L’imperialisme segueix sent l’enemic principal

Actualment els moviments d’alliberament nacional, segueixent ensopegant amb la resistència acarnissada de l’imperialisme, que continua sent el principal enemic dels pobles d’Àsia, Àfrica i l’Àmerica Llatina. La dominació sobre centenars de milions de persones, l’explotació d’ingents riqueses, la possibilitat d’aprofitar immensos territoris com a plataformes estratègico-militars: tot això ho estant intentant impulsar els imperialistes però no se’n surten. Els pobles en lluita hem de tenir en compte que no s’hi resignaran pas a perdre aquest intent d’hegemonia.
Els imperialistes no només intenten de retenir les colònies que han quedat a les seves mans, sinó que, davant la més minima possibilitat, passen al contraatac com hem pogut observar del 2001 en endavant.
Els imperialistes no volen tenir en compte la independència política dels països on han sigut històricament liquidats les restes colonials, pretenent transformar aquesta independència en una mera pantalla que oculti la seva intenció de perpetuació de dominació neocolonial. Per aconseguir aquest fi utilitzen tots els mètodes tradicionals del colonialisme: col·locar al poder titelles al seu servei, imposar tractats comercials lesius per a la sobirania nacional, ocupació militar, cops d’Estat, enganys, suborns, xantatges, assassinats de líders progressistes, foment de les discòrdies interètniques i nacionals atiant les disputes religioses. Tot si val per tal de seguir mantenint la seva hegemonia imperialista en cada cop més amplis territoris del planeta.
Els imperialistes però no es detenen davant l’us directe de l’agressió armada; si poguessin sotmetrien a sang i foc tots aquells pobles que històricament se’ls hi han oposat als seus projectes de sotmetiment democràtic totalitari. Tot i que els conflictes antiimperialistes i la lluita dels pobles frenen momentàniament aquest ànim bel·licista, els revolucionaris. les dones i homes progressistes no hem de descartar mai aquesta possibilitat d’intervenció armada directa.
En les actuals condicions de descomposició creixent del sistema capitalista, l’imperialisme es veu obligat a maniobrar, a fer concessions parcials, a guiar-se en les seves relacions amb d’altres països imperialistes, no només pels mòbils de la convivència econòmica i política immediata, sinó també pels seus interessos estratègics, per impedir que aquests països es tornin enemics seus i comencin a disputar-li la seva hegemonia.
Així l’imperialisme nord-americà ha de maniobrar amb les altres potències imperialistes i social-imperialistes com Rússia o Xina pel que fa a L’Orient Mitjà o Àsia. Ha de fer veure que comparteix el seu comandament amb l’imperialisme europeu d’Alemanya o França en el cas d’Àfrica o permetre l’avenç de moviments progressistes a l’Amèrica Llatina. O fins i tot promoure les revolucions de lampedusa al món àrab per a que res canviï.
Tot això ho fa però per conservar un espai de maniobra, un marge que li permeti seguir regulant els seus interessos a voluntat. Les exigències dels conflictes inter-imperialistes el forcen a regular el ritme però sense un bloc oposat com era el bloc socialista(amb totes les seves imperfeccions) l’imperialisme nord-americà seguirà amb el seu full de ruta inalterat.
Aquest sistema de nous i variats mètodes als quals recorre l’imperialisme per a retenir als pobles en procés d’emancipació o que fins ara restaven desconnectats del circuit econòmic i polític imperialista, rep el nom de neocolonialisme.
L’imperialisme dels EUA és el principal baluard del neocolonialisme. Són precisament els imperialistes nord-americans qui apliquen la política del neocolonialisme en les mes grans proporcions, per sobre de qualsevol altre potència imperialista. El seu mètode predilecte de sempre ha estat realitzar aquesta política colonial encobrint-se amb frases democràtiques, fent-se passar per partidaris de l’anticolonialisme, com a campions de la llibertat. Els pobles d’Iraq, d’Afganistan, de Líbia coneixen terriblement les conseqüències d’aquesta llibertat i d’aquesta democràcia.
Sense el recolzament de l’imperialisme dels EUA, ja s’hagueren ensorrat fa temps molts règims colonials a l’Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina. Molts Estats que són només formalment sobirans es troben en dependència servil de l’imperialisme nord-americà.
També les altres potències imperialistes son les baules més dèbils de la cadena imperialista. Anglaterra, França ,Alemanya o el Japó i d’altres potències imperialistes apliquen les polítiques colonials que en definitiva li permet els EUA.
Només una línia revolucionaria conseqüent amb els interessos de la majoria del poble, basats en la lluita antiimperialista i per la sobirania nacional en favor de la classe treballadora pot marcar la lluita d’alliberament. Els actes dels dirigents revolucionaris, dels Partits polítics d’avantguarda com els naxalites a l’Índia que encara conserven la flama de la revolució socialista, tenen avui i ho estant fent, el deure inexcusable de mostrar-se com a exemples per a la classe obrera internacional i els moviment d’alliberament nacional.
Ens hi juguem molt, no només com a classe o com a poble sotmès a l’imperialisme sinó com a habitants d’un planeta posat en perill per la depredació capitalista. Si la humanitat sencera si vol tenir un demà aquesta haurà de passar forçosament per l’anorreament de l’imperialisme i les pràctiques contra els pobles que aquesta comporta.
Espai Alliberat

Anuncis

,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: