Internacionalisme proletari cubà

Aquest Novembre es complirà el trenta-cinqué aniversari de l´inici de l´anomenada Operació Carlota. Exemple de pràctica internacionalista proletària i causa d´orgull per a la Revolució Cubana.
Aquesta commemoració es fa enmig de l´última ofensiva mediàtica en contra del govern comunista de l´illa. En concret s´han utilitzat les últimes declaracions del vell líder de la Revolució Fidel Castro. Segons el periodista ianqui Jeffrey Goldberg, el líder revolucionari va asseverar en un moment de l´entrevista que “el model cubà ja no funciona ni per a nosaltres”. Aquestes paraules com sempre, extretes de tot context i torticerament emprades, li han servit als mitjans de comunicació proimperialistes per dedduïr el fracàs de l´experiència socialista cubana. Res més lluny aixó últim de la realitat.
Ha sigut tònica habitual dels comunistes cubans, reiterar l´especificitat dels models cap al socialisme i dins d´aquest plantejament defensar la sobirania de cada poble per decidir les formes i els temps més adeqüats per a fer-ho. Aquesta ha sigut la postura del govedrn cubà des d´antuvi i una mostra d´aixó, entre d´altres és la presidència de Fidel Castro del Moviment dels No-alineats amb els dos grans blocs. Aquesta reacció davant de les paraules del comandant Castro volguent magnficar-les i extrapolar-les fins al punt que signifiquèssin una suposada acceptació de l´error de l´experiència socialista, nomes existeix en les retorçades ments dels “analistes” capitalistes.
El veritable fi que hi ha al darrere d´aquesta manipul.lació significativa de les paraules de Castro, és el de voler posar-li la llosa que enterri per sempre més la història que més malsons i maldecaps ha generat a les classes dominants: la del moviment comunista combatiu on la Revolució Cubana ha escrit per dret propi pàgines glorioses.
Una d´aquestes pàgines en el record va ser l´Operació Carlota. Iniciada pels internacionalistes proletaris cubans en ajuda dels seus germans angolenys en lluita contra les restes del colonialisme aliat amb l´imperialisme nordamericà. S´ha de recordar que en l´anomenada guerra civil d´Angola , també hi van participar tropes sudafricanes i del Zaire (actualment República Democràtica del Congo). Totes dues entrenades i finançades pels Estats Units.
En referència al Zaire malauradament aquest país ha sigut notícia en els últims mesos, per un nou cas de vulneració dels drets humans. Més de dues-centes dones i nenes van ser violades a menys de trenta quilòmetres de les tropes internacionals de l´ONU. Patentizant no només la situació de desamparament en que viuen els habitants d´aquelles zones, ara que són pastura de la rapinya imperialista, sinó del patètic paper de l´internacionalisme del primer mòn en la figura dels cascs blaus. Qualsevol comparació amb l´internacionalisme cubà empal.lideix. Així doncs tots els comunistes, anti-imperialistes i homes i dones de progrés hem de seguir donant tot el nostre suport al govern cubà en els futurs èxits dels nous camins de la revolució. Patria o mort vencerèm!

A continuació us oferim l´article dels companys de “la conquista de la civilización socialista” sobre l´Operació Carlota i un enllaç a un article històric de l´escriptor Gabriel García Marquez en referència al mateix fet.

Operació Carlota, l´internacionalisme cubà

Mentre les potències occidentals han turmentat els pobles amb la mes abominable forma d’opressió que és el colonialisme, el racisme i l’apartheid i continuen en els nostres dias amb noves i mes sagnants operacions de recolonització, portant la destrucció i la misèria a qualsevol lloc del nostre planeta, la Cuba Revolucionària va demostrar que sol el Socialisme va poder ajudar als pobles que lluitaven pel seu alliberament de la sinistra mà del colonialisme i l’apartheid. Va ser l’Internacionalisme cubà qui va donar inici a la gesta mes grandiosa i solidària amb les lluites dels pobles oprimits d’Africa, iniciant la històrica OPERACIÓ CARLOTA.

Quan el 1974 la Revolució dels Clavells a Portugal va enderrocar el govern feixista de Marcelo Caetano, es va accelerar el procés de descolonització dels seus enclavaments a Africa (Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Sao Tomé i Cap Verd).

A Angola, el Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola (MPLA), única força legítima combatent per la independència del pais, al comandament d’Agostinho Neto, assumeix el poder després d’una llarga lluita contra l’opressió colonial. Però la recent estrenada independència es veu ràpidament amenaçada per les forces feixistes del FNLA, recolzades pel Zaire, i els mercenaris d’UNITA al servei de la racista Sud-àfrica, tots finançats i recolzats pel Departament d’Estat Nord-Americà, especialment des de que el govern d’EUA posés a Henry Kisinguer a dirigir personalment les accions de la CIA en suport del FNLA i UNITA. La Casa Blanca pretenia amb la derrota del MPLA rescabalar-se de l’estrepitosa derrota que havia sofert al Vietnam.

Davant de l’amenaça certa que les forces mercenàries prenguessin la capital, Luanda, el MPLA demana amb urgència la col·laboració militar de Cuba que envia voluntaris internacionalistes per ajudar les tropes anticolonialistes a organitzar la defensa: 480 homes arriben l’octubre de 1975 i, al costat d’ells, milers de fusells, morters, antiaeris i canons antitanc, així com l’avituallament necessari per dotar a les Forces Armades Populars d’Alliberament d’Angola (FAPLA), que els dias 2 i 3 de novembre, al costat dels voluntaris cubans, van intentar detenir la Columna, Zulu sud-africana blindada que avançava des de Namíbia cap al nord, en direcció a Luanda. Fué aquesta la primera resistència organitzada que van trobar els invasors sud-africans que, malgrat sofrir abundants pèrdues, van continuar avançant a causa de la seva superioritat en mitjans. Sang cubana i angolana es vessen juntes per primera vegada.

També des del Nord, forces d’UNITA, es dirigeixen cap a Luanda, la Capital d’Angola.

Però per als cubans, formats en una conscient vocació internacionalista, hi havia un sol camí: no deixar sol el poble angol+a en aquella hora crucial.

Amb Fidel i Raul al capdavant, la direcció del Pais va prendre la decisió d’enviar les primeres tropes regulars, totalment voluntàries, a combatre els agressors sud-africans. Començava així l’Operació Carlota, que duraria fins al 25 de maig de 1991, quan els 500 últims internacionalistes cubans van tornar a la seva Pàtria, després de demostrar amb escreix l’esperit solidari i la capacitat del petit pais Socialista per mobilitzar nombrosos mitjans per la llibertat dels pobles.

La primera companyia del Batalló de Tropes Especials cubanes va arribar a Luanda el 9 de novembre per a començar al dia següent el combat, en el qual els atacants mercenaris al servei de l’Apartheid reben una aclaparadora derrota, en una gesta plena d’heroisme com mai fins llavors s’havia conegut al continent africà.

Luanda estava salvada i, aquest mateix dia, el President Agostinho Neto, proclamava en un multitudinari míting, el naixement de la República Popular d’Angola i el 27 de març de 1976 l’últim destacament dels racistes sud-africans va creuar el rio Cunene i es va internar a la Namíbia ocupada per l’apartheid. De Cabinda a Cunene, la República Popular d’Angola era lliure dels invasors i els seus fatxendes. Tot semblava indicar que la guerra havia acabat i que les FAPLA podrien assumir la defensa de l’immens territori angolès i que ja no faria falta mantenir l’ajuda altruista dels internacionalistes cubans, 36.000 efectius en defensa de la llibertat d’Angola.

Però Sudafrica i EUA mai no van deixar de fuetejar Angola, doncs sabien que la victòria popular posava en perill tots els règims feixistes d’Africa Austral, i durant els 10 anys següents les incursions i atacs terroristes des de les bases sud-africanes a Namíbia van anar augmentant.

El gener de 1988 l’Estat Major de les FAPLA decideix llançar una forta ofensiva generalitzada contra UNITA al seu bastió de la província meridional de Cuando Cubango per desallotjar-los de territori angolès, però la intervenció directa de tropes racistes de Pretòria, les SDAF, amb gran suport aeri va passar a la contraofensiva.

Una altra vegada, com l’any 1975 Fidel ( i malgrat aquesta vegada de l’oposició de l’URSS, on la criminal “Perestroika” preparava el seu traïdor camí), envia generosament un contingent de 40.000 internacionalistes, agregant aquesta vegada la decisiva tramesa d’avions MIG-21 i MIG-23, que va assegurar la supremacia aerea. D’aquesta manera, al costat dels combatents del SWAPO que lluitaven contra el règim racista de Namíbia, les FAPLA van aconseguir derrotar completament els exèrcits de l’odiat règim de l’apartheid en la mítica batalla de Cuito Cuanavale, la major batalla de la història de l’Africa Subsahariana.

La victòria a Cuito Cuanavale del FAPLA, al costat dels internacionalistes cubans i namibis del SWAPO, va transformar la geopolítica de l’Africa Austral, obligant al règim de Botha a Pretòria a negociar la independència de Namíbia, va iniciar el camí cap al final del sistema segregacionista de l’apartheid en Sud-àfrica.

Mentre les potències “democràtiques” que van recolzar activament l’oprobiós règim de l’apartheid es permeten criminalment agredir a Cuba i acusar-la cínicament de ser enemiga de la llibertat, va ser la Cuba Internacionalista , Socialista i solidària la que donà la seva sang per aconseguir la llibertat dels pobles d’Africa Austral del colonialisme mes execrable i inhumà.

L’Operació Carlota (denominada així pel comandament cubà en honor a una dona africana que, a terra cubana, va encapçalar sent esclava dues sublevacions contra l’opressió colonial i que fou esquarterada pels botxins que van aconseguir capturar-la en el seu segon intent rebel), és l’Internacionalisme de la Cuba Solidària, que va mostrar al món la supremacia moral i combativa del Socialisme a la seva missió llibertadora. Mentre les potències “democràtiques” que avui assetgen Cuba, sempre van voler sojutgar als pobles, ella sempre va lluitar per alliberar-los.

En informar el Comandant a Cap Fidel Castro que l’Operació Carlota havia conclòs, el llavors Ministre de les Forces Armades Revolucionàries, Raul Castro afirmava: “La glòria i el mèrit suprem pertanyen al poble cubà protagonista verdader d’aquesta epopeia que correspondrà a la història aquilatar en seu mes transcendència profunda i perdurable”.

Enllaç a l´article de Gabriel García Marquez

Anuncis
  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: