Arxivar per Juny de 2012

La camarada Krupskaya en contra del trotskisme

“Per què la Segona Internacional pren a Trotski sota la seva protecció”

Als trotsquistes i als zinovievistes no els interessa el destí de les masses. L’únic que els importa és com prendre el poder, encara que sigui amb l’ajuda de la Policia Secreta de l’Estat Alemany i dels enemics més salvatges de la dictadura del proletariat, ansiosos per restaurar la societat de l’estat burgès i l’explotació capitalista de les masses de treballadors al país dels Soviets.
No és per accident que Trotski, que mai va captar el caràcter essencial de la dictadura del proletariat, que mai va comprendre el paper exercit per les masses en la construcció del Socialisme, Trotski, que creu que el Socialisme pot ser construït amb ordres des de dalt, optés per la via d’organitzar actes terroristes contra Stalin, Voroshilov i altres membres del Buró Polític que estan ajudant a les masses a construir el Socialisme.
No ha estat per casualitat que l’inescrupulos bloc al voltant de Kamenev i Zinoviev s’hagi ajuntat a Trotski, pas a pas, cap al fons de l’abisme de la traïció de la causa de Lenin, de la causa de les masses treballadores, de la causa del Socialisme.
Trotski, Zinoviev, Kamenev i tota la seva banda d’assassins, van treballar colze a colze amb el feixisme alemany i van formar una aliança amb la Policia Secreta de l’Estat alemany. A partir d’aquí és que tot el país exigeix ​​unànimement: “Aquests gossos rabiosos han de ser afusellats!” Ells han volgut crear confusió en les masses. Han volgut disparar al Camarada Stalin, el cor i el cervell de la revolució, i van fallar. La banda miserable de canalles ha estat executada. Les masses s’han unit més estretament al voltant del C. C., la seva lleialtat a Stalin és més forta que mai.
Tampoc és accidental que la Segona Internacional es comporti com si hagués embogit, i s’afanyi a protegir la banda assassina de Trotski-Zinoviev que s’esforça a desintegrar el Front Popular. De Brouckere, Citrine i els seus companys, perdonen totes les malifetes comeses pels enemics de la classe treballadora de la Unió Soviètica, contra el Partit i els seus líders. En l’udol antisoviètic aixecat per la burgesia mundial, la veu del la Segona internacional és la més alta. La Tercera Internacional va néixer de la lluita contra la Segona Internacional. Amb l’ajuda dels renegats, Katusky i la seva comparsa, la Segona Internacional va dur a terme una salvatge campanya difamatòria dirigida contra la dictadura del proletariat, contra el poder Soviètic. La Segona Internacional pretén extenuar i derrotar l’ordre capitalista llançant sorra als ulls de les masses treballadores. Per tant, ara dóna suport a l’agent de la Policia Secreta de l’Estat Alemany, Trotski. Però la temptativa ha estat un fracàs. La nostra terra soviètica s’ha tornat poderosa i alça cada vegada més alt les banderes del Comunisme. Amb pas segur avança contínuament pel camí indicat per Marx, Engels i Lenin. Ni els trotskistes, ni els partidaris de Zinoviev, ni la Segona Internacional, tindran èxit en amagar aquest fet i en llançar sorra als ulls de les masses. La tensa situació en l’escenari internacional i l’amenaça d’un perill de guerra augmentarà la vigilància dels treballadors i incrementarà i enfortirà el Front Popular de les masses treballadores del món sencer.

International Press Correspondence, 12 de Setembre de 1936, Vol 16, No 42, pag. 1162.

Anuncis

,

Deixa un comentari

El camarada Enver Hoxha.


El marxisme-leninisme i els seus principis immortals, correctament aplicats, conduiran de manera inevitable a la destrucció del capitalisme mundial i al triomf de la dictadura del proletariat, mitjançant la qual la classe obrera construirà el socialisme i s’encaminarà al comunisme.

Enver Hoxha a “El Imperialisme i la Revolució”, pàgina 28.

El gran soroll que van aixecar els jruschovistes sobre el pretès culte a Stalin era en realitat un bluf. Aquest culte no havia estat conreat per Stalin, que era un home senzill, sinó per tota la porqueria revisionista acumulada al capdavant del Partit i l’Estat, que, entre altres coses es valia del gran afecte que els pobles soviètics mostraven per Stalin, particularment després de la victòria sobre el feixisme. Si es llegeix els discursos de Khrusxov, Mikoyan i de tots els altres membres del Presídium, es veurà els elogis desenfrenats i hipòcrites que aquests enemics prodigaven a Stalin mentre aquest va estar en vida. Aquesta lectura provoca nàusees quan penses que darrere d’aquests elogis, aquests elements ocultaven el seu treball hostil als ulls dels comunistes i de les masses, els quals estaven enganyats en pensar que tenien davant seu dirigents fidels al marxisme-leninisme i camarades lleials a Stalin .

Extret dels Els Jruschovistas d’Enver Hoxha.

,

Deixa un comentari

Entorn de la pau i la solució política al conflicte intern


Escrit per Secretariat de l’Estat Major Central de les FARC-EP
Dijous, juny 28, 2012 21:54

Juan Manuel Santos, en una nova mostra de desesperació, va expressar davant el país el passat 11 de juny, a l’Escola Militar José María Còrdova, que si les guerrilles estàvem parlant de pau era gràcies a la contundència de les Forces Armades. I va afegir una altra manifestació que diu molt del seu compromís amb la reconciliació i la pau democràtica: només es produirà la possibilitat de diàlegs quan es tingui la seguretat que aquests es realitzaran “sota les nostres condicions i el nostre domini”.

Tan absurda interpretació de la realitat posa de present la concepció que inspira el discurs oficial. La via pacífica, democràtica, dialogada, per solucionar el gravíssim conflicte que afecta Colòmbia, ha estat bandera de les FARC des del seu naixement. La va aixecar el moviment agrari de Marquetalia en conèixer el 1962 la projectada agressió oficial. La guerra, l’aixafament violent de l’organització popular i l’oposició política, ha estat l’històric mecanisme de dominació de l’oligarquia colombiana i el seu amo imperialista.

La intolerància del règim es correspon amb els interessos hegemònics del gran capital transnacional, expressats per al nostre continent des de l’anomenat Consens de Washington. Lliure comerç, privatitzacions, flexibilització laboral, obertura total a la inversió estrangera directa, és a dir, la més pura ortodòxia neoliberal en el camp de l’economia, requereix per a imposar l’absoluta dominació ideològica i cultural en el camp de la política.

L’extraordinari esforç de Santos per lliurar en lots el territori nacional a les corporacions mineres i agroindustrials, el seu menyspreu per les condicions de vida de les comunitats i les condicions laborals de la mà d’obra colombiana, els seus reiterats privilegis al gran capital en detriment del medi ambientey la producció nacional han estat convertits en dogmes sagrats. A ningú se li permet posar-los en dubte o discutir-los. Es tracta ni més ni menys que dels drets del capital, molt més importants que els drets de la societat, els drets humans o qualsevol altra categoria de drets.

Si fins avui, tot i els successius espais conquerits per la lluita popular per parlar de pau en els últims 30 anys d’història, ha estat impossible arribar a un acord de solució dialogada, ha estat precisament per la negació de les classes dominants a admetre la mínima variant en els seus projectes de dominació econòmica i política. Això torna a posar de present amb l’actual govern.

El que el règim pretén a costa de les FARC i dels drets de la immensa majoria de compatriotes és relegitimar davant el concert mundial el seu model terrorista d’Estat. Esborrar de cop l’horrible i llarga nit de crims i horror mitjançant la qual el gran capital i els terratinents, representats en els poders públics, han acumulat fortunes i propietats per avançar els seus gegantins projectes d’enriquiment. Per això s’escuda hipòcritament en una suposada intervenció de la justícia internacional en contra dels alçats.

No són els guerrillers colombians qui han de respondre per les pràctiques atroces i genocides que l’Estat colombià, per mà de les seves forces armades oficials i paramilitars, sota l’orientació de les agències d’intel · ligència nord-americanes i el Pentàgon, s’ha encarregat de practicar de manera sistemàtica contra la seva població durant moltes dècades.

No serà a costa d’acusacions infamants i gratuïtes contra la lluita popular, que els goril · les i monstres que han ensangonat i sembrat de tombes a Colòmbia van a salvar la seva responsabilitat, com de manera cínic es consagra en l’anomenat marc legal per a la pau . El desvergonyiment del Congrés que l’expedeix es reforça amb la vergonyosa reforma judicial recentment aprovada a instàncies del govern.

La retòrica de Santos posa cada dia més al descobert el seu veritable contingut. L’únic acord de pau que espera és un contracte d’adhesió, en el qual una guerrilla penedida i plorosa es rendeix de genolls davant el gran capital, agraïda d’haver estat perdonada com el fill pròdig. Un icona econòmic, militar, ideològic, polític i cultural per segellar materialment la seva dominació de classe davant la societat sencera, el triomf hegemònic del capitalisme salvatge.

Tan elitista i supèrbia és la seva actitud oligàrquica, que pretén centrar el debat en si el Comandant de les FARC pot ser o no congressista, com si es tractés de que la lluita del poble colombià i la insurrecció apuntés tot just a una simple reinserció al seu podrit règim polític.

Ara s’intenta posar al senyor Uribe a exercir el paper que en el seu temps jugués el senador Álvaro Gómez Hurtado, com una mena de símbol de la ultradreta a què calia manejar amb cura i complaure, així no s’estigués d’acord amb ell en tot . El Partit Liberal compartia el poder amb el fill de Laureano, tal com fa Santos amb el seu publicitat rival avui. El poble colombià aprèn de la història, l’oligarquia sembla que no, i insisteix en repetir nèciament.

Més clar no podem parlar. La solució política al conflicte colombià és part inseparable del nostre patrimoni ideològic i polític, no és el producte de cap pressió militar. Les FARC-EP som poble colombià en armes, seguim combatent i seguirem combatent fins que desapareguin les causes que van donar origen i segueixen alimentant el conflicte colombià. La nostra voluntat de pau s’emmarca en aquest criteri elemental. El règim polític, el maneig econòmic i social del país requereixen profundes reformes que han de néixer del debat obert i democràtic amb totes les forces del país. No entenem per què si Santos desitja tant la pau li té tanta por a això.

Ara parla de drones i altres bogeries, com si el que Colòmbia requerís fora de més morts i malbaratament. El que la nació colombiana està reclamant a crits en carrers i places és que s’obrin les portes del diàleg i la reconciliació, que se li doni la real oportunitat i el dret a parlar, a exposar, a mobilitzar-se i decidir sobre el futur del país .

SECRETARIAT DE L’ESTAT MAJOR CENTRAL DE LES FARC-EP

Muntanyes de Colòmbia, 22 juny 2012

Deixa un comentari

Sambo, l’art marcial nascut a la URSS

Després de la Revolució d’Octubre, Lenin veu la necessitat de dotar l’Exèrcit Roig d’un estil de lluita per al cos a cos. Per això, el 1923 s’encarrega a la societat esportiva Dynamo de Moscou l’entrenament dels soldats de forces especials en tècniques de cos a cos. L’instructor era V.Spiridonov, gran coneixedor de diferents variables de lluita lliure.

Alhora V.Oshchepkov feia classes de Judo a l’Institut de Moscou d’Educació Física, però ho feia intentant superar el Judo, buscant millors tècniques de combat. Eren habituals els alumnes que coincidien com a deixebles de Spiridonov i Oshchepkov. Tal era el cas de A.Kharlampiev, el considerat com pare del Sambo, que amb les bases dels seus mestres més altres arts marcials autòctones va crear el Sambo.
El 1938, el govern soviètic va decretar l’oficialitat del Sambo. Es va crear la Federació, es va popularitzar al llarg i ample de la URSS, i van començar els campionats de Sambo. Des de l’inici, el Sambo va evolucionar en 2 direccions: com a esport de masses i com a tècnica de combat per als soldats de l’Exèrcit.

Avui el Sambo es practica en més de 70 països. A més de lluitadors molt llorejats i coneguts, cal destacar que tant el president rus, Vladímir Putin, com el bielorús Alexander Lukaixenko, són practicants de Sambo.

Els qui practiquen Sambo afirmen que no és només un esport, és tot un sistema d’educació, de moral, d’autodisciplina, de patriotisme.

Umar Bisultanov, Campió de la URSS de 1979 a 1982

Umar Bisultanov, Campió de la URSS de 1979 a 1982

Deixa un comentari

Curiosa web d’estatues de Lenin al món.

Avui recomanem una curiosa web que pemet visualitzar les estatues que s’han erigit al llarg del temps i en diferents parts del món. Algunes en són de ben sorprenents. Per passar una estona entretenida.Salut!

Deixa un comentari

Marx


Sobre el Capital:
Al capital, si no se li posa un fre, laborarà sempre, implacablement i sense miraments, per reduir a tota la classe obrera a aquest nivell de la més baixa degradació.
Marx, Salari preu i guany

Sobre el deute públic:

L’única part de l’anomenada riquesa nacional que realment entra en la possessió col · lectiva dels pobles moderns és … seu deute públic.

El Capital, Tom I, Capítol XXIV
….
Extret de Citas Marxistas.

Deixa un comentari

L’estudi de la teoria revolucionaria tasca principal dels i les comunistes.

Siguin quins siguin els que hagin estat els problemes que ha hagut d’afrontar el Moviment Comunista,econòmics, polítics,ètico-morals o culturals,aquella part que s’ha recolzat en els principis de la teoria marxista-leninista permanentment viva i en desenvolupament ha trobat les solucions més justes i duradores.
El dinamisme i la complexitat dels processos socials provoca encara avui una creixent demanda de previsió científica, de reflexe d’anticipació a ala realitat. Per això la transcendència i importància de l’activitat teòrica segueixen estant a l’ordre del dia. Sense aquesta és impossible avançar. Sense teoria revolucionària no hi pòt haver moviment revolucionari. El Moviment Comunista, en aquells moments que era hegemònic en els cors i les ments de la humanitat progressista no hagués pogut guiar sàviament als seus pobles en la construcció del socialisme i el comunisme, si no s’hagués recolzat en la poderosa força de la teoria revolucionària del marxisme-leninisme. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Deixa un comentari