Una família al servei de la CIA. 2ªpart.

El jóven «Barry» Obama Soetoro, a l'edat de 10 anys, amb el seu pare adoptiu Lolo Soetoro, la seva mare Ann Dunham Obama Soetoro i la seva mitja germana Maya Soetoro (Foto de família publicada per Bloomberg News).

En la segona part de la seva investigació, Wayne Madesen aborda la biografia de la mare i del pare adoptiu del president Barack Obama. Segueix la trajectòria d’ambdós com a agents de la CIA, primerament en la Universitat de Hawaii, on s’elaboren alguns dels projectes més foscos de la CIA, i posteriorment a Indonèsia, en moments en què Estats Units preparava una enorme matança de simpatitzants comunistes. Les carreres de la mare d’Obama i del seu pare adoptiu formen part del període que va envoltar el començament de la globalització a Àsia i a la resta del món. A diferència de la dinastia Bush, Barack Obama va saber amagar fins ara els seus propis vincles amb la CIA i, sobretot, els que tenia la seva família. Madsen conclou amb el següent interrogant: Què amaga encara Barack Obama?
En la primera part d’aquest treball especial, el Wayne Madsen Report (WMR) revelava els vincles entre Barack Obama, pare del president nord-americà, i la tramesa als Estats Units de 280 estudiants originaris de Sud-àfrica i dels països de l’est de l’Àfrica que ja havien assolit la independència o que estaven a punt de fer-ho. Mitjançant el lliurament de diplomes universitaris, Estats Units s’estava garantint la simpatia dels feliços elegits i esperava contrarestar els plans similars de la Unió Soviètica i la Xina.

El pare de Barack Obama va ser el primer estudiant estranger inscrit en la Universitat de Hawaii. Obama pare i la mare de Barack Obama, la Srta. Ann Stanley Dunham, es van conèixer en un curs de llengua russa, el 1959, i es van casar el 1961.

El programa d’invitació d’estudiants africans estava a les mans del líder nacionalista Tom Mboya, mentor i amic d’Obama pare i, igual com ell, originari de la tribu luo. Els documents de la CIA citats en la primera part d’aquest treball demostren l’activa cooperació de Mboya amb la CIA per impedir que els nacionalistes prosoviètics i proxinesos adquirissin influència sobre els moviments nacionalistes panafricanos als sectors polític, estudiantil i obrer.

Un dels més acarnissats oponents de Mboya era el primer president de la República de Ghana, Kwame Nkrumah, enderrocat el 1966 durant una operació muntada per la CIA. A l’any següent, Barack Obama i la seva mare es van reunir amb Lolo Soetoro a Indonèsia. Soetoro havia conegut Ann Dunham el 1965, a la Universitat de Hawaii, quan el jove Barack tenia només 4 anys…..

Així que Barack i la seva mare es van instal·lar a Djakarta el 1967. El 1965, el general Suharto havia cridat a Lolo Soetoro que s’incorporés en l’alt comandament militar i ajudés la planificació, amb ajuda de la CIA, del genocidi d’indonesis i de xino-indonesis procomunistes a través de tot el país. Suharto va consolidar el seu poder a Indonèsia el 1966, el mateix any en què Mboya ajudava a la CIA a trobar entre els nacionalistes panafricanos el suport necessari per enderrocar el president Nkrumah a Ghana.

L’East-West Center de la Universidad de Hawaii i el cop d’Estat de la CIA contra Sukarno

Ann Dunham va conèixer Lolo Soetro en l’East-West Center de la Universidad de Hawaii. Aquest centre estava vinculat des de feia molt amb les activitats de la CIA a la zona Àsia/Pacífic.

Vincles entre les diverses institucions i la CIA

El 1965, any en què Dunham va conèixer Lolo Soetoro i es va casar amb ell, es produeix el nomenament d’un nou degà a  l’East-Western Center. Es tracta d’Howard P. Jones, que havia estat ambaixador dels Estats Units a Indonèsia durant 7 anys que van ser capitals per a aquell país, entre 1958 i 1965. Jones era present a Djakarta quan Suharto i els seus oficials, actuant per compte de la CIA, van planificar l’enderrocament de Sukarno, acusat, igual com el PKI (Partit Comunista Indonesi) de ser un aliat de Xina [1].

El 10 d’octubre de 1965, sent ja el degà de l’East-West Center, Jones va publicar al Washington Post un article en defensa de Suharto sobre la qüestió del cop d’Estat contra Sukarno. El Washington Post el convidava a comentar aquell cop d’Estat, descrit com un «contracop d’Estat» l’objectiu del qual era reprendre el poder de mans dels comunistes. Jones declarava que Suharto no havia fet sinó respondre a un cop d’Estat comunista contra Sukarno dirigit pel tinent coronel Untung, «un capità de batalló relativament desconegut, destacat a la guàrdia presidencial».

Jones, les paraules del qual reflecteixen el contingut dels informes de la CIA provinents de l’ambaixada dels Estats Units a Djakarta, continuava el seu article afirmant que el presumpte cop militar comunista del 30 de setembre de 1965 «era molt a prop de tenir èxit, després de l’assassinat de 6 oficials de l’alt comandament. Hagués tingut èxit si el ministre de Defensa Nasution i diversos generals no haguessin reaccionat prou ràpids com per organitzar un espectacular contracop». Sens dubte, el que Jones no va informar els lectors del Washington Post va ser que Suharto va tenir molt suport de la CIA.

Ni Sukarno ni el govern indonesi, al qual pertanyien líders de segona i tercera importància en el PKI, no van retreure aquells assassinats als comunistes. No es pot descartar la hipòtesi que els assassinats fossin una operació sota bandera falsa organitzada per la CIA i Suharto i destinada a poder enfilar les acusacions cap al PKI. Dos dies després del cop de Suharto, persones que participaven en una manifestació orquestrada per la CIA van incendiar la caserna general del PKI a Djakarta. En desfilar davant de l’ambaixada nord-americana, que incloïa també una estació de la CIA, els manifestants cridaven: «Visquin els Estats Units!»

Untung va declarar, per la seva part, que ell quan es va donar compta de que Suharto i la CIA estaven preparant un cop d’Estat per al dia de la desfilada de l’exèrcit indonesi, el 5 d’octubre de 1965, Sukarno i ell mateix, amb alguns militars lleials, van decidir avançar-se als colpistes. Jones va respondre que veia en aquella versió «la tradicional propaganda comunista». Suharto s’havia compromès en contra de Sukarno el 1r d’octubre. Jones va repetir que no hi havia «ni una unça de veritat en l’acusació que es feia a la CIA d’haver actuat contra Sukarno». Els historiadors han comprovat el contrari.
Jones acusava els comunistes d’aprofitar els problemes de salut de Sukarno per excloure qualsevol candidat que pogués reemplaçar-lo. L’objectiu dels comunistes, segons Jones, era imposar com a successor de Sukarno al SR. N. Aidit, el cap del PKI. La mort de Sukarno no es va produir fins a 1970, quan es trobava a presó domiciliària.

Un document de la CIA, anteriorment classificat com document secret i no datat, esmenta que «Sukarno [volia] tornar a la configuració anterior al cop. Es [negava] a acusar al PKI i al Moviment del 30 de Setembre [del tinent coronel Untung]; [va cridar] més aviat a la unitat del poble indonesi i [va evitar] el desig de revenja. Però no [va aconseguir] impedir que l’exèrcit prosseguís les seves operacions contra el PKI; [va actuar] en el sentit d’aquestes operacions en nomenar el general Suharto al capdavant de l’exèrcit».
Suharto i el pare adoptiu de «Barry» Obama Soetoro, Lolo Soetoro, van ignorar les crides a la calma de Sukarno, com ràpidament haurien de comprovar-ho els indonesis.

Després del fracàs del cop d'Estat atribuït a oficials d'esquerra el 1965, Suharto (a l'esquerra) va desencadenar sagnants purgues anticomunistes que van costar la vida a un milió de civils.

Els documents de la CIA esmenten la matança perpetrada per Suharto contra les poblacions xino-indonèsies a través de la descripció del partit Baperki: «Els simpatitzants del partit d’esquerra Baperki, molt implantat a les zones rurals, són majoritàriament d’origen xino-indonesi.» Una nota desclassificada de la CIA, datada el 6 d’octubre de 1966, demostra l’extensió del control i de la supervisió que va exercir la CIA durant el cop d’Estat de Sukarno.
Nombrosos agents s’exercien com a mitjancers amb les unitats de Suharto que ocupaven posicions als voltants del palau presidencial, a Bogor, i de diverses ambaixades a tot el país, com el consolat dels Estats Units a Medan. Aquest consolat vigilava els simpatitzants de l’esquerra en aquella ciutat de l’illa de Sumatra i, segons un memoràndum de la CIA datat el 2 d’octubre de 1965, va posar en coneixement de l’agència que «el cònsol soviètic disposava d’un avió llest per evacuar als ciutadans soviètics de Sumatra». La nota del 6 d’octubre recomanava també impedir que Untung tingués massa suport entre les poblacions de l’interior de l’illa de Java.

Ann Dunham Soetero «conquerint els cors i les ments» dels grangers i artesans javanesos al llogarret de Kajar.

Un informe setmanal ja desclassificat de la CIA sobre Indonèsia, datat l’11 d’agost de 1967 i titulat «El nou ordre a Indonèsia», mostra que el 1966 Indonèsia va reestructurar la seva economia per complir les condicions del FMI per a l’obtenció d’ajuda.
En aquest informe, la CIA es complaïa pel nou triumvirat instal·lat en el poder a Indonèsia el 1967: Suharto, el ministre de Relacions Exteriors Adam Malik i el sultà de Jogjakarta [2], qui era també ministre d’Economia i Finances. La CIA es felicitava també per la prohibició del PKI però reconeixia que aquest partit «reunia tanmateix nombrosos partidaris a l’est i el centre de Java».
Són precisament en aquesta regió on Ann Dunham Soetoro concentraria posteriorment les seves activitats per compte de l’USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional), del Banc Mundial i de la Fundació Ford, organismes que actuaven tots com a pantalles de la CIA. La missió d’Ann Dunham Soetoro era «conquerir els cors i les ments» dels grangers i artesans javanesos.

Una nota desclassificada de la CIA datada el 23 de juliol de 1966 presenta clarament al partit musulmà Nahdatul Ulama (NU), la formació política més poderosa d’Indonèsia, com un aliat natural dels Estats Units i del règim de Suharto. L’informe demostra que Suharto va comptar amb l’ajuda de la CIA per enderrocar els comunistes durant el període de contracop, específicament en els llocs on el NU estava més ben implantat: a l’est de Java, el nord de Sumatra i a diverses zones de l’illa de Borneo. Una altra nota desclassificada de la CIA, datada el 29 d’abril de 1966, esmenta el PKI: «Els extremistes musulmans han superat a l’exèrcit en molts aspectes en perseguir i assassinar els membres del [PKI] i d’altres grups afiliats que els servien de cobertura.»

Dunham i Barry Soetoro a Djakarta i les activitats secretes de l’USAID

Ja embarassada de Barack Obama, Dunham va abandonar els seus estudis a la Universitat de Hawaii el 1960. El pare de Barack Obama va abandonar Hawaii el 1962 per anar a estudiar a Harvard. Dunham i el pare de Barack Obama es van divorciar el 1964.
A la tardor de 1961, Dunham es va inscriure a la Universitat de Washington i va començar a criar el seu fill. Es va reincorporar a la Universitat de Hawaii entre 1963 i 1966. Després d’unir-se a Dunham el març de 1965, Lolo Soetoro va sortir de Hawaii per a Indonèsia el 20 de juliol de 1965, tres mesos abans de les operacions de la CIA contra Sukarno.

Resulta evident que Soetoro, promogut al grau de coronel per Suharto, va tornar a Djakarta per participar en el cop d’Estat contra Sukarno, acció que va provocar la mort d’un milió de civils indonesis.
El president Obama preferiria que la premsa ignorés aquell passat. I això precisament va ser el que va fer la premsa durant la campanya de les primàries i durant l’elecció presidencial de 2008.

El 1967, després de la seva arribada a Indonèsia amb Obama júnior, Dunham va impartir classes d’anglès a l’ambaixada dels Estats Units a Djakarta, que incloïa una de les estacions més importants de la CIA a tota Àsia, amb importants filials a Surabaya, a l’est de Java, i a Medan, a l’illa de Sumatra. Jones va deixar el seu càrrec de degà de la Universitat de Hawaii el 1968.

En realitat, la mare d’Obama donava classes d’anglès per compte de l’USAID, organització de gran envergadura que servia de pantalla per a les activitats secretes de la CIA a Indonèsia i a tot el sud-est asiàtic, en països com Laos, el sud del Vietnam i Tailàndia.
El programa de l’USAID es coneix amb el nom Lembaga Pendidikan Pembinaan Manajemen. Encara que el seu propi fill i la gent que es va relacionar amb ella a Hawaii descriuen Dunham com una persona de mentalitat lliure, «filla dels anys 60», les activitats que va realitzar a Indonèsia contradiuen la tesi que fos una «hippy».

Els estudis de rus que Dunham havia fet a Hawaii semblen haver estat de molta utilitat per a la CIA a Indonèsia. En una nota desclassificada, amb data el 2 d’agost de 1966, l’autor de l’esmentada nota, el secretari general del Consell de Seguretat Nacional Bromley Smith relatava que, igual com el Japó. Europa Occidental, Austràlia, Nova Zelanda, Malàisia i les Filipines, la Unió Soviètica i els seus aliats d’Europa Oriental havien acollit bé la notícia del cop de Suharto ja que creava una Indonèsia no alineada que «representava un contrapès a Àsia davant de la Xina comunista». Diversos arxius demostren que, igual com Ann Dunham, diversos agents de la CIA destacats a Djakarta, abans i després del cop d’Estat de 1965, parlaven rus.

Durant la seva estada a Indonèsia, i posteriorment a el Pakistan, Dunham Soetoro va treballar per a la Fundació Ford, el Banc Mundial, el Banc Asiàtic de Desenvolupament, el Banc Rakyat (el banc públic indonesi pertanyent al govern) i per a l’USAID.

L’USAID va estar implicada en diverses operacions secretes de la CIA al sud-est asiàtic. El 9 de febrer de 1971, el [diari] Washington Star va publicar que, segons els responsables de l’USAID a Laos, l’arròs que l’USAID enviava a l’exèrcit de Laos es revenia a l’exèrcit del Vietnam del Nord al propi Laos. L’informe revela que Estats Units tolerava la revenda de l’arròs de l’USAID perquè l’exèrcit de Laos evitava així els atacs del Vietnam del Nord i dels seus aliats comunistes del Pathet Lao.

L’USAID i la CIA utilitzaven l’abastament| d’arròs per obligar les tribus meo de Laos a unir-se als Estats Units en la guerra contra els comunistes. Estava previst que l’USAID destinés fons a l’ajuda per als civils ferits i la creació d’un sistema d’assegurança mèdica a Laos, però aquells fons van ser desviats i utilitzats amb finalitats militars.

El 1971, el Centre d’Estudis Vietnamites de la Universitat d’Illinois a Carbondale, finançat per l’USAID, va ser acusat de servir de pantalla a la CIA. Es va sospitar també que els projectes finançats per l’USAID a través del Consorci d’Universitats del Midwest per a Activitats Internacionals (Midwest Universities Consortium for International Activities, MUCIA), que inclou les universitats d’Illinois, Minnesota, Indiana i Michigan, eren en realitat projectes secrets de la CIA.
Entre aquests projectes es trobaven els programes de «educació agrària» a Indonèsia i altres projectes a l’Afganistan, Mali, el Nepal, Nigèria, Tailàndia i el Vietnam del Sud. Aquelles acusacions es van produir el 1971, quan Dunham treballava per a l’USAID a Indonèsia.

En un article publicat el 10 de juliol de 1971, el New York Times acusava a l’USAID i la CIA d’haver «perdut» 1.700 milions de dòlars destinats al programa CORDS (Civil Operations and Revolutionary Development Support). Aquell programa era part de l’Operació Fènix, en el marc del qual la CIA va torturar i va assassinar nombrosos civils, patriarques i monjos budistes als llogarrets del Vietnam del Sud [3]. Sumes de diners provinents de l’USAID van ser lliurades també a Air America, una companyia aèria pertanyent a la CIA al sud-est asiàtic.

A Tailàndia, el finançament de l’USAID al Programa de Desenvolupament Rural Accelerat (Accelerated Rural Development Program) servia de pantalla a les operacions de lluita contra la insurrecció comunista. De la mateixa manera, el 1971, durant els mesos anteriors al desencadenament de la tercera guerra indo-pakistanès, els fons de l’USAID destinats als projectes de treballs públics a l’est del Pakistan van ser utilitzats per consolidar posicions militars a la frontera amb l’Índia. Aquelles desviacions de fons violaven la llei nord-americana que prohibeix la utilització de fons de l’USAID en programes de caràcter militar.

El 1972, en una entrevista concedida a Metromedia News, el doctor John Hannah, director de l’USAID, va reconèixer que la CIA utilitzava l’USAID com a pantalla de les seves operacions secretes a Laos. Hannah afirmava que l’USAID servia de pantalla únicament a Laos. Però es va comprovar que l’USAID també servia de pantalla a Indonèsia, les Filipines, Vietnam del Sud, Tailàndia i Corea del Sud. Els projectes de l’USAID al sud-est asiàtic havien d’obtenir l’aprovació del SEADAG (Southeast Asian Development Advisory Group), un grup que elaborava projectes públics a Àsia, obligat en realitat a acatar l’opinió de la CIA.

El 1972 es va comprovar que el programa Food for Peace, administrat per l’USAID i el Departament d’Agricultura dels Estats Units, va rebre un finançament amb objectius militars per a la realització de projectes a Cambodja, Corea del Sud, Turquia, el Vietnam del Sud, Espanya, Taiwan i Grècia. El 1972, l’USAID només va enviar diners a les zones meridionals del Iemen del Nord, amb vista a armar a les forces nordiemenites contra el govern del Iemen del Sud, dirigit en aquell llavors per socialistes contraris a l’hegemonia nord-americana a la regió.

Entre les institucions afiliades als treballs de l’USAID a Indonèsia es trobava la Fundació Àsia (Àsia Foundation), creada amb ajuda de la CIA en els anys 1950 per contrarestar l’expansió del comunisme a Àsia. La pensió de l’East-West Center a la Universitat de Hawaii era finançada per la Fundació Àsia. El pare d’Obama va viure en aquella pensió quan va arribar de Kenya, després d’haver gaudit dels beneficis del programa d’ajuda als estudiants africans que organitzava un dels agents més influents de la CIA a Àfrica, Tom Mboya.

Dunham també va ser a Ghana, a el Nepal, a Bangla Desh, a l’Índia i a Tailàndia en el marc de diversos projectes de microfinançament. El 1965, el pare de Barack Obama va deixar Harvard i va tornar a Kenya amb la seva nova esposa nord-americana. El pare d’Obama va reprendre llavors contacte amb el seu vell amic, el «golden boy» de la CIA Tom Mboya, i amb altres polítics d’origen luo, la tribu del pare d’Obama. Philip Cherry va dirigir l’estació de la CIA a Nairobi des de 1964 fins a 1967.

El 1975 [Philip Cherry] va ser nomenat cap de l’estació de la CIA a Dacca, la capital de Bangla Desh. L’ambaixador nord-americà d’aquella època a Bangla Desh, Eugene Booster, va acusar Cherry d’estar implicat en l’assassinat del primer president de Bangla Desh, Sheik Mujiur Rahman, i en la mort d’altres membres de la seva família. L’execució de la família presidencial de Bangla Desh probablement va ser ordenada pel secretari d’Estat Henry Kissinger. Bangla Desh era també una etapa en l’itinerari que seguia Ann Dunham, per compte de la CIA, en el marc de diversos projectes de micro i macrofinançament.

Obama i els seus avis materns, Madelyn i Stanley Dunham, el 1979. La seva àvia va ser vicepresidenta del Banc de Hawaii, institució bancària utilitzada per diferents pantalles de la CIA.

Els bancs de la CIA i Hawaii

Ann Dunham es va quedar a Indonèsia quan el jove Barack Obama va tornar a Hawaii, el 1971. Va posar el seu fill a les mans de la seva àvia materna, Madelyn Dunham. Aquesta última va ser la primera dona que va ocupar el càrrec de vicepresident del Banc de Hawaii a Honolulu. Diferents pantalles de la CIA utilitzaven per llavors el Banc de Hawaii per transferir fons als dictadors asiàtics en el poder, com el president de Filipines Ferdinando Marcos, el president del Vietnam del Sud Nguyen Van Thieu i el general Suharto, president d’Indonèsia.

En efecte, el Banc de Hawaii s’encarregava de rentar els diners de la CIA com a mitjà de dissimular el suport de la CIA als seus líders polítics preferits a la regió Àsia-Pacífic.

A Honolulu, una de les societats bancàries més utilitzades per la CIA per al rentat de diners era la BBRDW (Bishop, Baldwin, Rewald, Dillingham & Wong). El 1983, la CIA va aprovar la liquidació de la BBRDW, sospitosa de ser part d’una operació d’inversions fraudulentes que seguia l’esquema piramidal o esquema de Ponzi. El senador Daniel Inouye -membre del Comitè d’Intel·ligència del Senat nord-americà (US Senate Select Committee on Intelligence) i un dels millors amics de l’exsenador d’Alaska Ted Stevens- va declarar en aquell llavors que el paper de la CIA en la BBRDW era «insignificant». Es va descobrir després que Inouye havia mentit.

En realitat, la BBRDW estava àmpliament implicada en el finançament de les activitats secretes de la CIA a tot Àsia, com les d’espionatge industrial a Japó, les de vendes d’armes a les guerrilles anticomunistes dels muyahidines afganesos, i també a Taiwan.
Entre els dirigents de la BBRDW es trobava John C. «Jack» Kindschi.Abans de jubilar-se, el 1981, Kindschi va ser cap de l’estació de la CIA a Honolulu. El diploma universitari que el president de la BBRDW, Ron Rewald, exhibia a la paret de la seva oficina era fals, fabricat pels experts de la CIA. L’agència va arribar fins i tot a agregar el nom de Rewald als arxius d’exestudiants.

La CIA va reescriure el passat de la BBRWD per fer creure que aquell banc era present a Hawaii des de l’època de l’annexió de l’arxipèlag per part d’Estats Units [4]. El president Obama lluita en aquests moments contra una sèrie d’acusacions que els seus diplomes i notes obtinguts són falsos, igual com el seu número de seguretat social a Connecticut i altres dades que realcen el seu currículum.
Serà el descobriment dels documents falsificats de la BBRDW el que va donar origen als interrogants que avui estan sortint a la llum sobre el passat de Barack Obama?

La BBRDW es trobava al barri de negocis d’Honolulu, a prop de la seu del Banc de Hawaii, on es trobaven al seu torn els comptes emmascarats de la CIA que administrava Madelyn Dunham, l’àvia de Barack Obama. El Banc de Hawaii es va ocupar de les nombrosíssimes transaccions financeres secretes que realitzava la BBRDW.

Obama-Soetoro i «els anys que vam viure en perill» [5] a Djakarta

És evident que Ann Dunham Soetoro i el seu espòs indonesi, Lolo Soetoro, pare adoptiu del president Obama, estaven molt estretament vinculats a les activitats de la CIA tendents a neutralitzar la influència xino-soviètica a l’Indonèsia durant «els anys que vam viure en perill» després de l’enderrocament de Sukarno.
El Wayne Madsen Report va descobrir que durant aquell mateix període diversos agents d’alt rang de la CIA van ser nomenats, tant de forma oficial com a no oficial, en diferents llocs emmascarats a Indonèsia.
La cobertura la proporcionaven l’USAID, els Cossos de Pau (Peace Corps) i l’USIA (US Information Agency).

Un dels agents de la CIA més propers a Suharto era Kent B. Crane, qui havia estat entre els agents de la CIA nomenats a l’ambaixada dels Estats Units a Djakarta. Crane estava tan estretament vinculat amb Suharto que després de «la seva jubilació» de la CIA, sembla haver estat un dels pocs homes de negocis «privats» en obtenir del govern de Suharto un passaport diplomàtic indonesi.

L’empresa de Crane, el Crane Group, venia armes de petit calibre a les forces militars dels Estats Units, a Indonèsia i a d’altres països. Crane va ser conseller de Relacions Exteriors del vicepresident d’Estats Units Spiro Agnew. Posteriorment el president nord-americà Ronald Reagan el va nomenar ambaixador dels Estats Units a Indonèsia, nominació que no va arribar a concretar-se a causa dels seus sospitosos vincles amb Suharto.
Al seu lloc es va anomenar a John Holdridge, proper a Kissinger. En acabar el seu mandat a Djakarta, Holdridge va ser reemplaçat per Paul Wolfowitz.

Els protegits de Suharto, entre ells Mokhtar i James Riady del Lippo Group, es van veure acusats d’haver injectat, a través de contribucions estrangeres il·legals, més d’un milió de dòlars als comptes de la campanya electoral de Bill Clinton el 1992.
El president Barack Obama ha posposat per dues vegades la seva visita oficial a Indonèsia. Serà perquè tem l’interès que aquest viatge pogués despertar pels vincles de la seva mare i del seu pare adoptiu amb la CIA?

Ann Dunham de visita en un viver d'ànecs a Bali, oficialment, en el marc del seu treball per al desenvolupament de programes de crèdit bancari per a petites empreses.

Durant els anys 1970 i 1980, Dunham s’ocupava de projectes de microcrèdit a     Indonèsia per compte de la Fundació Ford, de l’East-West Center i de l’USAID. Entre les persones que treballaven en aquell temps a l’ambaixada dels Estats Units es trobava el doctor Gordon Donald Jr., qui va participar en la protecció dels edificis de l’ambaixada durant les violentes manifestacions contra els Estats Units que es van produir en el període del cop contra Sukarno.

Dins de l’Oficina de Relacions Econòmiques, Donald era responsable del microfinançament de l’USAID destinat als camperols indonesis, el mateix programa en el qual Dunham va treballar en col·laboració amb l’USAID durant els anys 1970, després d’haver donat|impartit classes d’anglès a Indonèsia, també per compte de l’USAID. Al llibre Who’s Who in the CIA, publicat el 1968 a Alemanya Occidental, es descriu a Donald com un agent de la CIA que també va ser destacat a Lahore, Pakistan, ciutat en la qual Dunham faria posteriorment una estada de 5 anys, en una suite de l’hotel Hilton, en la realització de projectes de microfinançament per compte del Banc Asiàtic de Desenvolupament.

Entre les persones que treballaven en Djakarta, el Who’s Who in the CIA esmenta també a Robert F. Grealy, qui es convertiria posteriorment en director de relacions internacionals per a la zona Àsia-Pacífic a J. P. Morgan Chase i, més tard, en director de la Cambra de Comerç per als Estats Units i Indonèsia. El president de J. P. Morgan Chase, Jamie Dimon, va ser esmentat recentment com a possible substitut de Richard Geithner, el secretari del Tresor, el pare del qual, Peter Geithner, treballava per a la Fundació Ford i tenia l’última paraula en l’atribució dels fons destinats als projectes de microfinançament de Dunham.

Els inconfessables projectes de la CIA a Hawaii

Mentre es trobava al Pakistan, Ann Dunham va rebre la visita del seu fill Barack el 1980 i 1981. Barack Obama també va estar llavors a Karachi, a Lahore i a la ciutat índia de Hyderabad. Durant aquell mateix període, la CIA intensificava les seves operacions a l’Afganistan des de territori pakistanès.

El 31 de gener de 1981, el director adjunt de l’Oficina d’Investigació i Informes de la CIA (ORR, Office of Research and Reports) va transmetre al director de la CIA, Allen Dulles, una llarga nota, classificada com secreta, codi NOFORN [6], i actualment desclassificada. En l’esmentada nota es presenta l’informe sobre una missió de recerca de dades d’intel·ligència realitzada entre el 17 de novembre i el 21 de desembre de 1957 a l’Extrem Orient, el sud-est asiàtic i l’Orient Mitjà.

El cap de l’ORR esmentava en aquella nota el seu encontre amb l’equip del general retirat Jesmond Balmer, llavors alt responsable de la CIA a Hawaii, sobre la comanda que havia formulat el cap de l’US Pacific Command per a «la recollida de nombrosa informació que exigeix llargues investigacions». El cap de l’ORR esmentava llavors les investigacions realitzades per la CIA per reclutar a la Universitat de Hawaii «estudiants que parlin xinès (…) capaços d’exercir missions d’intel·ligència». Abordava després els debats que s’havien desenvolupat a Baguio, entre el 26 i el 29 de novembre de 1957, en un seminari de l’Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic sobre contraespionatge. El Comitè Econòmic havia discutit primerament sobre els «fons per al desenvolupament econòmic» destinats a combatre «les activitats de subversió exercides pel bloc xino-soviètic a la regió», abans de «estudiar totes les possibles reaccions a la seva posada en marxa».

Les delegacions tailandesa i filipina van fer molts esforços per aconseguir que Estats Units financés un fons de desenvolupament econòmic que hauria emprès a la regió altres projectes de l’USAID, com aquells en els quals tant treballaven Peter Geithner i la mare de Barack Obama.

Existeix una important massa de literatura sobre els aspectes geopolítics de les operacions secretes de la CIA realitzades des de la Universitat de Hawaii. No succeeix el mateix amb els elements més tenebrosos de la recerca d’informació d’intel·ligència i les operacions com MK-ULTRA, que no s’han associat sistemàticament a la Universitat de Hawaii.

Diverses notes desclassificades de la CIA datades el 15 de maig de 1972 esmenten la implicació del Departament de Defensa ARPA (Advanced Research Projects Agency) i de la Universitat de Hawaii en un programa de la CIA per a estudis del comportament. Aquestes notes van ser redactades pel llavors director adjunt de la CIA Bronson Tweedy, el director del PRG (Program Review Group) de l’US Intelligence Community i el director de la CIA Robert Helms. Les notes tenen com a tema «les investigacions realitzades per l’ARPA sobre la intel·ligència».
La nota del director del PRG aborda una conferència en la que va participar, l’11 de maig de 1972, el tinent coronel Austin Kibler, director d’estudis del comportament a l’ARPA. Kibler supervisava les investigacions de l’ARPA sobre modificació del comportament i vigilància remota. Els memoràndums del director del PRG esmenten a diversos alts responsables: Edward Proctor, director adjunt de la CIA a càrrec de la intel·ligència; Carl Duckett, director adjunt de la CIA a càrrec de ciències i tecnologies, i John Huizenga, el director de l’Office of National Estimates [7].

El 1973, després que el llavors director de la CIA, James Schlesinger, ordenés una investigació administrativa sobre la totalitat dels programes de la CIA, l’agència va presentar tota una sèrie de documents sobre diversos programes, la qual cosa es va designar amb l’expressió «joies de família». La majoria d’aquells documents van ser publicats el 2007.
En aquell mateix moment es va saber que Helms li havia ordenat al doctor Sidney Gottlieb que destruís els documents vinculats a les investigacions que estava realitzant. El doctor Gottlieb dirigia el projecte MK-ULTRA, un programa investigativo de la CIA sobre modificació del comportament, rentat de cervell i injecció de drogues.
En un memoràndum de l’agent de la CIA Ben Evans per al director de la CIA William Colby, datat el 8 de maig de 1973, Duckett expressava la seva opinió: «Seria inoportú que el senyor Director es declara al corrent d’aquest programa», referint-se així als experiments que realitzava Gottlieb per al projecte MK-ULTRA.

Després de la publicació de les «joies de família», diversos membres de l’administració del president nord-americà Gerald Ford, entre ells el cap de gabinet de la Casa Blanca Dick Cheney i el secretari de Defensa Donald Rumsfeld, es van assegurar que no es fes cap revelació sobre els programes de modificacions del comportament i psicologia, entre els que figuraven els projectes MK-ULTRA i ARTICHOKE.

Diversos memoràndums del 15 de maig de 1972 esmenten el projecte SCANATE, que va començar aquell mateix any. Es tracta d’un dels primers programes d’investigació de la CIA sobre la guerra sicológica, particularment sobre l’ús de substàncies psicotròpiques amb finalitats de vigilància remota i de manipulació sicológica. S’esmenten Kibler, de l’ARPA, i «el seu sotscontractat». Més tard se sabria que es tractava del Stantford Research Institute (SRI), situada a Menlo Park, Califòrnia.

Helms va enviar un memoràndum a personatges com Duckett, a Huizenga, a Proctor i al director de l’agència d’intel·ligència del Departament de Defensa (Defence Intelligence Agency, DIA). Aquest últim heretaria posteriorment el projecte de la CIA denominada «GRAELLA FLAME» sobre la vigilància remota. Helms insistia en el fet que l’ARPA venia recolzant «des de fa cert nombre d’anys» les investigacions sobre el comportament i les potencials aplicacions que poguessin ser eines per a la tasca d’intel·ligència, «amb la participació del M.I.T., de Yale, de la Universitat de Michigan, de l’UCLA, de la Universitat de Hawaii i d’altres institucions o grups d’investigació».

La col·laboració de la Universitat de Hawaii amb la CIA en matèria de guerra sicológica encara prossegueix avui en dia. La doctora Susan Brandon, actual directora del programa d’estudi del comportament del Centre de Contraespionatge i d’Intel·ligència (Defence Counterintelligence and Human Intelligence Center, DCHC) al si de la DIA, va obtenir el seu doctorat en psicologia a la Universitat de Hawaii. Brandon sembla haver estat implicada en un programa secret, resultat de la col·laboració de l’APA (American Psychological Association), la RAND Corporation i la CIA, programa destinat a «millorar els procediments d’interrogatori».

L’objectiu d’aquestes investigacions tenia a veure amb la privació de la son i la percepció sensorial, l’aplicació de dolors intensos i de complet aïllament, mètodes aplicats als presoners de la base aèria de Bagram, a l’Afganistan, i d’altres presons secretes [8].

Brandon va ser també assistenta del director del Departament de Ciències Socials, del Comportament i Educatives al Buró de Ciència i Tecnologia de l’administració de George W. Bush.

És a dir, els vincles entre la CIA i la Universitat de Hawaii no van disminuir a finals dels anys 1970; l’expresident de la Universitat de Hawaii entre 1969 i 1974, Harlan Cleveland, va ser convidat a donar una conferència a la caserna general de la CIA, el 10 de maig de 1977.
Abans d’assumir funcions a la Universitat de Hawaii, Cleveland va ser secretari del Buró d’Assumptes vinculats a les Organitzacions Internacionals (Bureau of International Organization Affairs) de 1965 à 1969.

Un memoràndum del director de formació de la CIA, datat el 21 de maig de 1971, indica que la CIA va reclutar a un oficial de la Marina que estava començant el segon curs d’estudis a la Universitat de Hawaii.

La família Obama i la CIA

Existeixen molts documents sobre els vincles de George H. W. Bush amb la CIA i sobre les activitats que el seu pare i els seus fills, com l’expresident George W. Bush, van realitzar per compte de la CIA.

Per la seva part, Barack Obama va aconseguir dissimular els seus propis vincles amb l’agència, igual com els dels seus pares, el seu pare adoptiu i la seva àvia (molt poc se’n sap sobre el seu avi, Stanley Dunham. Se suposa que va dirigir un comerç de mobles a Hawaii després de servir a Europa durant la Segona Guerra Mundial). A diferència dels altres membres del govern federal, els presidents i vicepresidents dels Estats Units no són objecte de cap investigació sobre els seus antecedents abans d’entrar en funcions.

Aquest feina de verificació queda a les mans de la premsa. El 2008, els periodistes van resoldre llastimosament quant al seu deure d’informar el públic quan van investigar només molt superficialment sobre l’home que anava a fer entrada a la Casa Blanca. Els vincles dels seus pares amb la Universitat de Hawaii i el paper d’aquesta universitat en els projectes MK-ULTRA i ARTICHOKE plantegen la següent interrogant:
«Què amaga encara Barack Obama?»
…………..
notes

[1] Sobre aquells fets, veure també l’article «1965: Indonèsia, laboratori de la contrainsurgència», per Paul Labarique, Voltairenet, 25 de maig de 2004.
[2] NdT. Ó Yogyakarta
3] Sobre l’Operació Fénix, veure també «Operación Fénix», por Arthur Lepic, Voltairenet, 16 de Novembre de 2004.
[4] NdT. En 1898.
[5] NdT. Referència al llargmetratge The Year of Living Dangerously, de Peter Weir, exhibit el 1982. La trama es desenvolupa durant l’intent de cop d’Estat atribuït als comunistes a Indonèsia el 1965.
[6] NdT. Codi que significa «no foreign dissemination», és a dir no posar a les mans de serveis d’intel·ligència estrangers.
[7] NdT. Òrgan encarregat d’avaluar els serveis d’intel·ligència nord-americans. És l’actual National Intelligence Council.
[8] Sobre aquest tema, veure també l’article «El secret de Guantánamo», per Thierry Meyssan, Voltairenet, 28 d’octubre de 2009.

Anuncis

, ,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: