Jornades de setze hores i discriminació salarial per raó d’ètnia: ser treballadora i sud-americana a un creuer turístic

Els creuers han sigut durant els darrers deu anys una de les activitats turístiques més consumides a l’Estat espanyol i en expansió a tot el món. Els ports espanyols han rebut 3,11 milions de passatgers de creuers fins al juliol, més d’un milió dels quals han desembarcat a Barcelona. A l’agost, durant tan sols dos dies, el 9 i el 10 d’agost, Barcelona va rebre 55.000 visitants provinents dels creuers. Aquestes xifres suposen un increment de més d’un 15% respecte l’any anterior, un record històric. Parlem de viatges organitzats al mil·límetre, d’entreteniment absorbidor i enriquiment cultural i turístic més aviat pobre; una setmana de relaxament passiu, assequible per a moltes famílies de classe mitjana i baixa que estalvien durant el curs per pagar-se les vacances.
Al darrera, un negoci rendible gràcies a les condicions laborals de precarietat en què treballen les plantilles.

La tripulació dels creuers és gent jove majoritàriament sud-americana. Les temporades poden durar fins a nou mesos -seguits- i el personal treballa els set dies de la setmana en torns d’entre dotze i setze hores regits per horaris militars –tenen assenyalats fins i tot els minuts en què poden anar al lavabo. Tot plegat per salaris molt ben considerats als seus països d’origen però escandalosament precaris al continent on treballen que, a més, varien en funció de la nacionalitat de la treballadora. Parlem, doncs, d’una explotació laboral que passa per alt gran part dels drets de les treballadores, acompanyada de discriminació salarial per raó d’ètnia.

Un costa-riqueny treballador d’IberoCruceros, una empresa de creuers que forma part del gran conglomerat americà Carnival Corporation & PLC, explicava una tarda d’agost a Vilafranca de Mar (Estat francès) que feia dos mesos que no trepitjava terra ferma. Ho deia tornant al port on hi havia amarrat el Grand Holliday, el vaixell on passa nou mesos l’any; per fi havia pogut gaudir d’un esperat període de descans prou llarg com per sortir de l’embarcació i fer un passeig pel port. Una treballadora del servei de neteja relatava com fa vuit mesos que no veu la seva filla que viu a Sao Paulo (Brasil), a qui envia la meitat del sou cada mes -una mica més de 900 reals brasilers (300 euros)-. “És molt dur treballar en aquestes condicions però si no ho faig jo, hi haurà algú altre al darrera que ho faci i, al cap i a la fi, aquí no gastem ni en menjar ni en allotjament i el sou és tres vegades més alt que un sou als nostres països d’origen”. I mentre s’escapa amb algun membre del passatge a fer un cigarret d’amagat, un noi de Panamà del personal de manteniment afegeix que “inscriure’s a sindicats és inútil, perquè hi ha una llista interminable de gent que faria aquesta feina enlloc meu, així que no val la pena. Venim a Europa per poder enviar diners a la família i estalviar una mica per tornar i seguir endavant”.

La tripulació d’aquest creuer té pauses de quatre hores en què, més que sortir de la nau, necessiten anar a descansar. Això sí, treballen amb contractes temporals als que poden posar fi quan ells vulguin; ja sigui perquè no aguanten el rendiment físic de la tasca que se’ls exigeix o perquè es troben amb què els dies de mala mar no poden treballar pels marejos. Hi ha hagut casos de gent que posa fi al contracte el primer mes. I és fàcil obtenir una prolongació o renovació del contracte? No és una possibilitat que gaires contemplin; a nivell psicològic és difícil aguantar més d’una temporada en el balanceig etern del creuer, deixant de banda el fet que durant el temps que s’allarga la temporada et rodeges cada dia i cada nit de la mateixa gent. Així que, amb esperit de supervivència i ganes de treure el millor de cada situació, les treballadores intenten fer amb alegria que l’ambient de treball es converteixi en rialler i familiar, unes característiques que, pel tracte al públic, les empreses, sobretot les de clientela espanyola, valoren molt.

Els set dies del creuer estan replets de mil i una activitats d’entreteniment fàcil -moltes de les quals basades en arquetips sexistes- dinamitzades pel personal d’animació. És aquí on ens topem amb la discriminació salarial per motius de procedència; al ser considerada una feina més qualificada, en aquest col·lectiu hi ha també treballadores espanyoles, i aquestes, per fer exactament la mateixa feina que altres animadors d’altres països, cobren el seu salari en euros en comptes de dòlars. El resultat és, amb el canvi de divises actual, que en acabar el mes una treballadora europea percep gairebé 300 euros més que la resta de personal de la tripulació.

En definitiva, importació de mà d’obra barata d’un perfil concret, explotada i discriminada racialment gràcies a la qual les grans corporacions de l’especulació turística s’enriqueixen.

Advertisements

,

  1. Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: