L’afer Tujachevski

Per Juan Manuel Olarieta

El 16 de maig “El Viejo Topo” i el diari digital “Rebelión” van inserir un article de S.López Arnal (“La gran guerra patriòtica i les invencions de Kruschov”) que mostra la paranoia de la intel·lectualitat burgesa amb Stalin, el PCUS, la URSS i qualsevol esdeveniment històric que tingui a veure amb el moviment comunista internacional. Ni López Arnal ni cap d’ambdós mitjans desaprofiten l’ocasió per tornar sobre els seus propis fantasmes amb qualsevol excusa.

En una ostentació de falta d’originalitat, López Arnal, “El Viejo Topo” i “Rebelión” aboquen un munt d’afirmacions que repeteixen la lletania de la guerra psicológica desfermada per l’imperialisme des de 1945, naturalment sense esmentar fonts ni documentar afirmacions, perquè han de suposar que les seves absurdes concepcions són “vox populi” i tòpics que no fa falta demostrar. Per a mostra serveix un botó. Entre aquests llocs comuns que no necessiten demostració està la tesi que en 1937 Stalin “es va desfer” de l’Estat Major de l’Exèrcit Roig, que Tujachevski era “la millor ment militar del país” i, com Stalin (sempre Stalin), estava obsedit a liquidar als millors, Tujachevski també va “ser acusat falsariament de traïció” i executat.

Més del mateix. M’he de resignar a seguir llegint mentides a cada pas? He de suportar a intel·lectuals burgesos de “pacotilla” i a mitjans pseudoprogressistes? Per la meva banda, jo no estic disposat a ser complaent amb les mentides i la intoxicació sistemàtica dirigides contra el comunisme, per més que es personalitzin -una mica inevitable en la ideologia burgesa- en la figura de Stalin, en el PCUS o en la URSS. La seva retòrica no canvia: nosaltres també som comunistes, el que ocorre és que som crítics cap a Stalin, el PCUS, la URSS, els quals més que errors, el que van cometre van ser horrors, execucions massives, deportacions, gulag…

L’implacable pas del temps esborra les petjades, de manera que el que era “vox populi” el 1937 ha deixat deser-ho i s’ha convertit en el seu contrari. El 1937 era un secret a veus a les cancelleries europees que Tujachevski es disposava a trair al seu país; els polítics, militars i diplomàtics dels països centreeuropeus ho sabien de sobres; no parlaven d’altra cosa, de manera que quan Tujachevski i els seus van ser detinguts, jutjats i executats, ningú es va estranyar. Si López Arnal, “El Viejo Topo” i “Rebelión” pretenen sustentar avui que aquesta acusació era falsa haurien d’haver aportat alguna prova, més enllà de la porqueria pseudohistórica que portem suportant els comunistes des de fa dècades.

El denominat “assumpte Tujachevski” al·ludeix a la depuració per una banda de la direcció de l’Exèrcit Roig en vespres de la II Guerra Mundial. Té una relació molt estreta amb els processos de Moscou que es van celebrar per aquella mateixa època en els quals, en previsió d’un atac, van ser depurats dirigents del Partit boltxevic i de diversos aparells de l’Estat, alguns d’ells tan significatius com el Ministeri de l’Interior, és a dir, la milícia, la policia, l’espionatge, etc.

Habitualment els intel·lectuals burgesos com López Arnal no es plantegen aquest tipus de qüestions des del punt de vista polític ni històric, sinó jurídic: havia proves? van poder defensar-se els acusats? es van basar els jutges exclusivament en les confessions? van ser veraces aquestes confessions? Per a mi l’assumpte es planteja d’una altra manera. Jo crec que la lluita de classes és el motor de la història i, per tant, tinc la certesa que l’afusellament de Tujachevski i els altres havia de formar part de la lluita de classes sota el socialisme. Però quan afirmo això, els burgesos de “pacotilla” reaccionen així: sospiten que estic eludint la qüestió i que estic reconeixent implícitament que no havia proves i el que és molt pitjor, que les acusacions eren falses. Ja saben: en tots els processos que va haver a la URSS les acusacions sempre van ser falses. No pot estranyar que les del procés de Tujachevski també ho fossin.

No obstant això, fins on jo conec, la història mai parla de proves, de judicis, ni de sentències, sinó d’altres coses, per la qual cosa entrar en aquest terreny és desviar l’atenció del lector, i això és exactament el que em disposo a fer ara mateix: desviar l’atenció del lector, parlar de les proves, començant per les actes del procés contra Tujachevski i els altres militars traïdors de l’Exèrcit Roig. Aquestes proves demostren per vàries i molt diferents vies -no només confessions dels acusats- el següent:

1) Tujachevski mantenia un contacte permanent amb la ROSV (agrupació d’alts oficials tsaristes a l’exili) i amb Miller, un general tsarista refugiat a París que la dirigia

2) Tujachevski es va entrevistar personal i secretament amb Miller a París al seu retorn del funeral del rei Jordi

3) el general Putna, agregat militar de l’ambaixada soviètica a Londres, afusellat al mateix temps que Tujachevski, era qui mantenia aquests contactes regulars amb delegats de la ROSV en general i amb Miller en particular.

Tujachevski, Putna i els seus van ser afusellats al juny de 1937; Miller va durar tres mesos més: va ser capturat i executat per la contra-intel·ligència soviètica al seu propi cau: a París.

Els jutges que van condemnar a Tujachevski van ser els seus propis companys d’armes, tots ells vells generals de l’Exèrcit Roig, com Budienny que havia fundat la Cavalleria i participat heroicament en la guerra civil. Es van deixar manipular tots ells per Stalin? Van Ser enganyats? Estaran falsificades les actes del judici? Es falsificava tot a la URSS? Han estat enganyant els boltxevics als obrers del món sencer? No seran els imperialistes els que enganyen? Veiem.

En el seu llibre “Em cridaven Casandra”, la periodista francesa Geneviève Taubouis explica el següent: “Anava a trobar-me [el 1937] amb Tujachevski per última vegada a l’endemà dels funerals del rei Jordi [d’Anglaterra], en un menjar de l’ambaixada soviètica [a París]. El general rus havia estat conversant molt amb Politis, Titulesco, Herriot, Boncour… Acabava de regressar d’un viatge a Alemanya i es fonia en lloances als nazis. Assegut a la meva dreta, va repetir una vegada i una altra mentre que discutia un pacte aeri entre les grans potències i la nació d’Hitler: ‘Ja són invencibles [els nazis], madamme Taubouis!’”

En el seu relat de la guerra mundial, Churchill comenta el següent sobre el general Tujachevski:

“Durant la tardor de 1936, el President [de Txecoslovàquia] *Benes va rebre un missatge d’una alta personalitat militar alemanya informant-li que, si volia beneficiar-se de l’oferiment d’Hitler, havia d’apressar-se perquè aviat anaven a succeir-se a Rússia, esdeveniments que permetrien a Alemanya passar de l’ajuda dels txhecos.
“Mentre Benes meditava sobre el sentit d’aquesta al·lusió inquietant, va comprendre que el govern alemany estava en contacte amb importants personalitats russes pel canal de l’ambaixada soviètica a Praga. Formava part del que s’ha cridat la conspiració militar i el complot de la vella guàrdia comunista, que pretenien enderrocar a Stalin i introduir a Rússia un nou règim la política del qual fos pro-alemanya. Sense perdre un instant, el President Benes va donar part a Stalin de totes les informacions que va poder reunir. Poc després, es va practicar a la Rússia soviètica una purga implacable, però útil sens dubte, que va depurar els mitjans polítics i militars; es van obrir tot un seguit de processos en els quals al gener de 1937, Vychinsky, l’acusador públic, va ocupar un paper magistral”.

L’afirmació de Churchill coincideix amb el testimoniatge de Benes, el president de Txecoslovàquia, una figura clau en aquell assumpte, que va ser testimoni directe dels fets.

També Walter Duranty, corresponsal del “Nova York Estafis” a Moscou i Premi Pulitzer de periodisme, va escriure al 1949: “Un poderós grup de dirigents de l’Exèrcit Roig dirigit pel Mariscal Tujachevski […] va decidir posar fi a la situació mitjançant una acció conspirativa violenta”.

Fins i tot un historiador trotskista com Isaac Deutscher reconeix que havia una conspiració dintre de l’Exèrcit Roig per assassinar Stalin i imposar una dictadura militar. Els oficials depurats preparaven un cop de mà contra el Kremlin i els aquarteraments militars més importants d’altres ciutats clau, com Leningrad. Segons Deutscher el cop ho dirigia Tujachevski amb l’ajuda de Gamarnik, comissari polític cap de l’Exèrcit, el general Iakir, comandant en cap de Leningrad, el general Uborevitch, comandant de l’Acadèmia Militar de Moscou, així com el general Primakov, un comandant de cavalleria.

Altre testimoni directe va ser el president socialista francès Lleó Blum, que ho va contar en la Comissió d’Investigació que es va organitzar a França després de l’alliberament de 1945.
Així pensaven el 1937 els polítics i diplomàtics de qualsevol país europeu, de manera que l’assumpte “Tujachevski” va ser oblidat molt aviat fins que un mag de circ va treure al conill del seu barret de copa per oferir en safata a la propaganda imperialista de la postguerra els “arguments” dels quals mancava fins llavors. El mag era Kruschov i el conill era l’informe “secret al XX Congrés del PCUS”. Aquestes són les autèntiques “fonts” en les quals abreura la burgesia per a emplenar de porqueria propagandística medis com “El Viejo Topo” i “Rebelión”. Jruschov va posar en dubte la condemna de Tujachevski, donant la volta a l’assumpte tal com s’havia plantejat fins llavors. Es va convertir en el defensor de Tujachevski, fins al punt de rehabilitar-lo a l’any següent. Conclusió: altre error (és a dir, horror) de Stalin.

A partir de llavors la versió corrent en la propaganda imperialista és la següent: l’eliminació per una banda de la direcció de l’Exèrcit Roig va estar preparada per l’espionatge nazi, que a través del president de Txecoslovàquia Benes, va enganyar als soviètics amb documentació falsa segons la qual Tujachevski col·laborava amb ells. Els soviètics van caure en el parany i van executar als seus propis militars, afeblint així a l’Exèrcit Roig. Els “arguments” de l’imperialisme conduïxen, doncs, a la tesi segons la qual la depuració interna de l’Exercito Roig va ser un afebliment en els primers dies de la guerra, que hauria estat decapitat per les purgues de valuosos caps militars. La propaganda imperialista surt en ajuda de Kruschov i assegura que van ser depurats la meitat dels oficials de l’Exèrcit Roig, és a dir, una veritable sagnia d’experimentats quadres militars.

Naturalment els altaveus de l’imperialisme no diuen la veritat ni tan sols quan s’equivoquen. En el seu llibre sobre aquestes depuracions l’historiador Roger *Reese va demostrar que en 1937 el nombre d’oficials i comissaris polítics era de 144.300 i que aquesta xifra va passar a 282.300 dos anys després. Durant les depuracions de 1937-1938 van ser expulsats 34.300 oficials i comissaris polítics de les files de l’Exèrcit, però 11.596 d’ells van ser rehabilitats al maig de 1940 i reincorporats als seus llocs anteriors. Això significa que van ser expulsats definitivament 22.705 oficials i comissaris polítics, amb el següent desglossament: 13.000 oficials, 4.700 oficials de l’Aviació i 5.000 comissaris polítics. En percentatges, es tracta d’un 7’7 per cent del total; d’ells, només una ínfima minoria van ser executats per traïció mentre que la resta va regressar a la vida civil. No hi ha, doncs, cap sorpresa: en la propaganda imperialista tot és una farsa. No descobreixo res de nou.

Més enllà dels judicis i les proves, els interessats pel motor de la història ens fem preguntes com aquesta: per què van depurar a la direcció de l’Exèrcit Roig? Hi ha diversos motius. Un d’ells és que en vespres de la guerra mundial l’Exèrcit Roig ja no podia dependre dels antics oficials tsaristes com Tujachevski. Molts d’ells mai van abandonar les seves velles idees i només esperaven el moment propici per a actuar. En tota la guerra mundial no es va donar un cas com el del general Vlassov, un alt oficial soviètic que va trair al seu país i es va posar al servei de l’exèrcit *hitlerià. Només va ocórrer amb un comandament de l’Exèrcit Roig i només va ocórrer en un cas perquè també dintre de l’Exèrcit s’havia produït una depuració a fons. En conseqüència, la depuració militar de 1937 no va afeblir sinó que va enfortir a l’Exèrcit Roig. Va treure de l’Exèrcit a elements, com Vlassov, disposats a desertar a la primera ocasió propícia, fins i tot al cop d’estat. Com afirma Rayond L. Ghartoff, aquesta severa sacsejada de la direcció militar de l’Exèrcit Roig va contribuir, amb el córrer del temps, que emergís un equip més homogeni. Va ser un enfortiment i no un afebliment

Però l’important tampoc és l’intent de cop d’Estat en si sinó les raons que van conduir a ell, que estan en l’imminent atac de l’Alemanya nazi.

Això té relació amb altra afirmació que està en tots els llibres d’història que escriuen els imperialistes: a pesar dels advertiments que li van arribar A Stalin, va fer cas omís d’ells, car confiava en el pacte que havia signat amb Hitler el 1939. Com a conseqüència d’això, va deixar la frontera amb Alemanya desguarnida i el feroç atac va causar estralls i pèrdues irreparables en els primers moments de la guerra. La propaganda imperialista tracta de sostenir que la postura de Stalin va ser de mera desídia, d’una inactivitat esbalaïdora.

Efectivament, és cert: a la direcció soviètica li van arribar informacions prèvies sobre un imminent atac alemany, i no poques sinó innombrables. També és cert que, malgrat d’això, no van reforçar les seves defenses ni van concentrar les seves tropes a la frontera amb Alemanya. En els anys previs a l’atac de 1941, l’Estat soviètic va estar sotmès a una tensió extrema, a un grau tal de pressió potser com cap altre Estat ha conegut al llarg de la història perquè de tots era coneguda la potència de foc de la Wehrmacht, el formidable Exèrcit posat d’empeus per Hitler.

Davant d’aquesta situació extrema, sense la qual no es poden entendre els processos de Moscou ni les depuracions, un corrent de la direcció de l’Exèrcit Roig es va manifestar partidària de reforçar les defenses, concentrar tropes, i fins i tot d’un atac preventiu contra Alemanya. Enfront d’ella, la posició majoritària, la qual Stalin defensava, era guanyar cada minut de pau per als treballadors, camperols i soldats soviètics com a millor mesura per a reforçar la defensa del país.

És altra de les característiques de la preparació de les invasions pels nazis: prèviament a elles sempre havien buscat una excusa per a atacar i envair a altres països, o bé els havien provocat per desfermar el conflicte. Qualsevol mesura soviètica a la frontera occidental hagués servit com pretext per avançar l’atac alemany i en aquest cas la propaganda imperialista ho hagués justificat dient que Hitler es defensava d’una prèvia agressió soviètica.

L’experiència de la guerra amb Finlàndia ha quedat així a la història que escriuen els imperialistes: com una agressió soviètica. La “inactivitat” de la Unió Soviètica davant la inminència d’un atac alemany va permetre deixar ben clar que no va haver més que un agressor, l’Alemanya nazi, i que aquesta agressió va ser totalment injustificada. Però el que és més important: l’estratègia del Partit boltxevic i de l’Exèrcit Roig va permetre alentir l’inici de la guerra. Moltes de les filtracions sobre l’imminent atac alemany provenien de la pròpia Alemanya; no eren sinó provocacions que tenien per objecte buscar un pretext per a l’agressió.

Cada dia minut guanyat per a la pau perllongava la guerra entre els propis imperialistes, els afeblia i, en conseqüència, reforçava a la Unió Soviètica. Per això quan la propaganda imperialisme presenta el Pacte *Molotov-*Ribbentrop com una “alliança” entre Stalin i Hitler es falsifiquen els fets grollerament: la Unió Soviètica havia de donar-se suport, com ho havia fet des del seu mateix naixement, en les contradiccions *interimperialistes, és a dir, pactar amb uns enfront dels altres, qualsevulla que fossin. És el que va fer al llarg de tota la guerra; només van canviar els aliats. Però que quedi ben clar que amb Alemanya va pactar el 1918 (Brest-*Litovsk) i el 1922 (Rapallo). El Pacte Molotov-*Ribbentrop (1939) només va ser el tercer d’una mateixa sèrie.
Per tant, les diferents posicions que existien dintre del partit i de l’Exèrcit Roig en vespres de la guerra conduïen a estratègies militars contraposades, tot això en un estat extrem de tensió militar i diplomàtica. La qüestió es va complicar amb la guerra civil espanyola, on els oficials que aquí van venir fou –entre altres coses- amb el propòsit d’observar les estratègies militars feixistes, aprendre i treure les oportunes lliçons d’això. Com sol ocórrer, no tots a Moscou van obtenir les mateixes lliçons de la nostra guerra civil, sinó tot el contrari.

La farineta que ens cuina la intel·lectualitat burgesa sobre el cas Tujachevski oculta el component fonamental de la lluita de classes al 1937: l’estratègia político-militar, la preparació de la gran guerra antifeixista com plantar cara a l’imminent agressió que esperava a la URSS. Referent a això la posició de Tujachevski era la següent: ell s’oposava a la tàctica de guanyar temps, d’allargar el més possible l’entrada en la guerra i, per tant, es va oposar al pacte amb Alemanya que, encara que és posterior al seu afusellament, ja havia estat discutit dintre del partit, de l’Estat i, per tant, de l’Exèrcit Roig (perquè a la URSS les diferents posicions es discutien col·lectivament abans de votar-se i aprovar-se).
A partir de que les seves posicions van ser rebutjades, Tujacheviski i els seus van passar a tractar de buscar-se suports en tot el cúmul de conspiradors que subsistien dins i fora del partit, dins i fora de la *URSS, de tots aquells que estaven ressentits des dels temps del Pacte de Brest-Litovsk, que molts no van acceptar mai, amb la qual cosa tornem l’assumpte al principi de tot: els *boltxevics van arribar al poder entre d’altres coses perquè van prometre als treballadors i camperols el que aquests desitjaven fervorosament: la pau. El Pacte de Brest-Litovsk, com el pacte Molotov-von Ribbentrop 20 anys després és altre capítol de la mateixa història:

a) forma part de la mateixa diplomàcia soviètica respecte a Alemanya

b) dóna lloc a la creació de l’Exèrcit Roig el 1918 i al desenvolupament de l’estratègia militar dels comunistes

c) es va produir un intent de cop d’Estat per part de l’oposició interna i externa

En les dues situacions es va produir un acord de fraccions disperses i minoritàries (la dreta i l’esquerra) per enderrocar als comunistes, la política dels quals (diplomàtica i militar) es manté idèntica (o molt semblant), en un cas dirigida per Lenin i en un altre per Stalin. Tant al 1918 (Brest-Litovsk) com al 1939 (Molotov-Von Ribbentrop) els ingredients són els mateixos, però al 1918 es presentava com quelcom contrari al leninisme i al 1939 es presentava com qielcom contrari a l’estalinisme.


……….
Extret de Amistad Hispano-Soviética

Anuncis

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: