Davant la Reforma de la negociació col.lectiva.

Després de la reforma laboral i la reforma de les pensions ha arribat la conseqüent i anunciada reforma de la negociació tal com ja tenien marcat en el seu full de ruta els grans capitalistes i l’Estat espanyol sota els dictats de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. L’objectiu d’aquesta reforma, com el de les anteriors, no és altre que abaratir els costos a la burgesia, amb la finalitat que aquesta pugui, en uns casos, augmentar la seva taxa de guany i en altres, recuperar-la, a costa dels nostres drets: en aquest cas, a costa del nostre dret a negociar les nostres condicions de treball, ni més ni menys. Amb aquesta reforma queda de nou molt clar que l’única sortida que se’ns ofereix a aquesta crisi és que la classe obrera perdi poder adquisitiu i drets, de nou vam comprovar que els que no provoquem aquesta crisi serem qui la patirem més durament pagant-la.

De res ens valen els retrets del Govern espanyol a la patronal, ni tampoc la negativa expressada públicament pel sindicalisme oficial representat per CCOO i UGT. De res ens val que se li donin les culpes a la patronal per la falta d’acords durant el període de negociació, quan finalment el Govern ha decidit legislar a favor dels interessos empresarials. De res ja ens valen les queixes de CCOO i UGT, després de la traïció feta quan van signar la reforma de les pensions, i quan davant d’un fet tan greu com ha estat aquesta darrera reforma, no han tingut la més mínima capacitat de resposta i mobilització. Definitivament, el sindicalisme oficial de CCOO i UGT ja ni tan sols serveix per reconduir la lluita ni el descontentament obrer.

En resum, aquesta reforma pretén donar prioritat als convenis d’empresa enfront dels provincials, fixant aquests temes crucials com el salari base, la retribució de les hores extres, horaris i distribució del temps de treball, l’adaptació de la classificació professional o de les modalitats de contractació. Tot això suposa una clara flexibilització de les nostres condicions i, per descomptat, un major poder de negociació a les empreses. L’anomenada “ultraactivitat” dels convenis (que mantinguin la seva vigència quan aquests ja han vençut) es manté però no pel que fa als salaris. Es dóna protagonisme a l’arbitratge quan no hi hagi acord entre l’empresa i la plantilla dictant un laude d’obligat compliment per a ambdues parts, però l’experiència ens diu que aquests laudes gairebé sempre solen perjudicar la classe obrera i afavorir a les empreses.
A partir d’ara, les empreses podran disposar del 5% de la jornada per distribuir segons la seva conveniència, donant la possibilitat de pactar un percentatge més gran en els convenis. Les empreses igualment podran desvincular-se de les referències retributives que fixin els convenis sectorials quan les dificultats d’aquestes “afectin les possibilitats del manteniment de l’ocupació”. Al costat d’aquesta reforma de la negociació, s’ha aprovat un nou reglament per regular els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) que inclou la possibilitat que les empreses puguin acomiadar amb 20 dies d’indemnització si demostren que en el futur tindran pèrdues.

L’aplicació d’aquestes mesures en el marc andalús tindrà unes conseqüències terribles. Si ja Andalusia és campiona en ERO, si ja Andalusia destaca en atur i en precarietat laboral, aquesta nova normativa suposarà un clar empitjorament de les condicions de treball de la ja de per si especialment maltractada classe obrera andalusa. La configuració d’Andalusia com una nació determinada per la marginació i la dependència fa que les condicions de vida, treball i consciència de la classe obrera adquireixin uns trets característics, trets que en aquests moments de crisi i amb aquestes decisions polítiques preses pel Govern espanyol siguin ja dramàtics.

Des d’ANDALUSIA COMUNISTA plantegem, com en altres ocasions, que l’única manera de fer front a aquests atacs del gran capital és mitjançant l’organització i la lluita. De nou cridem a enfortir el sindicalisme de classe i combatiu andalús, el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), fent-ho el gran sindicat combatiu de tota la classe obrera andalusa, desplaçant al sindicalisme oficial de CCOO i UGT, culpables evidents de tot el que estem patint. Però no només això, des ANDALUSIA COMUNISTA, afirmem que l’única alternativa que té la classe obrera i el conjunt del poble treballador andalús és el de construir un poder polític sobirà acord als seus interessos, és a dir, construir una Andalusia lliure i socialista solidària amb la lluita i les aspiracions de la classe obrera i de tots els pobles oprimits.

VISCA LA LLUITA DE LA CLASSE OBRERA!
VISCA ANDALUSIA LLIURE I SOCIALISTA!

Anuncis

,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: