L’anàlisi de la situació concreta; clau per a el progrés del procés revolucionari


A diferència del reformisme el marxisme està a favor de totes les formes de lluita però sabent prioritzar en cada moment una o altre. El marxisme reconeix la violència revolucionària com un mitjà inevitable i necessari per arribar a les profundes transformacions socials que s’han d’assolir per arribar al socialisme, com a etapa de trànsit al comunisme. Es una veritat històrica que la lluita de classes en la seva fase d’agudització de les contradiccions, ha portat a l’enfrontament material dels explotats contra els seus antics explotadors. Es una veritat reconeguda pel marxisme que no hi ha hagut en la història cap classe posseïdora que hagi renunciat per pròpia voluntat i de forma pacífica als seus privilegis.
En tota societat de classes antagòniques, les classes progressistes ascendents amb els seus sectors d’avantguarda al capdavant, s’han hagut d’enfrontar amb les classes en decadència per forçar-les a abandonar les seves posicions de privilegis i endegar els processos de canvi revolucionari de les relacions socials de producció que havien imperat fins al moment. Ja Plejánov, pare del marxisme revolucionari rus, va assenyalar “quantes menys son les possibilitats que té una classe o una capa social donades per mantenir el seu domini, tant més grans son les seves tendències cap a les mesures terroristes.” Entre les mesures d’oposició de la classe revolucionaria contra l’intent de les classes dominants per mantenir les velles formes de dominació que venien operant fins al moment, està el recurs a la lluita armada.
Ara bé el marxisme com a ciència social d’anàlisi de la situació concreta en el moment concret, no pot caure en el pur teoricisme sobre les necessitats tàctiques de cada moment. La desviació purament subjectivista sobre un o altre mètode com el més adient, indiferentment de la correlació de forces, el joc d’aliances i la situació general de la lluita de classes, ha sigut pròpia de doctrines que al final han resultat alienes als interessos últims de la classe treballadora. Així per a els blanquistes, anarquistes, trosquistes i d’altres desviacions petitburgeses al si de la classe treballadora, només han fet que justificar l’extremisme polític com a garant d’un cert esperit progressista. D’aquesta manera el recurs a la violència i l’estratègia de la lluita armada resulten prioritzades en qualsevol moment i situació, sense atendre als condicionants del país on es proposa accionar aquest mètode de lluita ni el seu context polític i econòmic.
Els fundadors del marxisme ja van advertir de forma reiterada sobre el caràcter forçós i limitat del recurs a la lluita armada, tot remarcant els perills que comportava l’ús precipitat i de manera poc calculada d’aquesta violència. El marxisme-leninisme insta a sapiguer evaluar la intensitat necessària d’aquesta violència revolucionaria, depenent de cada fase del procés d’emancipació. Es deure de l’avantguarda proletària sapiguer evaluar quines son les millors condicions per exercir aquesta violència i sempre amb la mesura d’aconseguir el màxim de benefici amb el mínim de desgast per a les posicions polítiques que aquesta defensa.
Partint de l’experiència històrica es com els marxistes han encarat el problema de la violència, tot evaluant la correlació de forces de les classes oprimides front la capacitat de resistència de les classes dominants. La manera científica de procedir amb aquesta avaluació de les pròpies forces, es coneixent de manera exacta amb quina capacitat de mobilització i de suport es compta respecte d’una o altre forma de lluita proposades per l’avantguarda política. Sense comptar amb el consens actiu de les àmplies masses cap a la forma de lluita escollida aquesta derivarà inevitablement cap a l’aventurerisme petitburgès i es desbocarà cap a un radicalisme discursiu, sustentat en les pròpies accions cada cop més aïllades del conjunt de la classe treballadora.
En l’època actual on les contradiccions de classe cada es van exacerbant de manera més punyent es deure dels marxistes revolucionaris, guanyar-se a les àmplies masses de la classe treballadora per a les idees de la ruptura i la revolució i d’aquesta manera anar treballant el terreny per a l’adopció de la lluita armada com una forma de lluita més, en el desgast a l’Estat del capitalisme monopolista i contra les oligarquies que s’enriqueixen a costa del treball de milions de treballadors explotats.
No hem de caure en apriorismes sobre una determinada forma de lluita sense saber prioritzar el treball més fonamental dels marxistes que es el treball polític de propaganda i agitació entre la classe treballadora com a fase necessària per donar el salt qualitatiu cap a altres formes de lluita contra el Capital. Les experiències de la Comuna de París al 1871 i de la Revolució d’Octubre de 1917 van ser en essència revolucions proletàries que van triomfar amb un cost humà i material relativament baix. No va ser fins que les classes dominants derrocades van organitzar l’intent contrarevolucionari que el proletariat va tenir que desfermar la contra-violència revolucionaria per preservar les posicions polítiques aconseguides amb la revolució.
A l’Estat Espanyol actualment es viu un punt baix en les tesis favorables a la lluita armada que ha quedat deslegitimada no tant per un suposat triomf de les idees democràtiques i en els mètodes parlamentaris, sinó per una frustrant sensació de derrota del projecte revolucionari que arrenca de la pròpia Transició. Així si en els fecunds anys 70 a l’Estat Espanyol actuaven un seguit d’organitzacions armades amb objectius revolucionaris, amb ETA i el GRAPO com les més representatives, la conjuntura de la lluita de classes que en balanç ha sigut desfavorable per a el conjunt de la classe treballadora i els sectors populars, han fet que la sensació cap a la fortalesa i l’estabilitat del sistema hagin guanyat la batalla ideològica ni que sigui de manera aparent.
Es així com la preservació i l’eixamplament del nombre de quadres comunistes formats en les idees del marxisme-leninisme, el treball polític entre les masses i per sobre de tot la reconstrucció partidària amb un referent inequívocament comunista, són les tasques més importants del moment. És un error emmirallar-se en processos externs i tractar de trasplantar-los mecànicament ni que sigui de forma retòrica, cal això sí solidaritzar-se amb aquells pobles que estiguin lluitant pel socialisme i ho facin amb la forma superior de la lluita de classes que es la lluita contra l’Estat.
Com a objectius inmediats doncs cal crear espais alliberats de tota influència de la ideologia dominant i on es prefiguri el model de societat revolucionaria que es vol implantar. D’aquesta manera es poden anar sumant persones i mitjans materials que permetin l’acumulació de forces necessària per plantejar altres mètodes de lluita, en contextos socials relativament més segurs per actuar amb un mínim de garantia d’èxit. Cal solidaritzar-se amb els presos polítics i els represaliats per l’Estat per haver pres les armes en contra d’ell, com una manera de plantejar obertament la lluita ideològica en contra dels consensos en favor de l’exercici del monopoli de la violència per part de l’Estat. D’aquesta manera s’estarà legitimant la pròpia lluita i els objectius que es persegueixen. Cal anar marcant-se objectius polítics assolibles i allà on sigui possible dur a terme les accions materials que serveixen per refermar el propi discurs. Aquestes accions han de fer de propaganda material i serviran per fer creïbles les propostes polítiques que sustenta l’actiu revolucionari que petit i limitat en l’espai i la militància, pot patir un fort creixement gràcies a la pròpia conjuntura de crisi econòmica i política que es viu actualment però sobretot per la fermesa organitzativa i de principis que demostri.
Hem de prevenir-nos contra el reduccionisme de les idees de Marx, Engels i Lenin sobre la lluita revolucionària del proletariat i no substituir-les per un esquema primitiu i abstracte sobre les formes de lluita, reduint-les totes a una de sola. Aquesta és al nostre modest entendre, la urgent tasca de conscienciació i organització de les pròpies forces cap un objectiu de superació de l’actual estat de coses que els revolucionaris i les revolucionaries tenim per endavant.

Advertisements

,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: