PONÈNCIA SOBRE LA REVOLUCIÓ RUSSA DE 1917

En primer lloc assenyalar que no anem a vendre a ningú les bondats de la revolució, car per a nosaltres l’opció és claríssima: o Comunisme o Barbàrie. Així doncs, parlem pels convençuts d’aquesta necessitat, per al que els marxistes anomenem avantguarda.
Des del MAI partim de la constatació del tancament definitiu de tota una època dominada per la revolució, de la conclusió inapel · lable del que anomenem Cicle d’Octubre. Aquesa fi ha suposat, entre altres coses, la consumació del fracàs, amb més o menys glòria, de tots els corrents del moviment obrer en l’empresa de superar el capitalisme. Això ha suposat la pèrdua del referent de la revolució i l’esgotament definitiu de les premisses polítiques sobre les quals es van construir aquests corrents. Per això creiem inútil la reedició de debats, els protagonistes van demostrar la seva incapacitat final, repetim que amb més o menys fortuna, per consumar el seu objectiu revolucionari. A causa d’això des del MAI busquem l’obertura de debats de nou tipus, sobre la base de la perspectiva que ara ens ofereix el Cicle tancat. Creiem que el marxisme representa la concepció que més lluny ha arribat en l’empresa revolucionària i la que té les bases més òptimes per projectar cap al futur.
Així, el MAI ens considerem un destacament d’avantguarda, principalment teòrica, producte del fracàs del moviment comunista i el seu fraccionament, que ens hem organitzat per realitzar les urgentíssimes tasques que ens reclama la reconstitució del comunisme revolucionari.
Després d’aquesta petita introducció passem a l’assumpte central d’aquest esdeveniment:
La Revolució russa, i sobretot Octubre, que s’emmarca en l’era de l’imperialisme, època de la crisi històrica del capitalisme i de la revolució proletària, inaugura tota una era de revolucions, el que anomenem Cicle d’Octubre.
Creiem que per entendre totalment un esdeveniment de tan profund calat ens hem de remetre, encara que sigui de forma succinta, a l’època que li serveix de base i suport.
El segle XIX és indeleblement marcat per la revolució burgesa, que és el context polític on s’emmarca la conformació del proletariat com a classe, cohesió i compactació que es realitza sobre la base de les seves demandes econòmiques immediates. Aquesta serà la plataforma sobre la qual es constitueixin els partits socialdemòcrates, representants genuïns de la consciència en si proletària.
D’altra banda, la revolució burgesa suposa la substitució d’una dominació de classe per una altra, la de la burgesia, que es servirà en aquesta obstinació de la passiva plataforma de masses que suposen una pagesia en trànsit històric de proletarització i la incipient classe obrera, als que s’instrumentalitzarà en funció dels seus interessos.
Així, les primeres experiències d’un immadur proletariat oscil · len entre la seva conformació sobre la base de les seves demandes immediates i els seus sobtats salts a la palestra de la crisi política, moltes vegades empunyant les armes, de la mà de la burgesia. D’aquesta manera podem parlar d’una aliança entre un immadur proletariat i l’ala més democràtic-revolucionària de la burgesia. Aquesta és la base material sobre la qual es plasmarà marxisme de l’època, el kautskisme, el que serà el marxisme socialdemòcrata.
Així mateix, aquest conjunt d’experiències polítiques és la plataforma sobre la qual es conformarà el vell paradigma revolucionari, és a dir, un esquema apriorístic sobre els mecanismes i maneres de desenvolupar el procés revolucionari. En aquest esquema es representa a un proletariat que a partir de les seves experiències econòmiques immediates és capaç de desenvolupar una consciència revolucionària, expressant aquest salt a través de la insurrecció. Aquest paradigma es basa en una concepció immanentista, en la qual l’obrer, pel sol fet de ser-ho, des de la seva experiència immediata, pot desenvolupar una consciència revolucionària. Creiem que tota l’experiència del Cicle ha demostrat la falsedat d’aquest plantejament, estigma d’immaduresa de la nostra classe, i la necessitat que la consciència revolucionària, síntesi de l’experiència històrica de la lluita de classes i d’allò més avançat del saber humà, sigui introduïda des de fora. Aquesta immaduresa i el fet que l’espectre del comunisme passés immediatament a escena després de la culminació històrica de la revolució burgesa (1848) van fer que aquesta concepció passés, sense la necessària selecció, a l’imaginari de la nostra classe.
A Rússia aquests factors es compliquen encara més, ja que la juxtaposició històrica de les revolucions burgesa i proletària es dóna també en el pla polític. Tenim aquí un Estat obsolet, incapaç d’assimilar les ràpides transformacions de la base socioeconòmica, una pusil · lànime burgesia que, davant l’experiència europea, es nega a culminar conseqüentment la seva revolució, i una socialdemocràcia que, de la mà de la creixent mundialització de les relacions capitalistes i de la consistència del proletariat internacional, es mostra excepcionalment madura. A més de la crisi crònica de l’Estat autocràtic altres factors coadjuven a aquesta maduresa, com la voraç recepció de les corrents més avançades del pensament occidental per la intel · lectualitat russa, que acabarà entronitzant al marxisme.
Aquest ambient social tremendament revolucionari serà el brou de cultiu forjador del boltxevisme, corrent que no té igual en cap altre partit de la II Internacional. No obstant això, el boltxevisme beu de les premisses del marxisme socialdemòcrata (determinisme evolucionista basat en un mecanicisme economicista), però es desenvoluparà en lluita contra elles, contra les seves conseqüències polítiques, mentre que obstaculitzen el desenvolupament de la Revolució russa. És a dir, no substancialment un combat contra el seu substrat filosòfic de fons. És des d’aquesta perspectiva que, al nostre parer, es poden sondejar fecundament els èxits i limitacions del boltxevisme i del pensament de Lenin.
Un dels grans ensenyaments del bolxevisme és que el desenvolupament revolucionari es produeix des del accent en el factor conscient, és a dir, en el cas concret rus, des de la capacitat del proletariat per culminar la revolució democràtica i passar al socialisme. L’experiència del boltxevisme mostra que el moviment revolucionari, el Partit, es constitueix des de la ideologia revolucionària. La història del bolxevisme fins a 1917 és fonamentalment la història de les controvèrsies al voltant de les grans qüestions de la revolució (Partit, estratègia, guerra, Estat …). És en la resolució victoriosa d’aquests debats com els bolxevics es van dotant dels instruments orgànics per afrontar la seva missió revolucionària. De fet, el protagonisme bolxevic en els esdeveniments polítics fins a 1917 és marginal o posterior al desencadenament dels esdeveniments. Així, el bolxevisme ens mostra que aquesta flexibilitat tàctica del Partit, causa cèlebre dels oportunistes, no és sinó el revers dialèctic de la fermesa en els principis. La vigorosa constitució del Partit de nou tipus és el principal factor de l’èxit d’octubre.
Per la seva banda, l’existència d’un potent moviment espontani de masses és fruit, d’una banda, d’aquestes particulars condicions històriques que hem assenyalat, la irradiació d’unes formes polític-culturals i un referent revolucionari, regust de la revolució burgesa i, per altre, d’aquesta crisi política crònica en què es mou la societat russa.
La guerra imperialista serà el factor desencadenant que porti a octubre. El tedi d’una desastrosa guerra va provocar el despertar del moviment espontani de masses, en retrocés des de la derrota de 1905, que va a esfondrar el tsarisme al febrer de 1917.
La timorata burgesia russa, a través dels seus confessos apèndixs oportunistes va a omplir el buit creat i a canalitzar el moviment de masses. Aquest és l’origen dels soviets el 1917 que, a diferència de 1905, no es creen de l’empenta espontani de les masses sinó per la iniciativa dels dirigents oportunistes. El que ens interessa deixar assegut és que l’enfonsament del vell Estat i la formació de les bases del Nou Poder no sorgeixen de la iniciativa del proletariat revolucionari.
S’inicia aquí la fase de doble poder. Al principi la direcció bolxevic sobre el terreny es mostra confusa, situació que no canviarà fins a l’arribada de Lenin a l’abril i l’enunciació de les seves cèlebres Tesis d’Abril. En aquest escrit Lenin considera que la Revolució de febrer suposa la culminació de la revolució burgesa, i la formació dels soviets la plasmació de la dictadura democràtica del proletariat i camperolat, consigna bolxevic des de 1905. I realment els soviets representen un poder en tot el sentit de l’expressió, ja que se sostenen sobre el poder de les masses armades: és de ressenyar l’extraordinari percentatge de soldats, realment camperols uniformats, representats en els soviets. Això no és obstacle, seguint Lenin, perquè aquests soviets, sota la direcció dels oportunistes, lliurin voluntàriament el poder a la burgesia, convertint als soviets en corretges de transmissió del Govern Provisional. Tot i això, Lenin no deixarà de considerar-los com les bases d’un nou tipus d’Estat, enllaçant amb la Comuna.
A partir d’aquesta anàlisi Lenin s’infereix la tàctica corresponent: tasca propagandística perquè les masses que conformen els soviets es convencin per la seva pròpia experiència (concepte sobre el qual tornarem) de la justesa revolucionària de les tesis bolxevics: consumació de la revolució burgesa i possibilitat i necessitat d’avançar cap al socialisme. És a dir, consagració de la iniciativa del proletariat i necessitat de guanyar als soviets com a bases de suport del proletariat revolucionari.
Aquesta és la història del període entre febrer i octubre: la conquesta pel proletariat revolucionari de les seves bases de suport.
Els esdeveniments que jalonen aquest període són de sobres coneguts i ens limitarem a assenyalar que els oportunistes es veuran obligats a passar de lleial oposició a entrar al Govern Provisional, dirigint la política imperialista de la burgesia i desacreditant-se a ulls de les masses. Només ens detindrem en els esdeveniments de juliol, quan davant d’una altra desastrosa derrota militar, defraudant sagnantment els anhels de pau de les masses, sectors d’aquestes es tiren als carrers, esdevenint en una autèntica insurrecció que els bolxevics intenten contenir per considerar que el moment no és oportú, però són desbordats, tenint, com a bon partit revolucionari, que encapçalar el descontentament armat de les masses. Efectivament, la insurrecció és aixafada i els bolxevics reprimits. Aquí veiem de nou el tremp d’un partit revolucionari, construït des de la ideologia revolucionària. Durant un període, a causa de la participació de les soviets, en mans oportunistes, en la repressió, els bolxevics retiren la consigna de Tot el poder als soviets. Si els bolxevics haguessin construït el seu moviment des d’algun factor del moviment immediat, com els soviets, no hi ha dubte que al juliol hagin estat escombrats.
Prosseguim, a partir del putsch de Kornilov dels bolxevics guanyen la majoria en els principals soviets. A partir d’aquí, Lenin inicia una tenaç campanya en pro de la conquesta violenta del poder. Lenin, a El marxisme i la insurrecció, col · loca al costat suport de les masses al partit revolucionari i majoria bolxevic en els soviets. Per Lenin l’experiència que posiciona a les masses amb la revolució no és l’econòmica immediata sinó la de l’exercici polític del seu poder, de la seva dictadura. Aquesta no és una premissa tinguda en compte per la concepció insurreccionalista.
Lenin va a trobar resistència en el seu propi partit, encapçalada per Kamenev i Zinoviev, el que no és sinó una pugna entre el vell i el nou, que en les condicions concretes russes es dirimia en el terreny tàctic.
L’oposició preconitza l’eterna acumulació de forces, utilitzant el parlamentarisme, l’Assemblea Constituent, i desvirtuant els soviets, d’òrgans de poder efectiu de les masses a la concepció menxevic de parlament obrer. A més condemna el proletariat a la passivitat, en espera d’un altre putsch reaccionari que posicioni a la massa de la petita burgesia al seu costat, és a dir, la classe d’avantguarda de la història ha d’esperar a les vacil · lacions dels estrats intermedis. Finalment, l’economicisme, amb l’espera de l’avançat Occident, avançat des del punt de vista econòmic però no des del de l’experiència de la lluita de classes i del bagatge de l’avantguarda, encara que cal assenyalar que, en major o menor mesura , aquesta era una premissa compartida pel conjunt del bolxevisme.
Enfront d’ells Lenin prioritza el paper conscient de l’avantguarda i el seu paper forjador, a més d’una visió clara de la revolució, que no consisteix a perfeccionaments democràtics sinó en la contraposició de les dictadures, en paraules de Lenin: “no hi ha sortida fora de la dictadura dels kornilovistes o de la dictadura del proletariat “. Com és sabut Lenin va sortir victoriós i amb l’assalt revolucionari s’inicia el Primer Cicle de la Revolució Proletària Mundial.
El final del Cicle ha suposat la derrota del moviment comunista, derrota que no tenim cap dubte és producte dels propis errors i limitacions del moviment comunista. És per això que estem convençuts que la tasca a dia d’avui és la reconstitució del comunisme revolucionari sobre la base de l’experiència històrica de la Revolució Proletària Mundial. Així, el nostre Octubre ni és nostàlgic ni busca reobrir debats del Cicle, que d’altra banda han demostrat l’esterilitat dels contendents per superar el capitalisme des de les premisses de llavors, sinó que té per objectiu l’elevació del comunisme a l’altura que l’ha posat l’experiència històrica de la Revolució Proletària Mundial. En el que portem d’estudi d’aquesta, el que anomenem Balanç, hem arribat a la conclusió que la Guerra Popular és efectivament l’estratègia universal del proletariat, i intentem aplicar el seu prisma interpretatiu a l’experiència passada, buscant d’aquesta manera il · luminar el camí futur.
Des d’aquest angle veiem que entendre els soviets com les bases de suport del Nou Poder de les masses armades, com el que realment són, soluciona moltes incongruències. No obstant això, la seva formació a la manera antiga, sense la tasca conscient del proletariat revolucionari, el que és causa d’aquestes particulars condicions històriques generals (la referència social de la revolució des de, almenys, 1789, que suposarà un factor sociocultural de mobilització espontània, encara que a la llarga sigui una trava) i concretament russes (la crisi crònica de l’autocràcia), ha creat molta confusió.
D’aquesta manera, com ja avançàvem, la història de febrer a octubre és la història de com el proletariat revolucionari guanya les seves bases de suport, que en aquestes circumstàncies s’han creat de manera exògena a ell. Així, acumulació de forces, però no sobre la base de demandes parcials o reformisme polític sinó des de l’experimentació política de la dictadura de les masses.
El Partit és el principal artífex de l’èxit revolucionari, ja que la seva ferma constitució és capaç de mantenir el rumb i no deixar-se arrossegar per esdeveniments originàriament externs.
D’altra banda, creiem més convenient considerar l’inici de la guerra civil abans del que acadèmicament s’entén (presa del Palau d’Hivern o dissolució de l’Assemblea Constituent), ja que capta millor el desenvolupament del procés. Lenin assenyala que amb la Revolució de febrer la guerra imperialista comença a transformar-se en guerra civil revolucionària. I efectivament, tenim aquí ja una sèrie d’elements que dibuixen aquest escenari: un Partit revolucionari, un Estat en crisi extrema i el poder de les masses armades, que encara que al principi no segueixen el proletariat revolucionari tampoc formen part orgànica de la reacció. La pugna per aquestes masses és, encara que pequem de paradoxals, la fase pacífica de la guerra civil, en què aquesta comença a dibuixar-se des de la guerra imperialista. Aquesta forma més àmplia d’entendre la revolució permet despullar de la seva substantivitat a la insurrecció d’Octubre i acostar-la més a l’esquema de Guerra Popular.
Finalment, creiem que la utilització de conceptes com “majoria” o “minories”, encara que encertats des del punt de vista històric, en el pla polític queden tancats en el marc socialdemòcrata, ja que empenyen a la dualització del procés revolucionari, en una primera fase prèvia a l’inici efectiu de la revolució en què s’intenta guanyar a una “majoria” des de la base de les seves reivindicacions parcials immediates, la qual cosa només pot portar a la castració del moviment revolucionari en intentar generar consciència per a la subversió d’unes condicions materials des de la lluita pel seu manteniment (per exemple, el contrasentit d’intentar generar consciència per l’abolició del treball assalariat des de les lluites pels salaris), el que condueix inexorablement al carreró sense sortida del sindicalisme i el reformisme.
En aquest sentit, Lenin sí que indica, a la vista de l’experiència d’Octubre, el camí a seguir quan s’observa que la dictadura del proletariat és l’instrument polític per guanyar a la majoria dels treballadors, sent impossible això sota les (…) econòmiques, socials i culturals del capitalisme. Així, la clau és el contrast polític entre la dictadura dels opressors i la dels oprimits (molt alliçonador en aquest sentit, les referències de Lenin a l’actitud dels camperols en Les eleccions a l’assemblea constituent i la dictadura del proletariat), el que és a la base de l’esquema de Guerra Popular, però Lenin serà incapaç d’anar més enllà causa de l’estat objectiu de l’experiència de la Revolució Proletària Mundial i a moltes de les premisses socialdemòcrates que encara comparteix.
Així, no és que l’octubre es doni un procés de Guerra Popular, ja que aquest pressuposa, entre altres coses, un pla conscient, però com a llei universal de la revolució proletària i a que existeix un sòlid Partit sí que es van donant confusos i improvisats passos en aquest sentit. Això també ens ajuda a aprofundir en la teoria marxista del coneixement, en la qual les lleis de la societat i la seva transformació no vénen ja donades per acabades receptes sinó que es van aprehenent a mesura que s’aprofundeix el procés revolucionari.
Hem vist que a l’octubre conflueixen diverses maneres d’entendre el fet revolucionari. Això dóna a octubre un caràcter bastard, i en conseqüència també al Moviment Comunista Internacional nascut a la seva calor.
La debilitat de la constitució dels partits comunistes i l’insuficient desllindament ideològic amb les premisses socialdemòcrates de les quals parteixen faran que tornin, i la Internacional Comunista també, sobre elles a mesura que es veuen incapaços d’avançar per la senda de la novetat. D’aquesta manera, cada vegada s’anirà posant més accent en aquesta dualització, a guanyar aquesta base social de sosteniment prèvia a la revolució, donant un reconeixement a l’espontaneïtat social, al desenvolupament des del marc capitalista, dissolent-hi qualsevol indici de consciència revolucionària. El colofó, quan encara no s’ha renunciat a la revolució, només pot ser el cop de mà de l’avantguarda, com exemplifiquen les insurreccions dels anys 20 o teoritza l’obra de Neuberg, o el frontisme, cedint la iniciativa política a tal o qual fracció de la burgesia. Aquest és el camí que recorreran les seccions europees de la Internacional Comunista, ofegant i dissolent l’impuls revolucionari en el marc capitalista.
La senda revolucionària l’assenyalarà el Partit Comunista de la Xina i el maoisme: el procés revolucionari és un i les masses es van incorporant progressivament a mesura que es desenvolupa, des del marc de l’experiència política, únic coherent amb la naturalesa de la revolució proletària.
La revolució proletària és un procés d’aprenentatge conscient del proletariat. Fins a aquesta classe la història és una successió de maneres d’explotació cada vegada més perfectes, el que dóna un enorme marge d’acció a l’espontaneïtat social, al desenvolupament immediat des dels canvis econòmics que l’anterior sistema és incapaç d’assimilar. La fi del proletariat, per contra, és la supressió de la societat de classes, factor del qual, propaganda a part, no s’han extret les profundes implicacions polítiques que comporta. El capitalisme és l’últim i més perfeccionat dels sistemes classistes, que ha demostrat una capacitat de reestructuració i assimilació sense precedents, provant la fallida de les teories de l’ensorrament. Aquest sistema no serà enderrocat si no és des del coneixement de les lleis de la societat i la voluntat conscient de destruir-lo. És per això que la Guerra Popular és l’única estratègia coherent amb aquesta finalitat i aquesta naturalesa, ja que és l’única que consagra la iniciativa conscient del proletariat.

MAI
Granollers novembre 2007
pdf

Extret de MAI
Traduït per Espai Alliberat

Anuncis

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: