Els torturadors franquistes buscats per Argentina es van promocionar dins el CNP i la Guàrdia Civil

La jutgessa argentina María Servini va cursar la setmana passada una ordre internacional de crida i cerca contra quatre presumptes torturadors espanyols que durant els últims anys del franquisme i al llarg de la transició van ser acusats de maltractar de manera salvatge nombrosos dissidents a l’antic règim, en alguns casos fins a la mort. La ressolució judicial considera provada la seva participació als fets i es dirigeix a la policia espanyola i a la Interpol per tal que procedeixen a la seva detenció immediata per tal d’extraditar-los a l’Argentina o subsidiàriament per a jutjar-los en un tribunal espanyol. Servini assegura en el seu auto de més de 200 pàgines que és un greuge a la humanitat la impunitat de la que gaudeixen tots els responsables de les morts i tortures del franquisme i que és l’obligació de qualsevol Estat de Dret lluitar vers els crims contra la humanitat, malgrat s’hagin produït en qualsevol altre punt del planeta.

Els quatre presumptes torturadors podrien ser detinguts en qualsevol moment si creuen les fronteres de l’Estat espanyol, però amb la llei a la mà també haurien ser detinguts per la Policia espanyola, els Mossos d’Esquadra o l’Ertzaintza. El ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, s’ha negat a fer declaracions al voltant del cas, al·legant que es tracta d’una actuació judicial. El lloc web Wiki.Puntoyseguido, des d’on es cercava informació sobre aquests quatre i molts altres presumptes torturadors, des d’ahir al matí es troba innaccessible. A continuació fem un repàs al currículum repressor dels quatre personatges, però també a les seves actuals ocupacions, que van des de la seguretat privada fins a l’ensenyança en una escola d’equitació.

Juan Antonio González Pacheco (Billy El Niño)

Fins la seva dissolució l’any 1976, Juan Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, va formar part de la Brigada Político Social (BPD), la policia política del règim franquista. Les seves actuacions van protagonitzar múltiples denúncies per maltractes i tortures, tot i que només en dues ocasions va ser condemnat. El 1973, fruit d’una querella per lesions, va haver de pagar una petita multa i, el 1974, va ser condemnat per una falta de maltractament i coaccions contra Francisco Lobatón de Medina, a un dia d’arrest i 1.000 pessetes de multa. Malgrat les insignificants conseqüències, apareix almenys en 17 querelles del franquisme per delictes de tortura.

González Pacheco va ser un de “els nois de Conesa”, com es coneixia els subordinats del temut comissari Roberto Conesa, tant dins la BPS, com posteriorment a la Brigada Central d’Informació, l’ala més dura de la repressió en els primers anys de la transició. S’encarregava de la lluita contra ETA i els GRAPO. Juntament amb el comissari Manuel Ballesteros, que ocupava la prefectura del Comandament Únic de la Lluita Contraterrorista, i Roberto Conesa, se’l va acusar d’instigar la matança d’Atocha, contra el bufet d’advocats laboralistes, el 24 de gener de 1977 i va ser citat a declarar.

Com tants altres, es va beneficiar de la llei d’Amnistia del 77 i, a més, va ser condecorat amb la Medalla de Plata al Mèrit Policial atorgada aleshores pel Ministre d’Interior espanyol Rodolfo Martín Villa, també inclòs en la querella contra els crims del franquisme. Quatre anys més tard, va ser traslladat a la Comissaria General de Policia Judicial, dedicada a assumptes relacionats amb estafes. En aquell moment, fonts policials van apuntar a “un intent de millorar la imatge de la Brigada Central d’Informació”. Una mala imatge gestada en els vincles amb l’anterior règim i les actuacions obscures. Un episodi tèrbol va ser l’atemptat el 1980 contra el bar Hendayais (País Basc del Nord). Segons les declaracions del comissari Ballesteros, González Pacheco era l’intermediari entre la policia i el comando d’informadors, acusats d’ametrallar el bar i provocar tres morts i nou ferits. Ballesteros es va negar a facilitar a la justícia la identitat dels informadors, que cobraven mensualment dels pressupostos del Ministeri d’interior espanyol per “lluitar contra le terrorisme”. L’acció va ser reivindicada per l’organització armada parapolicial Batallón Vasco Español.
El 1985 González Pacheco consta com a cap de seguretat de l’empresa automobilística Automóviles Talbot, SA a Madrid. En els darrers anys se l’ha vinculat a l’empresa Loomis Spain S.A, la divisió de transport de fons del grup Securitas, com a cap de trànsit.

Jesús Muñecas Aguilar (colpista del 23-F)

L’any 1976 era capità de la Guàrdia Civil de la comandància de Sant Sebastià i, concretament, s’encarregava de la caserna de Tolosa. Per aquelles dates el cap d’aquesta subregió de la Benemèrita amb oficines i calabossos al barri donostiarra d’Intxaurrondo era Antonio Tejero Molina, qui poc després es faria tristament famós pel cop d’Estat del 23-F. Muñecas va ser relegat del càrrec al capdavant del municipi de Tolosa després de les tortures patides per Amparo Arangoi, una treballadora de Paperera Sarrió de Leiza (Nafarroa), detinguda l’abril de 1976.

Arran dels interrogatoris als quals va ser sotmesa, Arangoa, que era la vicepresidenta del Sindicat del Paper i les Arts Gràfiques i vocal del Consell de Treballadors de Nafarroa, va haver de ser ingressada a la residència Virgen del Camino d’Iruñea, on els metges, després d’impedir l’entrada dels guàrdies civils al centre mèdic (on volien seguir amb els interrogatoris), li van detectar hematomes per tot el cos, de gran profunditat a la regió del glutis, amb possible bloqueig intestinal i renal, amb xoc traumàtic. El diagnòstic fou “pronòstic reservat”.

Malgrat aquests greus antecedents, el capità –originari de Saragossa– fou traslladat a l’Esquadró de Cavalleria de la Primera Comandància Mòbil de la Guàrdia Civil. Durant la vigília de l’assalt al Congrés dels Diputats l’any 1983, i a petició del seu amic Antonio Tejero, Muñecas va organitzar des de la caserna de Valdemoro un autobús amb agents i comandaments del cos disposats a participar del cop d’Estat. Es van traslladar fins a la Carrera de San Jerónimo i va ser ell en persona qui va anunciar als diputats que “una autoridad militar, por supuesto”, faria aparició a la Cambra baixa, malgrat que això mai no va succeir.

El Tribunal Suprem, uns mesos més tard, el va condemnar a cinc anys de presó per la intentona colpista, però va abandonar el centre penitenciari molt abans, l’octubre de 1984. La seva afició als cavalls i el suport que va rebre d’adinerats amics després de sortir de la presó, com ara l’empresari Pedro Montalvo, va facilitar que obrís una escola d’equitació al municipi de Valdemoro. El Centro Hípico Valdemoro continua en funcionament a dia d’avui i és tota una referència del sector equí a la comunitat de Madrid. Muñecas Aguilar n’és el propietari però també hi ha exercit com a reconegut mestre d’equitació. En el marc dels governs de José María Aznar el capità va ocupar una plaça d’assessor del ministre Francisco Álvarez Cascos.

Celso Galván Abascal (escorta de Franco i de la Casa Real)

L’any 1969 estava adscrit a la Brigada Político-Social i va participar del registre d’un domicili al carrer Príncipe de Vergara de Madrid, on va morir el militant antifranquista Enrique Ruano. Segons la versió oficial de l’època, el jove –que havia estat detingut juntament amb la seva companya sota l’acusació de militar al FELIPE (Front d’Alliberament Popular)– es va suicidar llançant-se pel cel obert de l’edifici on s’estava fent el registre. L’any 1994 el Tribunal Suprem va ordenar la reobertura del cas inicialment arxivat per l’Audiència Provincial de Madrid. Va ser aleshores quan es va exhumar el cadàver i es va descobrir la sospitosa desaparició d’una part de la clavícula, on segons l’acusació s’hauria pogut allotjar la bala que va acabar amb la seva vida. De fet, a l’autopsia de l’any 1969 ja es feia referència a una ferida contusa i arrodinada, malgrat que no s’esmentava cap hipòtesi causant. El tribunal que va jutjar els fets l’any 1996 va considerar que la versió oficial tenia poca credibilitat, però va acordar l’absolució dels tres policies imputats perquè no hi havia proves que demostressin l’autoria de l’homicidi.
Després d’abandonar l’àrea d’informació –que tenia com a principal funció indagar en les activitats de la dissidència al règim, elaborar arxius i fer interrogatoris d’activistes–, Galván Abascal va assumir les funcions d’escorta del General Franco i, posteriorment, va continuar amb la tasca de guardaespatlles dels membres de la Casa Real. En l’edició del 20 de setembre, el diari El País informava que Galván hauria mort l’any 2009.

José Ignacio Giralte González (comissari en cap d’Alcobendas)

Aquest exmembre de la Brigada Político-social de la dictadura va aconseguir passar de puntetes per la Transició –com la majoria de policies acusats de tortures– i, un cop incorporat al Cuerpo Nacional de Policia, va ascendir fins a la categoria de comissari en cap de la comissaria d’Alcobendas. A quatre de les querelles presentades davant la justícia argentina, hi apareix el seu nom i se l’acusa d’haver perpetrat tortures contra membres del moviment estudiantil dels anys 60 i 70. Giralte fou un dels homes de Billy El Niño i, segons relata una de les seves víctimes, durant els brutals interrogatoris i escorcolls l’acompanyava el qui avui en dia encara ocupa la plaça de comissari a Leganés, Jesús González Reglero. El nom d’aquest últim, tot i figurar a les investigacions judicials que s’instrueixen des d’Argentina, per ara no ha estat incorporat al llistat de presumptes extorturadors en crida i cerca internacional.

Advertisements

,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: