Les aparences dels moviments socials enfront la revolució.


Fa més de dons anys la població urbana de l’Estat Espanyol es llençava al carrer sota la consigna d’una renovació democràtica que afectés les estructures polítiques del conjunt del sistema. Aquesta necessitat de regeneració va anar acompanyada d’una explosió de consignes imaginatives les més que es van coure a les places de les grans ciutats, transformades en una mena d’àgores d’aquesta ciutadania farta d’una crisi econòmica que cancel·la tants projectes personals.
Escèptics i creients en la capacitat de transformació d’aquest moviment, es van tenir que rendir a la capacitat de mobilització d’aquest moviment, sense aparentment cap organització política clàssica al darrere i que va sapiguer articular un discurs anti-partidista i anti-sindical(entesos com a estructures de reproducció del sistema de dominació que havia menat fins a la crisi actual) amb un alt contingut social i per tant polític. Aquestes virtuts del mal anomenat moviment 15M son innegables.
Ara bé les conseqüències pràctiques de tot plegat o dit d’una altre manera el balanç de la capacitat d’incidència en les estructures de poder del sistema capitalista a l’Estat Espanyol, dona un resultat com a mínim podríem dir irrellevant. D’aquesta manera es fa difícil no qüestionar els objectius i la metodologia emprades abans,durant i desprès d’aquest procés.
Quan més s’apropaven els discursos mobilitzadors a la realització concreta de les tasques polítiques de transformació que aquest havia fet evident d’una manera diguem-ne abstracta , mes es veia la falta de claredat i precisió en els mitjans polítics concrets per aconseguir-los. Aquesta irreflexió es va convertir en el boomerang ideològic d’haver renunciat a qualsevol mitjà de coordinació estable. Amb el rebuig a les formes clàssiques d’organització dels moviments populars, la falta de construcció en el procés mateix d’un referent organitzat, un centre polític que aglutines les lluites a l’entorn d’un programa coherent de transformació radical de les estructures de poder, el moviment estava abocat al folklorisme visual i a la auto-reproducció estèril del primer impuls creatiu.
“Canviar-ho tot”, “un altre món es possible” i tantes d’altres slogans són àmpliament compartits per les masses populars d’aquest país. Milions de treballadors i de treballadores estan farts del sistema d’explotació que els oprimeix. Però davant d’aquesta opressió concreta l’alliberament no pot ser merament simbòlic. Per fer-se creïble ha d’oferir-se com a alternativa amb un programa d’acció concret.
Al govern actual amb les seves polítiques al servei del capital quin altre govern es vol oposar i amb quin contingut de classe? Si es vol un procés constituent qui el convocarà? No val la pena esmerçar esforços en intentar fer empassar a la gent un procés constituent guiat per líders anònims sota l’excusa de no voler-se erigir en cap nova casta política. La por irracional a reproduir comportaments polítics que s’assemblin a l’ordenament institucional actual es ben legítima però d’aquí a oposar-se a qualsevol manifestació d’acció política estable és un contrasentit sense cap lògica interna.
Es conforme a les necessitats d’ordre democràtic a la vegada que simbòlic i polític, conèixer qui estarà disposat a encapçalar aquest procés. Es imprescindible conèixer qui assumirà aquesta responsabilitat per arribat el moment refrendar les seves propostes polítiques,criticar la seva actuació o arribat el cas abandonar-lo per no ser una eina prou vàlida o útil. L’actuació basada en el rostre anònim del ciutadà(com un ens abstracte) amb una sèrie de portaveus qualificats del món acadèmic(reproducció de la divisió entre treball manual i intel·lectual) només es percebrà i de fet així va ser-ho en part, com una estafa similar a la que practiquen aquells que governen en la ombra.
Quines garanties es podien donar que aquest procés constituent seria fruit d’unes eleccions lliures i que realment representessin els interessos del poble?Qui asseguraria el resultat d’aquestes eleccions?En definitiva qui lluitaria pel Poder i seria capaç d’arrabassar-li-ho a l’enemic de classe i conservar-lo per a les forces populars. Aquesta noció diguem-ne primària és la incertesa principal que tenia que resoldre el 15M per a poder-se fer creïble davant les àmplies masses de treballadors i treballadores.
Aquesta inconseqüència davant la necessitat crucial d’abordar els mitjans per com poder acomplir el propi programa amb unes certes garanties d’èxit, va donar com a resultat l’autèntic bluf que va representar tot plegat. Podríem dir doncs que el 15M com a expressió apolítica,en el sentit de construcció d’un contrapoder popular anticapitalista a partir de la mobilització ciutadà permanent aliena als partits i els sindicats, va morir del propi èxit.
La formula en els seus plantejaments va donar tot el seu potencial possible i es va desenvolupar en totes les seves fases de creixement, desenvolupament i mort. La suposada versatilitat de la debilitat organitzativa, no va poder remuntar les seves limitacions en l’espai de la confrontació material amb el Poder i els brillants discursos i les concentracions airades, van xocar impotents contra les forces d’ordre de l’Estat. Com a onades contra la roca provocaren una gran escuma i van deixar una marca ben visible més enllà de la qual va començar el refluxe, de nou al mar de la complaença i l’abstracció teòrica.
La vella consigna maoista va tornar a ressorgir amb tota la seva cruesa: “el poder neix de la boca del fusell”. La traducció actual al nivell de la lluita de classes que vivim podria ser la següent: “el poder neix de l’organització i del qui vol prendre’l”. Es responsabilitat doncs dels i les comunistes fer una tasca tenaç i persistent per aprofundir en la reflexió d’aquesta experiència històrica passada, conèixer les motivacions dels qui van participar, els motius estructurals que van provocar que succeís, les classes socials que hi van participar. Però sobretot hem de bastir un discurs que sigui capaç de fer comprensible per a els propis participants en aquella experiència, de la necessitat de no tornar a cometre aquests errors. Si es vol llençar la consigna de derrocar el govern, transformar les relacions de producció i en definitiva obrir un procés democràtic transicional cap a un nou sistema més just i progressista(etapa democràtica-burgesa en el camí de la revolució socialista), s’ha de posar primer en clar quin tipus de govern es vol i primerament que el que es vol fer realment es governar en favor d’un projecte polític propi i diferenciat.
Sense tenir clar aquest principi polític, la resta només es una pura impostura, un joc de miralls discursius que no duen enlloc. Amb una hegemonia creixent de les dretes i una ofensiva en tota regla del capital on es ara quan mes se’l necessita l’impuls del 15M?On es la sana i justa disconformitat amb l’ordre actual de les coses? Que torni, benvingut sigui! Però amb plantejament més clar dels seus objectius i la manera d’aconseguir-los. En el procés de reconstitució de la pròxima embranzida popular serà on els comunistes haurem de demostrar la nostra capacitat de militància i on haurem de donar la mesura de la nostra talla. Ens hi juguem molt com a a classe i com a projecte revolucionari creïble.

Anuncis

, ,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: