Arxivar per Octubre de 2010

HIMOC.Front d´Aragó.31/10/2010

Aquesta quinzena volem encetar la nostra visió del que creiem van ser els grans esdeveniments de la Guerra Civil, dins el camp antifeixista. En aquest Programa parlem del Comité de Milícies Antifeixistes, el primer Govern de la Gemeralitat post 18 de Juliol i l’establiment dels Fronts de lluita antifeixista a l’Aragó.

http://www.ivoox.com/programa-31-10-2010_md_410303_1.mp3″
Anuncis

, , , ,

Deixa un comentari

Resposta a un oïent

El dia 6 d’Agost del 2010 vam admetre un comentari prou llarg d’un oïent. Fidels a la nostra màxima de promoure el debat i la participació. Quina va ser la nostra sopresa quan vam veure el tó d’aquesta resposta crítica als continguts del nostre Programa d’Ona Lliure del dia vint-i-set de Juny de 2010.
En aquest Programa feiem una revisió crítica de la figura de l’Andreu Nin amb la clara voluntat de suscitar un debat polític amb paral.lelismes amb l’actualitat. Objectiu aquest que ja vam explicitar en la nostra declaració d’intencions.
En el comentari de resposta de l’oïent no hi ha cap referència a aquest desitjat debat sobre continguts político-ideològics amb un transfons històric. El que hi ha és un vulgar tira i afluixa al voltant d’inextactituds en dates i informacions. El que per a nosaltres té com a resultat escamotejar l’autèntic debat.Que consti una vegada més que aquest refusament a entrar a debatre més en profunditat no parteix pas de nosaltres.
No estem criticant que se’ns facin rectificacions d’errades en les dades que donem en directe o per escrit. Faltaria més!Agraïrem sempre aquests comentaris com una ajuda a millorar els continguts del Programa i del bloc i com un toc d’atenció a millorar els nostres mètodes de preparació dels contingurs que el.laborem. Ara quan, com en el cas que ens ocupa aquest afany de critica suposadament constructiva es fa passar per una contrargumentació, això no pot ser més que un rebaixament dels plantejaments al qual esperem no tornar-hi a entrar en el futur.
Així doncs a continuació podeu llegir la contestació al nostre oïent. On donem la nostra visió dels 14 punts amb els quals ens va intentar refutar.

Resposta a un oïent

Deixa un comentari

“En Defensa de l’Autodefensa”

LA PANTERA NEGRA

16 de Novembre de 1968. Pàgina 12

“EN DEFENSA DE L’AUTODEFENSA” EN EXCLUSIVA PER HUEY NEWTON”

(Huey sobre Anarquistes i Individualistes amb relació a la lluita revolucionària i el Moviment d’Alliberament Negre)
……..

Hauríem d’entendre que hi ha una diferència entre la rebel·lió dels anarquistes i la revolució negra o d’alliberament de la colònia negra.

Aquesta és una societat de classes; sempre ho ha estat. Aquesta societat de classes reaccionària posa la seva limitació sobre els individus, no solament en termes de la seva ocupació, sinó també de la seva llibertat d’expressió, la seva mobilitat i la seva llibertat per ser realment creatiu i fer qualsevol cosa que vulgui fer.

La societat de classes preveu això. Això és cert no només per a la massa de la classe inferior o sotmesa. És també cert entre la classe dominant. Aquesta classe també limita la llibertat de les ànimes individuals de la gent que la integra.

A Amèrica tenim no només una societat de classes, tenim també un sistema de castes i el poble negre és relegat a la casta més baixa. Mancat de mobilitat per enfilar-se a l’escala de classes. No té cap oportunitat d’ingressar en l’estructura governant.

Dins de la classe dominant estan protestant (resistint?), perquè la gent ha descobert que està completament subjecta als manipuladors i la voluntat de l’administració. Això porta a col·lació un fenomen molt estrany a Amèrica, és aquest, molts dels estudiants blancs que es rebel·len i els anarquistes són el plançó de la classe dominant. Segurament molts d’ells tenen una extracció de classe mitjana i alguns fins i tot de classe alta. Veuen les limitacions sobre ells imposades i ara lluiten, com tots els homes lluiten, per aconseguir la llibertat de l’ànima, llibertat d’expressió i llibertat de moviment sense les limitacions artificials d’antics valors.

La gent negra i de color a Amèrica, confinada dins del sistema de castes, és discriminada com a grup. No és una qüestió de llibertat individual com ho és per als fills de les classes dominants. Nosaltres no hem assolit el punt de tractar d’alliberar-nos individualment perquè estem dominats i oprimits com a grup.

Una gran part de la gent d’aquest país integra la joventut. Però no està fent això com a grup social perquè, com a tal, ja són fins a cert punt lliures. El seu problema no és realment un problema grupal, perquè poden integrar-se fàcilment a l’estructura. Potencialment tenen la mobilitat per fer això: ells són els educats, “el futur del país”, etcètera. Realment poden guanyar una certa suma de poder sobre la societat mitjançant la integració al cercle governant.

Però veuen que encara dins del cercle dominant encara hi ha antics valors que no respecten l’individualisme. Es troben sotmesos. Més enllà de la classe a què pertanyin, es troben sotmesos a causa de la naturalesa d’aquesta societat de classes. Llavors la seva lluita és per l’alliberament de l’esperit de l’individu.

Això porta a col·lació un altre problema. Ells estan sent governats per una font estranya que res no té de veure amb la llibertat o l’expressió individual. Volen escapar-se d’això, revertir-ho, però no veuen la necessitat de formar una estructura o un moviment avantguardista real i disciplinat. El seu raonament és que mitjançant la formació d’una organització disciplinada senten estar reemplaçant la vella estructura amb noves limitacions. Temen que s’estarien presentant com dirigint al poble, i per tant limitant l’individu una altra vegada.

Però el que ells no entenen, o semblen no entendre, és que mentre existeixi el complex industrial-militar, l’estructura d’opressió de l’individu continuarà. L’individu estaria amenaçat encara si aconseguís la llibertat que persegueix. Estaria amenaçat perquè hi haurà un grup inferior organitzat llest per privar-lo de la seva llibertat individual en qualsevol moment.

A Cuba van tenir una revolució, van tenir un grup d’avantguarda disciplinat, i es van adonar que l’Estat no desapareixeria fins que l’imperialisme fos completament eliminat, estructuralment i filosòficament o el pensament burgès no fos canviat. Una vegada que l’imperialisme és eliminat poden tenir el seu estat comunista i les fronteres territorials o estatals desapareixeràn.

En aquest país els anarquistes semblen sentir que si es limiten a expressar-se individualment i ignoren les limitacions imposades sobre ells, sense lideratge ni disciplina, poden oposar-se a un Estat altament disciplinat, organitzat i reaccionari. Això no és cert. Continuaran estant oprimits mentre existeixi l’imperialisme. És impossible enfrontar un sistema com a aquest sense una organització encara més extremadament disciplinada i dedicada que l’estructura a què s’oposa.

Puc entendre que els anarquistes vulguin anar directament de l’estat al no-estat, però això és històricament incorrecte. Pel que jo sé, pensant en la recent Revolució Francesa (N del T: es refereix al Maig Francès de 1968), la raó per la qual aquest aixecament va fallar és simplement perquè els anarquistes del país, que per definició mancaven d’organització, no tenien gent prou confiable, fins on concernia a la massa del poble, per reemplaçar DeGaulle i el seu govern. El poble era escèptic respecte al Partit Comunista i altres partits progressistes perquè no es van identificar amb la gent de nivell de vida mitjà. Es van quedar a la cua del poble, llavors van perdre el respecte del poble i aquest va buscar la guia dels estudiants i els anarquistes.

Però els anarquistes no van ser capaços d’oferir un programa estructural per reemplaçar el govern de DeGaulle. Llavors la gent es va veure forçada a tornar DeGaulle. No va ser culpa del poble; va ser culpa de Cohn-Bendit i tots els altres anarquistes que van sentir que simplement podrien passar d’estat a no-estat.

En aquest país -tornant ara a casa, a Amèrica del Nord- podem aliar-nos amb els estudiants radicals. Tractaríem d’animar-los i persuadir-los d’organitzar i empunyar una eina esmolada tallant(sic)

En ordre de fer això haurien de ser disciplinats i haurien de tenir almenys algun reemplaç filosòfic del sistema. Això no vol dir que això només alliberarà l’individu. L’individu no serà lliure fins que l’estat no deixi d’existir per complet, i crec -no vull ser redundant- que aquest no pot ser reemplaçat pels anarquistes directament.

Respecte als negres, no estem embussats tractant de realitzar o expressar els nostres esperits individuals perquè no estem oprimits com a individus sinó com a grup social. La nostra evolució, o el nostre alliberament, es basa primer a alliberar el nostre grup, fins a cert punt. Després que aconseguim el nostre alliberament, la nostra gent no serà lliure. Puc imaginar en el futur que els negres es rebel·laran contra el lideratge organitzat que els mateixos negres hàgim estructurat. Veuran en ell limitacions, de seu ser individual i de la seva llibertat d’expressió. Però això només una vegada que s’hagin alliberat com a grup.

Això és el que diferencia el nostre grup dels anarquistes blancs -a més que ells veuen el seu grup com a ja alliberat. Ara lluiten per l’alliberament del jo individual. Aquesta és la gran diferència. Nosaltres no estem lluitant per la llibertat de les nostres individualitats, lluitem per una llibertat grupal. En el futur probablement hi hagi una rebel·lió en la que els negres diran, “Bé, el nostre lideratge està limitant la nostra llibertat amb la seva rígida disciplina. Ara que hem accedit a la nostra llibertat, lluitarem per la nostra llibertat individual que no té res que veure amb grups organitzats o l’estat. ” I el grup serà desorganitzat, i deuria ser-ho.

Però en aquest punt destaquem la disciplina, l’organització, no recolzem les drogues psicodèliques i totes les altres coses que tenen a veure amb l’expansió individual de la ment. Estem tractant de guanyar el verdader alliberament d’un grup de gent, i això fa la nostra lluita d’alguna manera diferent de la dels blancs.

Ara, en què som iguals? Som iguals en el fet que ambdós estem lluitant per llibertat. Ells no seran lliures -els anarquistes blancs no seran lliures- fins que nosaltres no siguem lliures i això faci de la nostra lluita la seva lluita, realment. Els imperialistes i el sistema capitalista burocràtic i burgès no els donaran llibertat individual mentre mantenen a un grup sencer de persones basat en raça o color oprimit en conjunt. Com poden esperar l’alliberament individual quan l’imperialisme oprimeix nacions senceres? Fins que accedim al nostre alliberament conjunt, ells no guanyaran cap alliberament individual. Llavors això fa de les nostres lluites la mateixa, i hem de mantenir això en perspectiva i sempre veure les similituds i diferències en elles.

Existeix una gran quantitat de diferències, i una corresponent suma de semblançes entre els dos casos. Ambdós lluitem per llibertat i ambdós per l’alliberament dels seus pobles, només un ha avançat a un grau superior que l’altre. Els anarquistes es troben un esglaó més amunt, però només en teoria. En lo referent a les condicions actuals, no haurien de ser considerats més avançats perquè haurien de veure la necessitat d’eliminar l’estructura imperialista mitjançant grups organitzats en la mateixa mesura en la qual nosaltres ens hem d’organitzar.
…..

Extret de: Maoist Iternational Movement

Traduït per Espai Alliberat

Deixa un comentari

programa del 17/10/2010

Començem el programa parlant de la Vaga General indefinida a França, en contra de la reforma del sistema de pensions. La posem com a exemple de mobilització i en comparació amb la mobilització del 29-S al nostre país.
Aquesta comparació dona lloc a una trucada d’un oïent que planteja la crítica al programa de voler incicidir més en uns aspectes organitzatius i ideològics que en uns altres. La contrarèplica del programa ens ocupa bona part del mateix.
Per últim fem un repàs als continguts del bloc, lligant-ho amb reflexions més generals.

http://www.ivoox.com/programa-del-dia-17-10-2010_md_395445_1.mp3″

Descarrega-te’l

Deixa un comentari

43 Aniversari de la mort del Che.

Aquest nou d’Octubre de 2010 es compleix el quaranta-tresè aniversari de la mort del guerriller i líder de la revolució cubana Ernesto Lynch Guevara. Va morir a Bolivia quan intentava crear un nou focus guerriller en aquest país andí. El seu va ser un intent d'”exportar” el model foquista guerriller cubà a la resta d’Americà Llatina. Després de avris intenst fustrats d’implantar-se primerament a la seva Argentina natal, al final es va decidir per la Bolívia de René Barrientos.

Bolívia en aquell moment era un país subdesenvolupat i camperol amb uns pocs centres industrialitzats a l’entorn de la minería. Seràn aquest sectors en alliança amb l’avantguarda obrar combativa minera colombiana la que iniciarà tot un seguit de mobilitzacions que forçaràn les classes dominants bolivianes a instaurar un règim de govern militar. Així la Junta militar presidida per René Barrientos substitueix l’anterior president electe Hernán Siles Zuazo.

Al 1966 els colpistes busquen la seva legimització democràtica muntant unes eleccions farsa que guanya per majoría “absoluta” René Barrientos. és en aquesta situació d’inestabilitat política on el Che juntament amb el seu grup de guerrillers de diverses nacionalitats llatinoamericanes decideixen iniciar el nou focus guerriller. Aquesta teoría mai fou del tot explicitada pel Che o el propi Fidel sinó pel en aquell temps revolucionari françés Regis Debray. A grans trets en ella es deia que l’acció revolucionària en les condicions de l’America Llatina d’aquell moment no podein passar per una acumulació de forçes democràtico-popular prèvies a la Revolució de sigen socialista. Aquest trànsit no seria permés pels estament oligàrquics en connivència amb l’exèrcit i el capitalisme forani a la zona (llegeixis EEUU). Per tant la vía al socialisme havia de ser necessàriament violenta i fruit d’un petit grup de revolucionaris que iniciarien la lluita armada des del camp per anar cercant la ciutat. La còpia del model cubà era més que evident.

Ara bé quin és el paper concret que el Che li va otorgar  aquesta teòria en en el seu intent d’implanatció guerrillera a Bolívia, es va resumir en la seva consigna de crear-li als Estats Units un,dos,tres Vietnams. Aquesta consigna condensava teoritzacions marxistes de l’època com les relacions en termes de lluita de classes entre el la perifèria del sistema (països subdesenvolupats) i el centre imperialista(el pol occidental encapçalat per nordamèrica). Alhora que era un desafiament clar als plantejaments del primer revisionisme soviétic que amb Kruschev havia entrat en la fase de distensió anomenada de competència pacífica amb l’imperialisme nordamericà.

El gran impacte de la mort del Che no va ser tant doncs com a màrtir de la revolució sinó com a esperó étic en les consciències dels joves revolucionaris de tot el mòn que veien com un home que havia assolit tots els éxits materials de la Revolució, de els abandonava per restar fidel a la màxima guevariana “el deure de tot revolucionari és fer la revolució”. Sense l’exemple de pràxis teòrica revolucionària del Che no es podrien entendre tant les radicalitzacions dels processos de lluita a Chile (MIR) com a l’Uruguay ( Tupamaros). Ni tampoc a Europa on es va estendre el sentiment de solidaritat amb les lluites d’emancipació nacional i social que s’estaven donant en la perifèria del sistema i que veien en el Che un exemple de convicció en la justesa d’aquestes lluites. Expressió d’aquesta consciència guevariana serien tant les Brigades Rojes com exspecialment la FER( Fracció de l’Exèrcit Roig). Només però estaríem citant uns quants exemples del que va significar el Che en aquell moment dins el camp revolucionari marxista.

Ortodòx en les seves conviccions marxistes, coherent amb el seu ideari del nou home socialista el Che no només és un exemple de revolucionari que entrega la seva vida. També va ser un notable teòric com ho demostren les seves aportacions a la teoria marxista en aspectes tant diferents com l’economía política, la lluita armada o el materialisme filosòfic aplicat a les fases de Transició al Soccialisme( teoría guevariana de l’home nou socialista. Des d’Ona LLiure creiem que el millor homenatge que se li pot retre al Che no és tenir-lo com una imatge estàtica de devoció revolucionària sinó com a pensador i home d’acció viu. El millor homenatge que li podem retre com a marxistes -leninistes és llegir les seves obres i ser capaços d’aplicar les seves ensenyançes en el nostre dia dia militant. ¡Hasta siempre comanadante!

Obres relacionades:

Regis Debray:
Revolución en la Revolución

Che Guevara:

–  La guerra de guerrillas

El socialismo y el hombre en Cuba

Che – Diario de Bolivia

Lectura de la carta de comiat del Che per Fidel.

Video inèdit del Che on dona una Conferència sobre construcció del socialisme a Cuba (són tres parts)

1ª Part.

2ª Part

3ª Part

Deixa un comentari

El Bloc Negre: una útil eina del sistema per a la legitimació de la seva violència (cimera del G-20 a Toronto, maig del 2010)

El govern de Canadà va gastar més de 1000 milions de dòlars en mesures policials, durant la passada cimera del G-20 celebrada a Toronto, al maig de 2010, les més cares en la història del país nord-americà. Això es va traduir, entre altres coses, en la presència de més de 20.000 efectius policials als carrers.

Doncs bé, malgrat el massiu desplegament, la policia canadenca no va ser capaç d’aturar la destrucció sense sentit del mobiliari urbà, duta a terme durant més d’una hora per part dels escassos 50 membres del Bloc Negre, així com l’incendi de diversos cotxes de la policia canadenca, que casualment havien estat abandonats en el recorregut de la seva marxa (clica aquí per a veure com va actuar el Bloc Negre sense cap tipus d’interferència policial no és una mica estrany que puguin dur a terme aquest tipus d’accions, durant tant de temps, en una ciutat presa per més de 20.000 efectius policials?). Potser és que durant el moment dels incidents, els agents de la policia canadenca estaven en la seva hora de dinar i alguns d’ells van deixar oblidats els seus cotxes, per por de perdre un sol segon de la seva hora de descans.
Al contrari que la policia, els reporters de les principals cadenes de televisió i de premsa internacionals si van estar oportunament presents durant els disturbis, per fer arribar en el moment precís, multitud d’imatges de la violència sense sentit del Bloc Negre, que serien difoses massivament a les poques hores, en horari de màxima audiència.

Unes imatges molt útils als governs capitalistes, per justificar el brutal desfalc de les arques públiques en pro de suposades mesures de “seguretat ciutadana”, i especialment per justificar les brutals càrregues policials que, durant la cimera, es van donar contra manifestants pacífics, impedint en la major part dels casos el desenvolupament del dret a la lliure manifestació (clica aquí per a veure com la policia impedeix el desenvolupament i càrrega brutalment contra una protesta pacífica).

Després de la cimera del G8 a Gènova, l’any 2001, la fiscalia pública italiana, gràcies a la pressió pública exercida, a causa del assassinat del jove activista Carlo Giuliani, es va veure obligada a reconèixer en una sentència la participació directa de la policia a la generació d’incidents. La declaració deia el següent: “la violència en la manifestació de Gènova havia estat iniciada per un nucli d’aproximadament 200 persones, un considerable nombre de les quals eren policies encoberts o extremistes de dreta contractats per la policia. Els provocadors van delinear les seves tàctiques amb la policia, es van disfressar d’anarquistes i es van barrejar entre els manifestants pacífics abans de dur a terme les seves operacions criminals “.

Ja va sent hora que anem aprenent de la història, ja que de contrari estarem condemnats a repetir-la i a seguir eternament a l’oposició.

Extret del web: Antimperialista

Traduït per Espai Alliberat

Deixa un comentari

Valoració de la COS.

Des d´Ona Lliure volem expressar el següent: Sense ser afiliats de la Coordinadora Obrera Sindical, ni voler esdevenir representants concrets dels plantejaments del mateix, volem expressar la nostra total conformitat amb l´expressat en el comunicat. Tant pel que fa a les valoracions del mateix dia de Vaga com respecte als reptes de futur que se´ns planteja com a classe i com a poble.
També volem sumar-nos a totes les mostres de solidaritat que venen expressades en el comunicat. Més en concret pel que ens ateny i com a víctima de la repressió del 29-S, amb el nostre company de ràdio César Zúñiga. De qui demanem la seva ràpida excarceració i posada en llibertat sense càrrecs.

Comunicat i valoració de la COS de la jornada de Vaga General del passat 29 de setembre arreu dels Països Catalans al sud de l’Albera.

Havent passat uns dies ja des de la finalització de la jornada de Vaga General del passat 29 de setembre, arreu de les nostres comarques sota dominació espanyola, des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans, fem la següent valoració.

1. Que tot i que la vaga no ha estat total ni de bon tros, entenem que la resposta de la nostra classe ha estat, en molts moments, molt superior a les previsions (fins i tot a les més optimistes).
2.Que malgrat la desmobilització que les direccions de CCOO i UGT han dut a terme durant els darrers 30 anys, i reforçat durant els darrers 8 anys (8 anys sense cap vaga general, malgrat haver-se aprovat una altra reforma laboral), el nivell de consciència d’una part important de la nostra classe s’ha vist reforçat.
3.Que ha quedat demostrat per activa i per passiva aquest 29S que les direccions de CCOO i UGT ja no són un interlocutor vàlid per parlar en nom de la classe obrera i han estat desacreditats per parlar de la crisi.
4. Així, tant la COS, com el conjunt de l’Esquerra Independentista, s’ha vist igualment reforçada per aquesta mobilització, fonamentalment per l’enorme i abnegat treball de base realitzat (sense fer ús de cap subvenció, suport institucional, etc.)
5.Que el 29S marca un abans i un després en la història del Moviment Català d’Alliberament Nacional i del conjunt de l’Esquerra Independentista, en haver estat la major mobilització de caire sociolaboral assolida en la història del nostre moviment, i feta a més, arreu de les nostres comarques al sud de l’Albera.

Així mateix, des de la COS, entenem que hi ha un seguit de coses que hem de millorar de cara al futur:

1.Que cal millorar els canals de comunicació entre les organitzacions combatives i de classe del nostre país, per tal de reforçar totes les respostes, mobilitzacions, etc., que es donin en un futur.
2. Que cal diferenciar clarament entre les bases militants i actives dels sindicats institucionals (que en moltes ocasions han patit també la repressió i la violència policial), de les seues cúpules dirigents, responsables directes de la situació actual, i fins i tot en ocasions de la pròpia repressió.
3. Que tot i que cal una denúncia constant, creixent i sense treva de les polítiques, pactes i interessos (aliens als del conjunt de la nostra classe i del nostre país) de les direccions i burocràcies de CCOO i UGT, cal fer un gran procés de pedagogia per acostar al sindicalisme combatiu, a les persones honestes, dignes i lluitadores que continuen poblant les bases d’aquestes dues organitzacions.

Finalment, des de la COS, volem manifestar:

1. El nostre suport i solidaritat incondicionals amb tots els companys i companyes de la COS i del conjunt de l’Esquerra Independentista arreu de les nostres comarques, víctimes de repressió, detencions o qualsevol tipus de violència policial.
2. El nostre suport i solidaritat incondicionals amb totes les companyes i companys represaliats (companys i companyes de CNT, CCOO, CGT, intersindicals, joves d’EUPV, PCPE i molts altres col·lectius i organitzacions) per la seva activitat conscient, solidària i combativa durant la jornada de Vaga General… la solidaritat no pot venir donada en funció de sigles.
3. El nostre suport i solidaritat incondicionals amb el company que continua empresonat a Barcelona, pel simple fet d’haver nascut en un altre país del món.
4. La nostra condemna i rebuig contra tots els buròcrates que es van dedicar a denunciar i assenyalar a companys i companyes d’altres organitzacions a les pròpies forces d’ocupació.
5. La nostra condemna i rebuig a l’actuació brutal i absolutament desmesurada de les forces d’ocupació, molt especialment en el cas de València, per la qual cosa, des de la COS exigim la dimissió irrevocable del delegat del govern espanyol Ricardo Peralta, responsable d’altres actuacions semblants, com la del Cabanyal el passat mes d’abril.
6. Que cal fer fora de les organitzacions sindicals realment de classe, a qualsevol representant de les forces de “seguretat”, ja que una vegada més han demostrat que no són treballadors, sinó mercenaris a sou del capital, i cossos especialment emprats per reprimir qualsevol dissensió social i/o nacional.
7. Que cal començar des de ja mateix la preparació i agitació social necessària per preparar una nova Vaga General arreu del nostre país, per tal de no deixar que s’apagui la flama encesa aquest 29S.

Per la terra i el treball… avancem cap a la segona Vaga General!!

València – Barcelona – Països Catalans; 2 d’octubre de 2010.

COORDINADORA OBRERA SINDICAL – COS

Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacionals dels Països Catalans

pdf

Deixa un comentari