“En Defensa de l’Autodefensa”

LA PANTERA NEGRA

16 de Novembre de 1968. Pàgina 12

“EN DEFENSA DE L’AUTODEFENSA” EN EXCLUSIVA PER HUEY NEWTON”

(Huey sobre Anarquistes i Individualistes amb relació a la lluita revolucionària i el Moviment d’Alliberament Negre)
……..

Hauríem d’entendre que hi ha una diferència entre la rebel·lió dels anarquistes i la revolució negra o d’alliberament de la colònia negra.

Aquesta és una societat de classes; sempre ho ha estat. Aquesta societat de classes reaccionària posa la seva limitació sobre els individus, no solament en termes de la seva ocupació, sinó també de la seva llibertat d’expressió, la seva mobilitat i la seva llibertat per ser realment creatiu i fer qualsevol cosa que vulgui fer.

La societat de classes preveu això. Això és cert no només per a la massa de la classe inferior o sotmesa. És també cert entre la classe dominant. Aquesta classe també limita la llibertat de les ànimes individuals de la gent que la integra.

A Amèrica tenim no només una societat de classes, tenim també un sistema de castes i el poble negre és relegat a la casta més baixa. Mancat de mobilitat per enfilar-se a l’escala de classes. No té cap oportunitat d’ingressar en l’estructura governant.

Dins de la classe dominant estan protestant (resistint?), perquè la gent ha descobert que està completament subjecta als manipuladors i la voluntat de l’administració. Això porta a col·lació un fenomen molt estrany a Amèrica, és aquest, molts dels estudiants blancs que es rebel·len i els anarquistes són el plançó de la classe dominant. Segurament molts d’ells tenen una extracció de classe mitjana i alguns fins i tot de classe alta. Veuen les limitacions sobre ells imposades i ara lluiten, com tots els homes lluiten, per aconseguir la llibertat de l’ànima, llibertat d’expressió i llibertat de moviment sense les limitacions artificials d’antics valors.

La gent negra i de color a Amèrica, confinada dins del sistema de castes, és discriminada com a grup. No és una qüestió de llibertat individual com ho és per als fills de les classes dominants. Nosaltres no hem assolit el punt de tractar d’alliberar-nos individualment perquè estem dominats i oprimits com a grup.

Una gran part de la gent d’aquest país integra la joventut. Però no està fent això com a grup social perquè, com a tal, ja són fins a cert punt lliures. El seu problema no és realment un problema grupal, perquè poden integrar-se fàcilment a l’estructura. Potencialment tenen la mobilitat per fer això: ells són els educats, “el futur del país”, etcètera. Realment poden guanyar una certa suma de poder sobre la societat mitjançant la integració al cercle governant.

Però veuen que encara dins del cercle dominant encara hi ha antics valors que no respecten l’individualisme. Es troben sotmesos. Més enllà de la classe a què pertanyin, es troben sotmesos a causa de la naturalesa d’aquesta societat de classes. Llavors la seva lluita és per l’alliberament de l’esperit de l’individu.

Això porta a col·lació un altre problema. Ells estan sent governats per una font estranya que res no té de veure amb la llibertat o l’expressió individual. Volen escapar-se d’això, revertir-ho, però no veuen la necessitat de formar una estructura o un moviment avantguardista real i disciplinat. El seu raonament és que mitjançant la formació d’una organització disciplinada senten estar reemplaçant la vella estructura amb noves limitacions. Temen que s’estarien presentant com dirigint al poble, i per tant limitant l’individu una altra vegada.

Però el que ells no entenen, o semblen no entendre, és que mentre existeixi el complex industrial-militar, l’estructura d’opressió de l’individu continuarà. L’individu estaria amenaçat encara si aconseguís la llibertat que persegueix. Estaria amenaçat perquè hi haurà un grup inferior organitzat llest per privar-lo de la seva llibertat individual en qualsevol moment.

A Cuba van tenir una revolució, van tenir un grup d’avantguarda disciplinat, i es van adonar que l’Estat no desapareixeria fins que l’imperialisme fos completament eliminat, estructuralment i filosòficament o el pensament burgès no fos canviat. Una vegada que l’imperialisme és eliminat poden tenir el seu estat comunista i les fronteres territorials o estatals desapareixeràn.

En aquest país els anarquistes semblen sentir que si es limiten a expressar-se individualment i ignoren les limitacions imposades sobre ells, sense lideratge ni disciplina, poden oposar-se a un Estat altament disciplinat, organitzat i reaccionari. Això no és cert. Continuaran estant oprimits mentre existeixi l’imperialisme. És impossible enfrontar un sistema com a aquest sense una organització encara més extremadament disciplinada i dedicada que l’estructura a què s’oposa.

Puc entendre que els anarquistes vulguin anar directament de l’estat al no-estat, però això és històricament incorrecte. Pel que jo sé, pensant en la recent Revolució Francesa (N del T: es refereix al Maig Francès de 1968), la raó per la qual aquest aixecament va fallar és simplement perquè els anarquistes del país, que per definició mancaven d’organització, no tenien gent prou confiable, fins on concernia a la massa del poble, per reemplaçar DeGaulle i el seu govern. El poble era escèptic respecte al Partit Comunista i altres partits progressistes perquè no es van identificar amb la gent de nivell de vida mitjà. Es van quedar a la cua del poble, llavors van perdre el respecte del poble i aquest va buscar la guia dels estudiants i els anarquistes.

Però els anarquistes no van ser capaços d’oferir un programa estructural per reemplaçar el govern de DeGaulle. Llavors la gent es va veure forçada a tornar DeGaulle. No va ser culpa del poble; va ser culpa de Cohn-Bendit i tots els altres anarquistes que van sentir que simplement podrien passar d’estat a no-estat.

En aquest país -tornant ara a casa, a Amèrica del Nord- podem aliar-nos amb els estudiants radicals. Tractaríem d’animar-los i persuadir-los d’organitzar i empunyar una eina esmolada tallant(sic)

En ordre de fer això haurien de ser disciplinats i haurien de tenir almenys algun reemplaç filosòfic del sistema. Això no vol dir que això només alliberarà l’individu. L’individu no serà lliure fins que l’estat no deixi d’existir per complet, i crec -no vull ser redundant- que aquest no pot ser reemplaçat pels anarquistes directament.

Respecte als negres, no estem embussats tractant de realitzar o expressar els nostres esperits individuals perquè no estem oprimits com a individus sinó com a grup social. La nostra evolució, o el nostre alliberament, es basa primer a alliberar el nostre grup, fins a cert punt. Després que aconseguim el nostre alliberament, la nostra gent no serà lliure. Puc imaginar en el futur que els negres es rebel·laran contra el lideratge organitzat que els mateixos negres hàgim estructurat. Veuran en ell limitacions, de seu ser individual i de la seva llibertat d’expressió. Però això només una vegada que s’hagin alliberat com a grup.

Això és el que diferencia el nostre grup dels anarquistes blancs -a més que ells veuen el seu grup com a ja alliberat. Ara lluiten per l’alliberament del jo individual. Aquesta és la gran diferència. Nosaltres no estem lluitant per la llibertat de les nostres individualitats, lluitem per una llibertat grupal. En el futur probablement hi hagi una rebel·lió en la que els negres diran, “Bé, el nostre lideratge està limitant la nostra llibertat amb la seva rígida disciplina. Ara que hem accedit a la nostra llibertat, lluitarem per la nostra llibertat individual que no té res que veure amb grups organitzats o l’estat. ” I el grup serà desorganitzat, i deuria ser-ho.

Però en aquest punt destaquem la disciplina, l’organització, no recolzem les drogues psicodèliques i totes les altres coses que tenen a veure amb l’expansió individual de la ment. Estem tractant de guanyar el verdader alliberament d’un grup de gent, i això fa la nostra lluita d’alguna manera diferent de la dels blancs.

Ara, en què som iguals? Som iguals en el fet que ambdós estem lluitant per llibertat. Ells no seran lliures -els anarquistes blancs no seran lliures- fins que nosaltres no siguem lliures i això faci de la nostra lluita la seva lluita, realment. Els imperialistes i el sistema capitalista burocràtic i burgès no els donaran llibertat individual mentre mantenen a un grup sencer de persones basat en raça o color oprimit en conjunt. Com poden esperar l’alliberament individual quan l’imperialisme oprimeix nacions senceres? Fins que accedim al nostre alliberament conjunt, ells no guanyaran cap alliberament individual. Llavors això fa de les nostres lluites la mateixa, i hem de mantenir això en perspectiva i sempre veure les similituds i diferències en elles.

Existeix una gran quantitat de diferències, i una corresponent suma de semblançes entre els dos casos. Ambdós lluitem per llibertat i ambdós per l’alliberament dels seus pobles, només un ha avançat a un grau superior que l’altre. Els anarquistes es troben un esglaó més amunt, però només en teoria. En lo referent a les condicions actuals, no haurien de ser considerats més avançats perquè haurien de veure la necessitat d’eliminar l’estructura imperialista mitjançant grups organitzats en la mateixa mesura en la qual nosaltres ens hem d’organitzar.
…..

Extret de: Maoist Iternational Movement

Traduït per Espai Alliberat

Advertisements

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: