Arxivar per Setembre de 2012

El mal tràngol de néixer a l’Estat espanyol

Ser obrer a l’Estat espanyol, amb un atur del 25%, i amb unes condicions laborals cada vegada més properes, si és que no són ja idèntiques, a les que patí el proletariat al segle XIX a la “civilitzada Europa”, o a les que pateix el proletariat africà, per exemple, és, ja de per sí, un mal tràngol, un infern del que molts volen sortir.

‘Fam o esclavitud assalariada’, aquesta és la cruïlla en què l’oligarquia financera (els Botín, els Joan Rosell, els Amancio Ortega, però també els Felipe González i els José María Aznar, etcètera), ha col·locat al proletariat, tant de l’Estat espanyol com d’arreu.
Però el capitalisme, que avui es troba en la seva última fase, la dels monopolis, l’imperialisme, no només condemna a la misèria al proletariat d’avui, sinó també al de demà. Tant és així que des del 2007, any en què començà a petar el sistema per tot arreu, fins al 2010 la pobresa crònica entre els infants ha crescut un 53%, és a dir, que la quantitat de nens que han estat llançats al fang de la pobresa crònica que genera aquest sistema ha augmentat en més de la meitat.
Tenint en compte que les xifres només tenen en consideració el període 2007-2010 és previsible que aquest percentatge hagi augmentat, abocant cada cop més nens al pou de la misèria del capitalisme. Això ens permet afirmar-ho el fet que, avui dia, a l’Estat espanyol més de 2.200.000 nens viuen per sota del llindar de la pobresa.
Ara bé, aquesta pobresa no surt del no-res, té unes causes: hi ha uns culpables, amb noms i cognoms, darrere el patiment de milions de nens a l’Estat espanyol.
Quina és la causa principal d’aquesta pobresa, d’aquesta desigualtat social? Pot ser que, com diuen els apologetes del sistema, es degui a que no hi ha riquesa, a que l’economia de l’Estat espanyol no genera beneficis i, per tant, s’han d’arrencar de socarrel tota una sèrie de despeses, sanitat i ensenyament, principalment?
Podria ser en el cap i imaginació del 10% d’oligarques que controlen el 70% de la riquesa a l’Estat espanyol. Però la realitat és tossuda: només l’empresari Amancio Ortega, cinquena persona més rica del món, té un patrimoni de 37.000 milions de dòlars. És evident, doncs, que hi ha riquesa. El que passa és que aquesta està repartida de manera desigual.
Per què aquesta desigualtat? Perquè existeix la propietat privada sobre els mitjans de producció; és a dir, que les empreses, els bancs, la terra, les fàbriques, etcètera, són de propietat privada. Què genera això? Que cada cop es socialitzi més la producció, això és que cada cop més obrers participem de la producció.
Com hem dit, aquestes empreses, bancs, terres i fàbriques són de propietat privada, el que vol dir que només els propietaris d’aquests mitjans de producció es beneficiaran del fruit d’una producció cada cop més socialitzada.
En definitiva, aquesta és una de les contradiccions inherents al capitalisme: com més obrers participem de la producció, menys propietaris se’n beneficien. En resum: producció social vs. apropiació privada.
Aquesta contradicció que, com hem dit, és pròpia del capitalisme, implica, en primer lloc, que als treballadors se’ns roba part del nostre treball: rebem la part indispensable per a sobreviure, depenent del treball potser una mica més, mentre que el que produïm té un valor molt més elevat.
Per exemple, un enginyer que cobra prop d’uns mil euros al mes pot arribar a dissenyar projectes que estiguin valorats en desenes de milers d’euros, diners que només veuran l’empresari i els accionistes. Diners que ha generat l’enginyer, però que, en canvi, serveixen per a beneficiar un grup de sàtrapes que l’únic que fa és viure del treball aliè.
A més, com que l’apropiació és privada, és a dir, és per als accionistes, aquests intentaran obtenir sempre el màxim de beneficis: bé sigui acomiadant obrers, ja que per a ells només som braços que fem moure els engranatges, bé sigui traslladant la planta de producció a un altre país on les condicions d’explotació permeten obtenir uns beneficis més elevats.
Però al mateix temps, aquesta contradicció pròpia del capitalisme desenvolupa i enforteix el proletariat, fa créixer arreu del món l’enterramorts del capitalisme.
Si tots nosaltres, obrers i fills d’obrers, participem de la producció, fem que aquesta es mogui amb la nostra suor i el nostre esforç, no és lògic pensar doncs que ens n’hauríem de beneficiar tots nosaltres, els qui produïm?
No només és lògic, sinó que és de justícia; però això només serà possible un cop les empreses, la terra, les fàbriques, els bancs, és a dir, els mitjans de producció en general, siguin de propietat social, quan tant l’apropiació com la producció tinguin un caràcter social.
Així doncs, l’únic cami que tenim els proletaris per aconseguir un futur millor no només per a nosaltres, sinó per a les generacions que vindran, és la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, és l’economia planificada, és l’expropiació dels empresaris, dels banquers, dels terratinents, dels capitalistes en general, és la construcció d”una societat superior a la capitalista: la societat socialista.
El nostre futur i el de les properes generacions és a les nostres mans. És hora de lluitar, no només per les engrunes del pa d’avui, sinó pel pa de demà!

El capitalisme ens explota, el socialisme ens allibera!

Federació de Joves Comunistes de Catalunya

http://federaciocatalunya.tk/

Anuncis

2 comentaris

Perquè Enver Hoxha


L’home és Enver Hoxha, el líder marxista-leninista d’Albània i l’últim marxista-leninista cap d’Estat. Va ser el defensor ferm del socialisme proletari, el líder del Moviment Comunista Internacional i de la lluita anti-revisionista, el gran amic dels pobles oprimits i l’arquitecte de la revolució i construcció socialista a Albània.

Aquí hi ha algunes de les raons principals que sustenten Enver Hoxha, concisa explica amb més o menys ordre cronològic:

* Hoxha seguia sent un fidel marxista-leninista fins al final de la seva vida.
* Hoxha va derrotar a les forces feixistes de Mussolini i dirigir el moviment d’alliberament d’Albània a la victòria contra l’ocupació i el colonialisme.
* Hoxha va dirigir l’Estat socialista del món de major durada i més avançats des de fa gairebé 40 anys.
* El socialisme i la dictadura del proletariat es van establir sota el govern d’Hoxha. La seva revolució econòmica va ser fins i tot més avançada que la de Stalin, amb control de la classe obrera encara més a través dels centres de producció.
* Albània es va industrialitzar i va esdevenir un país gairebé totalment autosuficients, tot i ser el país més pobre i més endarrerit d’Europa (era una societat tribal fins als anys 50) i sent una colònia feixista amb només 1,5 milions de persones.
* Esperança de vida sota Hoxha va ser de 32 en els dies tribals a 76.
* Analfabetisme abans d’Hoxha era del 90-95% el 1939, que el 1950 va baixar a 30%, i el 1985 va ser igual a la dels Estats Units.
* Drets de les dones van créixer en gran manera, quan en els dies antics tribals eren considerats literalment propietat.
* Tribal guerra i els crims d’honor es va acabar.
* Hoxha sempre va lluitar contra l’imperialisme i en particular l’imperialisme dels EUA al Vietnam, Cuba, Indonèsia, Àfrica, Amèrica Llatina ia tot arreu.
* Hoxha va ser el lluitador més consistent contra el revisionisme que el món hagi conegut, deixant al descobert el revisionisme on sigui que sigui, des de dins del seu propi partit a la Unió Soviètica, la Xina, Corea, Cuba, Iugoslàvia, Itàlia i des d’ara. Va exposar revisionisme en principi, fins i tot quan estava en els seus millors interessos per mantenir la boca tancada, per exemple, amb la Xina i la Unió Soviètica.
* Hoxha va fer una anàlisi en profunditat de l’imperialisme i el socialimperialisme, i explicat en nombroses obres de la connexió entre els dos.
* Hoxha va ser el primer líder socialista a reconèixer el revisionisme de Khrusxov i va ser el primer a parlar públicament en contra d’ella.
* Hoxha sempre va lluitar contra el renegat Tito i els revisionistes iugoslaus.
* Hoxha va lluitar contra els grecs monarcho-feixistes.
* Hoxha va derrotar els intents de cop d’Estat dels EUA, Tito, els soviètics i els grecs.
* Hoxha va ser el primer, fins i tot abans de Mao, per oferir una anàlisi correcta de la invasió de Khrushchev d’Hongria.
* Hoxha va ser la primera a oferir una anàlisi de la invasió soviètica de Txecoslovàquia també.
* Tot i que originalment el va recolzar, Hoxha més tard va parlar en contra de la Revolució Cultural com anti-marxista després que va quedar clar que era una lluita entre faccions dretanes.
* Hoxha va reconèixer la naturalesa de l’Estat xinès i, tot i que havien passat dècades lloant-hi, va decidir seguir endavant amb valentia amb les seves troballes una vegada per totes i declarar el maoisme una ideologia revisionista.
* Hoxha va parlar en contra de la “Teoria de Tres Mons”.
* Hoxha va refutar la idea llançada per Mao que el socialimperialisme soviètic era d’alguna manera “més perillós” que l’imperialisme dels EUA.
* Hoxha va ser el primer a parlar contra l’eurocomunisme i va escriure un volum complet refutar.
* Hoxha condemnat visita de Nixon a Pequín i col · laboració de la Xina amb l’imperialisme EUA.
* Hoxha va condemnar el cop d’Estat feixista a Xile de Pinochet i la massacre massiva de comunistes a Indonèsia per l’imperialisme EUA.
* Hoxha va condemnar els actes de genocidi comesos a Kosovo per Tito.
* Hoxha creat una Internacional basat únicament en el seu propi prestigi.
* Hoxha desenvolupat el marxisme-leninisme encara més mitjançant l’exposició de revisionisme on prové i com pot ser combatut.

Jo sostinc Hoxha, perquè era i és la més correcta comunista de l’era moderna.
………
Extret de The Espresso Estalinist
Traduït per Espai Alliberat.

, ,

Deixa un comentari

Què era la Comunitat Socialista?

En un moment de profunda convulsió social amb una crisi capitalista que afecta no només en lo econòmic sinó als ciments de la pròpia formació socioeconòmica capitalista(en l’ordre nacional, polític, cultural..) les agrupacions monopolístiques supra-estatals com la Unió Europea o el món anglosaxó es converteixen en models de comunitat d’interessos en l’explotació mancomunada de països i pobles arreu del món. Amb la caiguda del sistema socialista al 1991 s’instaura al món un nou ordre internacional basat en l’expansió voraç de l’imperialisme nord-americà i els seus satèl·lits(anglesos, australians, japonesos…) que comencen a conquerir els mercats a costa de les anteriors potències colonials (principalment França i Alemanya) que han de recomposar el seu propi espai d’acumulació imperialista començant pels països de l’antic bloc socialista(ampliació de la Unió Europea). Podem dir doncs, essent una opinió àmpliament compartida inclús pels analistes burgesos, que amb la caiguda del bloc socialista comença tota una nova era, basada en el triomf de les tesis totalitàries del capitalisme més ferotge amb el parlamentarisme burgés i el capitalisme monopolístic d’Estat com a horitzó social a exportar a tot el planeta.
Aquest breu article el que pretén es fer una reflexió sobre que era allò que es coneix com a comunitat socialista, com va sorgir i quins eren els principis que l’animaven. A parer nostre entendre la importància de l’existència d’aquesta Comunitat de països que bregaven per la construcció del socialisme, amb els seus encerts però també amb els seus errors, és cabdal per a els revolucionaris actuals en tant en quant dona una perspectiva històrica del nostre moviment.
En primer lloc cal situar la novetat històrica d’allò que es va conèixer com a Comunitat Socialista. Al llarg de la història s’havien produït tot un seguit d’unions i aliances entre els pobles algunes de curta durada i unes altres de llarga duració. Malgrat això cap d’aquestes aliances del passat ni tampoc en l’actualitat, tant per la seva naturalesa com pels fins perseguits, pot comparar-se als objectius de l’anomenada Comunitat Socialista.
Si els anteriors sistemes d’aliances, en concret en el sistema capitalista, es van anar formant i desenvolupant, fins a l’actualitat, enmig d’una acarnissada lluita pels Estats per dominar i subjugar els Estats més dèbils per part dels Estats més poderosos(el que en termes marxistes es coneix com a guerres inter-imperialistes). En el sistema socialista el seu naixement i consolidació va estar marcat per l’aparició del primer Estat Socialista de la història la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Amb la victòria soviètica sobre les hordes nazi-feixistes després de la II GM, on l’esforç bèl·lic quasi bé en solitari de la URSS(durant més de 22 mesos del 1941 fins al Juny de 1944 que els aliats no es van dignar a obrir el segon front per tal que la URSS quedés el màxim debilitada) en territori de l’est d’Europa va permetre establir el que després es coneixeria com a bloc socialista. En tots els països que vana abraçar el socialisme el poder va passar a pertànyer als treballadors, camperols i classes populars encapçalats per la classe treballadora. En tots aquest països es va afermar la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i es va excloure l’explotació de l’home per l’home. Es va elevar de manera exponencial el benestar de les amplies masses populars posant la producció planificada al servei de les persones. Les bases ideològiques compartides del marxisme-leninisme posaven com a objectiu final la consecució del comunisme últim estadi social de la història de la humanitat sense classes ni Estat.
El que unia els països socialistes era el seu combat en contra de l’imperialisme, per la pau i l’independència nacional, la creació d’un potent camp de països emancipats de l’imperialisme que recolzes al moviment comunista i obrer internacional. Tot això es va aconseguir arran de les prodigioses reformes revolucionàries que van viure aquests països amb la liquidació de les relacions de producció capitalistes en primer terme. D’aquesta manera es va concretar la previsió de Marx que va escriure “Per a que els pobles puguin unir-se realment han de tenir interessos comuns. Per a que els seus interessos puguin ser comuns han de ser suprimides les relacions de propietat existents, doncs aquestes determinen l’explotació d’uns pobles per uns altres….”(1)
Per tant la Comunitat Socialista era un sistema amb aspiracions mundials d’Estats històricament formats, basat en un sistema econòmic i polític comú únic que coincidien en posar al capdavant els interessos del poble per davant de qualsevol altre classe social. Era una comunitat política i econòmica de països lliures i independents, units per lligams de solidaritat socialista i per l’internacionalisme proletari.
En base a aquests ferms principis marxistes-leninistes és com la Comunitat Socialista va poder néixer i desenvolupar-se. Ara bé en un moment determinat d’aquest procés van sorgir tot un seguit de tensions internes. Contradiccions que expressaven que l’harmonia total dins d’aquest sistema no s’havia consolidat prou. Les diferències de partida, amb el fet del desigual desenvolupament social i econòmic de partida, amb una estructura econòmica nacional diferenciada, tradicions històriques i culturals…eren causes objectives d’aquests desviacions de l’ideal de les relacions internacionals socialistes.
Al costat de països industrialitzats com la pròpia URSS, la RDA o Txecoslovàquia, existien països agro-industrials o directament agraris com Mongòlia, la Xina Popular o Laos per posar alguns exemples. A aquestes causes objectives si hauria d’afegir errors subjectius i de direcció política dels dirigents del Partit i de l’Estat d’alguns països. Aquests errors es van veure agreujats pel propi context internacional amb que va tenir que desenvolupar-se el primer intent en la història de conquesta del comunisme. Amb una carnissada lluita de classes interna i externa en contra de l’influència ofensiva de l’imperialisme.
En els seus intents d’obstaculitzar l’edificació del socialisme i l’apropament dels Estats Socialistes, els imperialistes van oposar tot tipus de resistències, procurant fomentar i exacerbar els prejudicis nacionalistes i d’altres, introduint la discòrdia a la comunitat socialista. Un bon exemple d’això va ser el trist paper que va jugar al llarg d’aquesta experiència la Iugoslàvia de Tito i la seva oberta tasca de sapa de la unitat socialista primer en contra de la URSS i després amb el seu xovinisme de gran potència en contra de l’Albània Socialista pel cas de Kosovo.
Un altre cas va ser amb la Xina Popular en que les divergències de tipus estructural en la seva formació socio-històrica respecte dels països més avançats del bloc socialista, van anar acompanyades d’un seguit de divergències més ideològiques. Aquests romanents de les diferències del passat van acabar manifestant-se en el que es va conèixer en la divergència sino-soviètica que tant de mal va fer per a la causa internacional del proletariat i que va derivar en un obert enfrontament fins al final del bloc socialista.
Tot i aquestes contradiccions internes l’esforç en trobar unes relacions estables i duradores basades en els principis de la plena igualtat, la convivència mútua i la fraternal ajuda recíproca van ser quasi bé fins al final els objectius que van donar cos i vida al camp socialista. Un exemple concret d’aquesta voluntat va ser la creació del CAME(Consell d’Ajuda Mútua Econòmica) creat al 1949 que va ser el marc estable on es va desenvolupar la col·laboració econòmica entre els diferents països socialistes. Formaven part d’ell Bulgària, Hongria, la RDA, Mongòlia, Polònia, Romania, la URSS, Txecoslovàquia i des del 1972 Cuba. Aquesta organització d’ajuda i col·laboració entre els Estats Socialistes mereix tot un capítol apart com a expressió leninista de les noves relacions internacionals sense parangó en la història.
En comparació amb les relacions entre els Estats capitalistes regides per la llei del més fort, on l’imperialisme trepitja tot el dret internacional i els principis democràtics de les relacions entre els països, el respecte a l’independència estatal, l’integritat territorial i la no intervenció dels assumptes interns. Es des d’aquesta perspectiva que tenim que entendre organismes històrics de la burgesia imperialista com la OTAN, els propis Estats Units o la Unió Europea actual. Com a models de “col·laboració” inter-imperialista o de pactes entre les diferents burgesies “nacionals” per assegurar-se el repartiment del món i l’agressió constant contra els pobles a explotar.
En l’anàlisi materialista d’aquesta experiència històrica, d’aquest intent d’establir unes noves relacions internacionals s’han de tenir en compte, a tall de reflexió, el fet que es va entrelligar dues línies dins d’una complexitat d’esdeveniments. Per un costat cada país socialista va comptar amb les seves pròpies forces per tirar endavant el seu projecte socialista. L’ajuda que podien rebre dels altres països arribava fins a un cert punt, aquell que marcava el propi desenvolupament de construcció del seu projecte socialista. En aquesta vessant la URSS va jugar un paper fonamental aportant el major esforç de coordinació i implementació de recursos tècnics i humans.
Per l’altre aquesta mateixa interrelació va fer que la col·laboració entre els diferents països s’anés fent cada cop més estreta per la necessitat que tenien de l’ajuda mútua, per compartir uns mateixos ideals i una mateixa línia política de fons. Aquest acostament en interès de l’internacionalisme proletari ens ha de fer reflexionar als comunistes actuals en quines són les dinàmiques inherents al nostre propi moviment. La comunitat socialista és un fet objectiu tant quan s’està en el poder com quan no. Les lluites d’uns són les lluites de tots i aquest és un principi històric políticament irrenunciable però a la vegada que respon a l’estat objectiu dels aconteixements.
Un altre conclusió és que els interessos i objectius comuns del sistema socialista tendien a difuminar d’una manera lenta i poder en principi imperceptible, les diferències de tipus nacional estricte entre els diferents països socialistes. La realització dels interessos i objectius comuns del sistema socialista no impedien ans al contrari, contribuïen a donar la més plena satisfacció als interessos nacionals, creant a la pràctica les millors condicions per a la prosperitat de cada nació i per tant contribuint al progrés col·lectiu del sistema socialista.
És en aquest sentit que els revolucionaris actuals hem de tornar a prendre el sentit de les paraules de Lenin quan parlava que els comunistes hem de lluitar per la unió voluntària dels diferents pobles i nacionalitats en la lluita per la causa del socialisme “Nosaltres volem una unió voluntària de les nacions: una unió que no toleri cap violència d’una nació a sobre d’una altre, una unió que es basi en la més plena confiança, en la clara consciència de la unitat fraternal, en un acord plenament voluntari.”(2)
Hem de recuperar aquesta voluntat d’unió sense voler-ho fer de cop. Sense voler forçar els processos, sent curosos amb les diferències que ara per existeixen encara entre el proletariat de les diferents nacionalitats. Només amb aquesta voluntat concentrada de voler superar aquestes diferències en base al respecte mutu es podran generar prou complicitats que permeten anar desplaçant les desconfiances generades per segles de dominació i opressió capitalista en les respectives nacionalitats. L’imperialisme malauradament va poder triomfar en el cas del camp socialista, no deixem que ens tornin a vèncer. No almenys en un terreny que ja hem practicat i que per tant no ens és desconegut. Només la voluntat d’emancipació d’ajuda i col·laboració fraternal entre el proletariat pot donar la clau de sortida i recuperar els millors temps de la solidaritat internacionalista.
….
Notes.
1. K. Marx F. Engels. Obres. T. 4,p.371.
2. V. I. Lenin. Obres Completes. T. 40. p.43.

, ,

Deixa un comentari

Moscou condona a Pyongyang el 90% del seu deute amb la Unió Soviètica

Com en els millors temps de l’internacionalisme proletari entre les dues pàtries socialistes, les relacions entre Moscou i Pyongyang es posen al dia.En concret dels deutes al desenvolupament que tant generosament va proporcionar la ex-URSS a tots els seus països aliats dins de l’anomenat camp socialista. Aquesta solidaritat es va estendre també als països no-alineats i a tots aquells que lluitaven per millorar les condicions de vida de les classes populars com la Síria baassista o la Líbia de Muammar Al-Ghaddafi.
Precisament és aquest tipus de solidaritat la que el Departament d’Estat Nord-Americà i la camarilla oligàrquica que representa la que més ha volgut anorrear en el passat i en el present. Aquest tipus d’aliançes són les que tem tota la burgesía imperialista tant americana com europea i per tant maldarà, a través de succesives campanyes d’intoxicació, per manipular la seva opinió pública i posar-la en contra d’aquests intents de trencar la unipolaritat imperialista.
……
Rússia i Corea del Nord han signat un acord pel qual Moscou condona el 90% del deute nord-coreana amb la Unió Soviètica, xifrada en 11.000 milions de dòlars, va informar avui el Ministeri de Finances rus.

El document, signat el dia abans, estableix que el 10% restant serà abonat en vint pagaments anuals d’igual import, segons un comunicat de premsa d’aquesta cartera.

Aquests recursos, afegeix la nota, seran destinats per acord de les parts a finançar projectes de desenvolupament en l’àmbit de l’energia, sanitat i educació al territori de Corea del Nord.

La suma del deute nord-coreana en moneda soviètica es va calcular a un tipus de canvi de 67 copecs, cèntims de ruble, per dòlar.

“La signatura de l’Acord marca el començament d’una nova etapa del desenvolupament de les relacions financeres entre la Federació de Rússia i la República Popular Democràtica de Corea”, assenyala el comunicat del ministeri rus.

Les negociacions rus-nord-coreanes sobre el deute del país asiàtic generada en temps de la Unió Soviètica van durar diversos anys.

Deixa un comentari

Comença el nou curs polític.

Aquest nou curs polític 2012-013 que ara tot just encetem estarà marcat per la greu crisi capitalista que assota a la classe treballadora de tot l’Estat. Els indicadors socioeconòmics són prou clars amb una xifra d’aturats que supera els cinc milions de persones, amb una joventut sense horitzó de futur(la taxa d’atur entre els més joves és del 47’5%), més de 517 desnonaments diaris, el creixement del PIB es negatiu i ja s’acumula un -1’3% interanual, la fuga de capitals ha començat i la nau de l’Estat monopolista s’enfonsa. En termes més humans l’impacte de la crisi ha fet augmentar la taxa de pobresa fins a un 21´8% una de les més elevades d’Europa, afectant a més de 2’2 milions d’infants que viuen per sota del llindar de la pobresa,només inferior a Romania i Bulgària. Mentrestant la part de les rendes empresarials ha superat per primer cop en “democràcia” les del treball en la seva proporció del PIB. Els salaris han caigut un 3’9% i representen menys del 1’1% del total de remuneracions, enfront d’un 6’6& per part dels empresaris. L’escletxa entre rics i pobres s’ha doblat en aquest temps i el 20% de la població més rica ho és 6’9 vegades més que el 20% més pobre. El benefici de les 35 més grans empreses monopolistes(IBEX 35) va ser al 2011 de 33.966 milions d’euros i tot i així diuen que han tingut pèrdues. La pujada al poder de la dreta més reaccionaria no farà més que agreujar tota aquesta dinàmica amb el seu afany classista de carregar la sortida capitalista de la crisi a les maltractades esquenes de la classe treballadora i altres sectors populars.
Les condicions objectives doncs estan donades, el sistema capitalista cada cop té menys marge per gestionar les seves pròpies contradiccions i el propi marc estatal es posat en dubte per certes fraccions de la burgesia perifèrica. El reflux polític de la crisi arriba a afectar els propis ciments de l’abans estable Unió Econòmica Europea que veu com les seves pràctiques d’espoli i desenvolupament desigual acaben provocant situacions com les de Grècia, Portugal o Irlanda.

Davant d’aquesta situació l’alternativa revolucionària per part de l’esquerra organitzada, l’element subjectiu conscient que ha d’actuar com a palanca de canvi és més necessari que mai. Les classes dominants ja no poden seguir governant com fins ara però entre el proletariat encara no s’ha estès el sentiment de desafecció completa cap al règim capitalista. Aquest sentiment l’hem d’impulsar i fer arrelar entre les més àmplies masses els revolucionaris i revolucionàries a través de l’enfortiment organitzatiu, l’elaboració teòrica i la militància activa per la difusió del programa comunista.Aquesta tasca revolucionària només podrà ser duta a terme des de la màxima claredat ideològica i des del màxim sentit d’unitat.
En un moment de profunda desorientació, amb una divisió al si de les files dels comunistes que llasta tota la nostra feina i incidència en el si de la nostra classe,l’eina històrica del proletariat revolucionari es fa cada cop més necessària. No podem deixar d’observar amb profund malestar i tristesa com les lluites de tants centenars d’abnegats camarades ha quedat en un punt d’inflexió sense resposta com actualment succeïx dins el camp de les forces revolucionàries. La nostra és una història de dures lluites, de caigudes i ensopegades, d’encerts i errors però per sobre de tot estava la nostra voluntat de continuar endavant pel gloriós camí del comunisme, única sortida per a la completa emancipació de la humanitat.
Es per això que des de la nostra humil trinxera volem començar a fer tots els esforços i les passes necessàries per a enarborar de nou la bandera més alta del proletariat amb la voluntat de sumar el màxim de combatents per la reconstrucció del nostre moviment al marge de l’oportunisme i el revisionisme. Convidem a tots els i les camarades a respondre a aquesta crida. A fer-se seva aquesta necessitat de reconstrucció del moviment en base a uns plantejaments clars,concisos i honestos amb la situació actual dins del Moviment Comunista Internacional. Aquesta crida doncs és per a tots aquells i aquelles que vulguin fer-se seves les paraules del mestre Lenin sobre la necessària organització de la revolució: “”El treballar perquè es creï una organització de combat i es dugui a terme una agitació política és obligatori en qualsevol circumstància” grisa i pacífica “, en qualsevol període de” decaïment de l’esperit revolucionari “. I més encara: precisament en aquestes circumstàncies i en aquests períodes és especialment necessari el treball indicat, perquè en els moments d’explosions i esclats és ja tard per crear una organització, la organització ha d’estar preparada, per desenvolupar immediatament la seva activitat “.

Socialisme o barbàrie!

Visca la classe treballadora!

, ,

Deixa un comentari