització armada escindida de l’IRA.
En una entrevista concedida al diari ‘Guardian’ representants de l’IRA Autèntic van definir els banquers com uns “criminals”. “Tenim un historial d’atacs a objectius econòmics d’alt perfil i a institucions financeres com la City de Londres. El paper dels banquers i les institucions a què serveixen per finançar el sistema capitalista i colonial britànic no ha passat inadvertit”, van afirmar.
Així mateix consideren que els banquers són “els veïns del costat dels polítics”. No es recorda cap altra ocasió en la qual el grup hagi utilitzat paraules tan dures cap al sistema bancari.
En les respostes enviades a la redacció del ‘Guardian’ avancen que alternaran entre “objectius militars, polítics i econòmics”, mentre amenacen amb empitjorar la seva campanya d’accions a tots els fronts. “En realitat és important confessar que ens hem reagrupat, reorganitzat i emergit d’un període turbulent en la història republicana”, assenyalen.
En els últims 18 mesos l’IRA Autèntic i altres grups afins han disparat contra més d’una vintena d’homes, en el marc de la seva campanya d’agressions i trets de “càstig” cap als qui consideren “elements antisocials” de les classes treballadores republicanes. En una altra de les respostes defensen l’esmentada estratègia en justificar que amb ella pretenen “protegir la comunitat”.

SUPORT CREIXENT

Entretant, critiquen l’actitud del partit republicà Sinn Féin i la seva idea que amb l’esmentada estratègia vagin a aconseguir una Irlanda unida, malgrat que engloba la majoria del vot republicà. En canvi, afirmen, està creixent el suport popular cap al grup, i de fet han hagut de descartar molts joves aspirants a membre perquè no tenen la capacitat d’integrar-los tots a les seves files.
“Des del punt de vista de les comunitats republicanes, encara hi ha una força de Policia britànica fortament armada que ocasionalment utilitza pilotes de goma, gas CS (lacrimogen) i tásers (porres elèctriques), du a terme batudes en habitatges, operacions de detenció i recerca i persecució general” van afirmar.
Al seu torn, neguen que hi hagi hagut converses entre els dissidents republicans i els governs d’Irlanda i el Regne Unit.
“L’IRA no es nega a parlar, de fet és necessari que hi hagi converses (…). Tanmateix, les converses han de tractar la causa del conflicte, això és, l’ocupació britànica il·legal d’Irlanda. En aquest sentit critiquen la falta d’integritat i de voluntat per arribar a les causes del conflicte i el condicionament del procés a la seva “egoista agenda”.
Sobre el viceprimer ministre nord-irlandès, Martin McGuinnes (Sinn Féin), critiquen que té un “interès personal” en perjudicar els republicans. “El seu treball és administrar l’ordre de la Reina d’Anglaterra a Irlanda”, van concloure els portaveus de l’IRA Autèntic.

Extret de Odio de Clase

Traduït per Espai Alliberat

Deixa un comentari

Salvador Allende. La dignitat dels pobles.

Ara fa trenta-set anys es va produïr el cop d´Estat a Xile, contra el Govern d´Unitat Popular presidit pel doctor socialista Salvador Allende. Aquella experiència social d´arribar al socialisme en democràcia va fracassar, no només per la reacció interna sinó per l´intervenció de l´imperialisme nord-americà.
En aquell moment als Estat Units governava l´administració Nixon amb el sinistre Henry Kissinger, com a Secretari d´Estat. Des del primer moment del triomf del Front Popular sectors de l´oligarquia xilena van començar a conspirar amb el govern nordamericà per aconseguir el derrocament del govern “marxista” de Salvador Allende. Aquí podreu veure un documental Xilè del 2008, on s´exposa detalladament els pormenors d´aquesta conspiració a l´ombra. A sota podreu descarregar-vos el discurs que va fer el ja electe President Allende el 21 de Maig de 1971, on exposava les característiques del procés xilé cap a el socialisme.
Tot i aquest fracàs el govern d´Unitat Popular i el President Allende amb el seu exemple de lluita i abnegació socialistes fins al final, són i seran un exemple de dignitat i de confiaça en que el futur és dels pobles que lluiten per la seva emancipació nacional i social.

Via chilena al socialismo

Deixa un comentari

Maoistes afgnaesos anuncien inici de lluita contra “els ocupants imperialistes”

Els maoistes afganesos anuncien que aviat començaran a combatre als “ocupants imperialistes”

El Partit Comunista (maoista) d’Afganistan ha anunciat que molt aviat començarà a combatre els “ocupants imperialistes” però també els “reaccionaris teocràtics islàmics”. Dins de molt poc les tropes d’ocupació de l’OTAN hauran de combatre no solament contra els talibans i els jihadistas sinó també contra els guerrers comunistes. Això és almenys el que es dedueix d’un recent comunicat del Partit Comunista (maoista) afganès, una formació cladestina creada el 2004.
“El partit està per començar a la guerra popular a Afganistan, el caràcter específic del qual en l’actual conjuntura és el d’una guerra popular revolucionària contra els ocupants imperialistes i el seu règim fatxenda.”
Així conclou un comunicat del PC (m) publicat el 15 de juliol passat en “Shola Jawwid” (Crida eterna), òrgan del partit per commemorar el company Azad, històric portaveu dels guerrillers maoistes indis “Naxalites”, mort en acció el passat primer de juliol.
El Partit Comunista (maoista) afganès -la dirigencia del qual ha romàs fins ara en la clandestinitat- és el fruit d’un lent procés de reunificació i de revitalització de les restes dels grans moviments maoistes afganesos dels anys 60 i 70, exterminats després pels comunistes filo-soviètics i pels integristes filo-nord-americans. Un procés que va començar després de la invasió aliada de 2001, per tal d’instal·lar una guerra d’alliberament nacional “autònoma” amb relació als grups armats islàmics i en nom d’una “tercera via” alternativa aliena tant a l’ocupació estrangera com a la teocràcia islàmica.
“Si les masses afganeses continuen pensant que les úniques alternatives són la rendició davant l’ocupant estranger o el suport als talibans a l’al-Qaida, la misèria del nostre poble no tindrà final” es llegeix en un document de 2002. “El nostre partit ha decidit mobilitzar-se autònomament per resistir a la invasió imperialista com a etapa necessària cap a una revolució neodemocrática a l’Afganistan. Hem de considerar tanmateix com a enemics nostres no solament als imperialistes nord-americans i els seus aliats, sinó també als reaccionaris teocràtic-islàmics, als talibans i als jihadistas que són els que controlen actualment el país”.

El PC (m) com a modern hereu dels Sholay (flames): els militants maoistes de l’Organització de joves progressistes (Sazman-i Jawanan-i Mutarraqi) creada el 1965 per Akram Yari, mestre hazara originari de Jaghori (Ghazni)

Els Sholai -del nom de la seva popular revista estudantil, Shola Jawid- van néixer com un moviment juvenil de protesta contra la monarquia de Zahir Shah, els fonamentalistes islàmics de Gulbuddin Hekmatyar i el comunisme filo-soviètic del Partit democràtic del poble afganès (PDPA) convertint-se molt aviat en el major moviment de masses del país.

Supervivents de la sanguinària persecució, de la repressió de la policia monàrquica i dels grups islàmics integristes, els maoistes Sholay van ser posats fora de la llei després del cop comunista de 1978: van ser arrestats per milers, torturats i assassinats. Entre ells Ahram Yari, qui tanmateix va aconseguir deixar una important herència política a través del seu deixeble Faiz Ahmad, fundador de l’Organització per a l’Alliberament d’Afganistan (ONA), grup armat maoista que durant tota la dècada del 80 va combatre els ocupants soviètics (entrant formalment al front dels muyaidines combatents per la llibertat) però que molt aviat va entrar en conflicte amb els integristes islàmics d’Hekmatyar.
Van ser exactament els muyaidines d’Hekmayar els que, el 1986, van assassinar Faiz Ahmad, provocant de fet el desmembrament d’ONA. De les seves cendres van néixer, a finals dels 80, diversos moviments maoistes revolucionaris i el 1991 el Partit Comunista d’Afganisán (PCA) que va recuperar la tradició “tercerista” dels Sholay de Akram Yari contra el “feixisme” i l'”obscurantisme” dels integristes i contra l’imperialisme de qualsevol origen. En coherència amb aquesta posició, després de la invasió nord-americana de 2001, el PCA es va convertir en promotor del renaixement d’una resistència armada maoista tant contra les tropes de l’OTAN com contra els talibans i els senyors de la guerra, donant lloc al procés polític que va portar, el 2004, a la creació del PCA (m).
El renaixement del maoisme a l’Afganistan s’insereix en el generalitzat fenomen del despertar dels moviments armats comunistes a molts països pobres del continent asiàtic. Des de l’Índia rural fins a Nepal, fins a les Filipines, el maoisme s’ha mostrat capaç d’interpretar les lluites camperoles i indígenes contra les “razzias” de les multinacionals i les injustícies del liberalisme global. A l’Afganistan en canvi es proposen com a instrument d’alliberament nacional i com a alternativa a la teocràcia feudal: un desafiament no tan irreal tenint en compte el retardat de la societat afganesa i el resultat del fracassat experiment de democràcia occidental.

Extret de : Odio de Clase

Traduït per Espai Alliberat.

Deixa un comentari