Posts Tagged Comunisme

Cites de revolucionaris: Fidel Castro

“Ser internacionalista es saldar el nostre propi deute amb l’humanitat. Qui no sigui capaç de lliutar pels altres, mai serà suficientment capaç de lluitar per si mateix”.

, , ,

Deixa un comentari

El marxisme-leninisme i les formes de lluita.


El tema de les formes i mitjans de lluita dels treballadors per a el triomf complet de la revolució socialista, va ser un dels temes cabdals tant per en Marx com per Lenin. El triomf de la revolució d’Octubre, basat en l’insurrecció armada victoriosa, va ser el mitjà decisiu per enderrocar l’autocràcia tsarista i per conquerir la República Soviètica. El recurs a la violència es va fer per part dels oprimits i com a reacció secular a la pròpia violència dels de d’alt que havien fet ús dels mecanismes coercitius de l’Estat a plaer. El govern tsarista havia emprés prèviament la via del recurs a la violència indiscriminada, imposant la guerra civil a la població.
Arran del III Congres del POSDR el recurs a la violència armada va ser adoptat com una tesi política pels boltxevics. Lenin va assenyalar en els seus informes al Congres com aquesta consigna podia arribar a arrelar de manera revolucionària en les àmplies masses russes oprimides per la violència tsarista. Però també va prevenir contra el pur militarisme i al costat de la tàctica insurreccional va posar un seguit de consignes polítiques que mobilitzessin l’esperit de revolta de la població i a la vegada posessin un horitzó de millores concretes que donessin un suport i una justificació a l’ús de la violència armada. Aquestes consignes eren justes i revolucionàries per a la Rússia d’aquell moment i eren: aplicació immediata de la jornada de 8 hores, la formació de Comitès camperols revolucionaris que endeguessin la reforma agrària, vagues polítiques de masses, donar armes als obrers i creació d’un exèrcit revolucionari.
Aquests van ser els mitjans de mobilització que Lenin va disposar en el III Congres del POSDR i que aquest va adoptar. Armat amb aquest full de ruta polític , el partit bolxevic va aconseguir unes capacitats de mobilització i per incidir en les masses obreres que el van fer esdevenir Partit de Nou Tipus.
Per a Lenin el problema més important de tota revolució era el problema del poder Estatal. Tot depèn en quine4s mans es trobi aquest poder. Una revolució victoriosa en que el proletariat sigui la força hegemònica haurà de comportar primer el manteniment d’aquest poder i desprès la seva defensa activa en contra de qualsevol intent de restabliment de l’ordre anterior. La instauració de la dictadura democràtica revolucionaria del proletariat i els seus aliats socials (en el cas soviètic el camperolat) van esdevenir part del curs inevitable de tota revolució. Aquesta és una de les tesis bàsiques i enseyances universals del marxisme-leninisme.
Els hereus de Lenin i de Marx, els marxistes-leninistes actuals hem de tenir ben present aquestes experiències i comença a bastir el projecte democràtic i revolucionari que suposa el govern de la majoria. Hem de començar a donar contingut i ha assenyalar què volem i de quina manera. Prou ja de formules i consignes buides, mostrem a la majoria de la classe treballadora que volem quan diem dictadura del proletariat i de quina manera pretenem aconseguir-la.

, ,

Deixa un comentari

Comunicado de la Red de Blogs Comunistas (RBC) con motivo del XCVI aniversario de la Revolución bolchevique

LA REVOLUCIÓN DE OCTUBRE, FUENTE PERMANENTE DE INSPIRACIÓN PARA LA CLASE TRABAJADORA Y LOS PUEBLOS OPRIMIDOS DEL MUNDO EN SU LUCHA POR TOMAR EL CIELO POR ASALTO

images (6)

Cuando los cañonazos del crucero Aurora atronaron los cielos de Petrogrado el 7 de noviembre de 1917 no sólo estaban anunciando al mundo burgués el inicio de la insurrección proletaria, sino que preludiaban el nacimiento de una nueva sociedad y de un mundo nuevo.

Esa noche histórica, cuando el Comité Militar Revolucionario del Partido Comunista (bolchevique) de Rusia –encabezado por Lenin- hizo entrega al Comité Ejecutivo Central de los Soviets de toda Rusia del nuevo poder conquistado, se producía un radical viraje en la historia de la humanidad.

Esa noche del 7 de noviembre de 1917 –25 de octubre, según el viejo calendario ruso-, el proletariado ruso al “tomar el cielo por asalto” hizo realidad el sueño milenario de los explotados y oprimidos, dando respuesta concreta al interrogante de qué camino escoger para lograr la emancipación social de la clase productora.

Esta histórica victoria conmovió al mundo, dio esperanza a los oprimidos y explotados, aterró a los parásitos capitalistas, además de alentar la lucha por la liberación nacional y social en todos los continentes.

Los gigantescos logros de la Unión Soviética evidenciaron que la clase obrera no sólo está en condiciones de destruir el viejo régimen capitalista, sino también de construir una nueva sociedad más avanzada y desarrollada que la capitalista, algo que se demostró, además, en muy pocos años.

La democracia proletaria demostró ser superior a la democracia burguesa. Por primera vez en la historia, las grandes mayorías explotadas, oprimidas, ignoradas, los productores directos de la riqueza, estas grandes mayorías que en una “democracia capitalista” no tienen responsabilidad alguna en la toma de decisiones (más allá de un vacuo derecho al voto cada cierto tiempo para elegir al grupo burgués que continuará explotándolas los siguientes años), se pusieron en pie y empezaron a tomar en sus manos los asuntos políticos, militares, culturales, económicos; en definitiva, el pueblo empezó a gobernar.

El protagonismo de la gran mayoría de la clase obrera se expresó también en que sus mejores miembros, o una parte de ellos, hombres y mujeres, se hicieron cargo de los puestos de mando de la producción, del ejército, de la política, de la enseñanza, manifestando la autosuficiencia de los productores para gestionar eficazmente la riqueza en bien de todos los miembros de la clase trabajadora.

El socialismo también mostró su superioridad en lo económico-social, puesto que resolvió lo que ningún país capitalista ha resuelto jamás, ni podrá hacerlo nunca dado su carácter de clase antagónico, por una parte, y su estado de decrepitud y agonía, por otra, siendo el deber de la clase obrera y de todos los oprimidos arrojar el capitalismo al basurero de la historia: resolvió las necesidades básicas de la totalidad de la población (trabajo, alimentación, techo, educación, salud, acceso a la cultura y el deporte, etc.).

Durante la década de 1920, los trabajadores, con el poder en sus manos, tuvieron que reconstruir la economía destruida por 7 años de guerra. En tan sólo diez años la URSS dio un salto extraordinario de la situación de atraso heredada al desarrollo en lo tecnológico, lo científico, en lo que se refiere a su capacidad productiva y a la defensiva. En los años 30, con la colectivización agrícola y la industrialización socialista, se dotó de una poderosa industria y llegó en este plano a los niveles más avanzados. Ya en el año 1940, la Unión Soviética alcanzó los primeros lugares a nivel mundial en la producción fabril y en desarrollo tecnológico. Y todo ello, a partir de una sociedad destrozada y empobrecida por una guerra imperialista y la agresión de las potencias capitalistas al nuevo Estado soviético.

Esta conquista proporcionó los medios para que, tras el ataque nazi contra la URSS, la heroica lucha del Ejército Rojo y de todos los pueblos soviéticos, dirigidos por el Partido liderado por Stalin, derrotaran y destruyeran a los ejércitos agresores nazifascistas y liberaran a toda Europa Oriental.

A diferencia de la Revolución Industrial burguesa, con la Revolución Socialista se producían al mismo tiempo los saltos en la producción y los cambios sociales, puesto que la producción estaba al servicio de la sociedad y no de unos cuantos individuos privilegiados. Así, en 1930 se acabó con el flagelo del desempleo, al revés de lo que sucedía en los países capitalistas, donde la gran crisis mundial desatada en 1929 hundía a decenas de millones de obreros en el paro forzoso y el hambre. Se terminó con el analfabetismo y se aseguró el acceso de los hijos de obreros y campesinos a la enseñanza básica, secundaria y universitaria.

Se introdujo la jornada laboral de siete horas y la semana de cinco o de seis días. Y se desarrolló un sistema generalizado, gratuito, que aseguró el acceso de todos a la atención médica. Se desarrolló un sistema de seguridad social para todos. En 1928 trabajaban en todo el vasto campo de la URSS tan sólo 18 mil tractores; en 1940 lo hacían 684 mil. Los logros sociales alcanzados mediante su lucha por los trabajadores soviéticos desde el triunfo de la Revolución de Octubre fueron progresivamente adaptados por los países capitalistas para evitar que los trabajadores locales imitaran a los soviéticos.

Algo que demuestra el inconmensurable valor que tuvo la Revolución de Octubre para la historia mundial y la clase trabajadora es que, como sabemos y sufrimos hoy día, tras el final de la Unión Soviética en 1991 tras años de dirección revisionista dentro del Partido Comunista de la URSS, las dictaduras capitalistas han empezado los recortes de todas las concesiones que tuvieron que otorgar a los trabajadores en sus países para evitar que imitaran el ejemplo de los trabajadores de las repúblicas socialistas.

El principal factor que posibilitó los inimaginables avances de la Unión Soviética fue el trabajo de los millones de obreros liberados del yugo de la explotación. Sintiéndose dueños de su patria socialista y de su destino, desplegaron su potencialidad y su iniciativa ilimitadas. El motor del crecimiento y cambio productivo fue la emulación socialista: lo más avanzado ayudando a lo más atrasado, la cooperación, la innovación técnica promovida por las masas y no sólo por los especialistas. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

, ,

Deixa un comentari

Les aparences dels moviments socials enfront la revolució.


Fa més de dons anys la població urbana de l’Estat Espanyol es llençava al carrer sota la consigna d’una renovació democràtica que afectés les estructures polítiques del conjunt del sistema. Aquesta necessitat de regeneració va anar acompanyada d’una explosió de consignes imaginatives les més que es van coure a les places de les grans ciutats, transformades en una mena d’àgores d’aquesta ciutadania farta d’una crisi econòmica que cancel·la tants projectes personals.
Escèptics i creients en la capacitat de transformació d’aquest moviment, es van tenir que rendir a la capacitat de mobilització d’aquest moviment, sense aparentment cap organització política clàssica al darrere i que va sapiguer articular un discurs anti-partidista i anti-sindical(entesos com a estructures de reproducció del sistema de dominació que havia menat fins a la crisi actual) amb un alt contingut social i per tant polític. Aquestes virtuts del mal anomenat moviment 15M son innegables.
Ara bé les conseqüències pràctiques de tot plegat o dit d’una altre manera el balanç de la capacitat d’incidència en les estructures de poder del sistema capitalista a l’Estat Espanyol, dona un resultat com a mínim podríem dir irrellevant. D’aquesta manera es fa difícil no qüestionar els objectius i la metodologia emprades abans,durant i desprès d’aquest procés.
Quan més s’apropaven els discursos mobilitzadors a la realització concreta de les tasques polítiques de transformació que aquest havia fet evident d’una manera diguem-ne abstracta , mes es veia la falta de claredat i precisió en els mitjans polítics concrets per aconseguir-los. Aquesta irreflexió es va convertir en el boomerang ideològic d’haver renunciat a qualsevol mitjà de coordinació estable. Amb el rebuig a les formes clàssiques d’organització dels moviments populars, la falta de construcció en el procés mateix d’un referent organitzat, un centre polític que aglutines les lluites a l’entorn d’un programa coherent de transformació radical de les estructures de poder, el moviment estava abocat al folklorisme visual i a la auto-reproducció estèril del primer impuls creatiu.
“Canviar-ho tot”, “un altre món es possible” i tantes d’altres slogans són àmpliament compartits per les masses populars d’aquest país. Milions de treballadors i de treballadores estan farts del sistema d’explotació que els oprimeix. Però davant d’aquesta opressió concreta l’alliberament no pot ser merament simbòlic. Per fer-se creïble ha d’oferir-se com a alternativa amb un programa d’acció concret.
Al govern actual amb les seves polítiques al servei del capital quin altre govern es vol oposar i amb quin contingut de classe? Si es vol un procés constituent qui el convocarà? No val la pena esmerçar esforços en intentar fer empassar a la gent un procés constituent guiat per líders anònims sota l’excusa de no voler-se erigir en cap nova casta política. La por irracional a reproduir comportaments polítics que s’assemblin a l’ordenament institucional actual es ben legítima però d’aquí a oposar-se a qualsevol manifestació d’acció política estable és un contrasentit sense cap lògica interna.
Es conforme a les necessitats d’ordre democràtic a la vegada que simbòlic i polític, conèixer qui estarà disposat a encapçalar aquest procés. Es imprescindible conèixer qui assumirà aquesta responsabilitat per arribat el moment refrendar les seves propostes polítiques,criticar la seva actuació o arribat el cas abandonar-lo per no ser una eina prou vàlida o útil. L’actuació basada en el rostre anònim del ciutadà(com un ens abstracte) amb una sèrie de portaveus qualificats del món acadèmic(reproducció de la divisió entre treball manual i intel·lectual) només es percebrà i de fet així va ser-ho en part, com una estafa similar a la que practiquen aquells que governen en la ombra.
Quines garanties es podien donar que aquest procés constituent seria fruit d’unes eleccions lliures i que realment representessin els interessos del poble?Qui asseguraria el resultat d’aquestes eleccions?En definitiva qui lluitaria pel Poder i seria capaç d’arrabassar-li-ho a l’enemic de classe i conservar-lo per a les forces populars. Aquesta noció diguem-ne primària és la incertesa principal que tenia que resoldre el 15M per a poder-se fer creïble davant les àmplies masses de treballadors i treballadores.
Aquesta inconseqüència davant la necessitat crucial d’abordar els mitjans per com poder acomplir el propi programa amb unes certes garanties d’èxit, va donar com a resultat l’autèntic bluf que va representar tot plegat. Podríem dir doncs que el 15M com a expressió apolítica,en el sentit de construcció d’un contrapoder popular anticapitalista a partir de la mobilització ciutadà permanent aliena als partits i els sindicats, va morir del propi èxit.
La formula en els seus plantejaments va donar tot el seu potencial possible i es va desenvolupar en totes les seves fases de creixement, desenvolupament i mort. La suposada versatilitat de la debilitat organitzativa, no va poder remuntar les seves limitacions en l’espai de la confrontació material amb el Poder i els brillants discursos i les concentracions airades, van xocar impotents contra les forces d’ordre de l’Estat. Com a onades contra la roca provocaren una gran escuma i van deixar una marca ben visible més enllà de la qual va començar el refluxe, de nou al mar de la complaença i l’abstracció teòrica.
La vella consigna maoista va tornar a ressorgir amb tota la seva cruesa: “el poder neix de la boca del fusell”. La traducció actual al nivell de la lluita de classes que vivim podria ser la següent: “el poder neix de l’organització i del qui vol prendre’l”. Es responsabilitat doncs dels i les comunistes fer una tasca tenaç i persistent per aprofundir en la reflexió d’aquesta experiència històrica passada, conèixer les motivacions dels qui van participar, els motius estructurals que van provocar que succeís, les classes socials que hi van participar. Però sobretot hem de bastir un discurs que sigui capaç de fer comprensible per a els propis participants en aquella experiència, de la necessitat de no tornar a cometre aquests errors. Si es vol llençar la consigna de derrocar el govern, transformar les relacions de producció i en definitiva obrir un procés democràtic transicional cap a un nou sistema més just i progressista(etapa democràtica-burgesa en el camí de la revolució socialista), s’ha de posar primer en clar quin tipus de govern es vol i primerament que el que es vol fer realment es governar en favor d’un projecte polític propi i diferenciat.
Sense tenir clar aquest principi polític, la resta només es una pura impostura, un joc de miralls discursius que no duen enlloc. Amb una hegemonia creixent de les dretes i una ofensiva en tota regla del capital on es ara quan mes se’l necessita l’impuls del 15M?On es la sana i justa disconformitat amb l’ordre actual de les coses? Que torni, benvingut sigui! Però amb plantejament més clar dels seus objectius i la manera d’aconseguir-los. En el procés de reconstitució de la pròxima embranzida popular serà on els comunistes haurem de demostrar la nostra capacitat de militància i on haurem de donar la mesura de la nostra talla. Ens hi juguem molt com a a classe i com a projecte revolucionari creïble.

, ,

Deixa un comentari

Informe Polític als Quatre Congressos del PCE(r).

Informe Polític presentat al I Congrès del PCE(r)

Informe Polític presentat al II Congrès del PCE(r).

Informe Polític al III Congrès del PCE(r).

Informe Polític presentat al IV Congrès del PCE(r).

Biografía política del Secretari General del PCE(r) Manuel Pérez Martínez “Camarada Arenas”.

, , ,

Deixa un comentari

La Revolució d’Octubre i els drets humans.

Els drets humans no són una concepció feta a mida pels liberals en favor de la seva visió de l’home i de la dona sota el model social capitalista. Els drets humans no s’inventen. Es creen, s’elaboren i es desenvolupen en el transcurs de l’activitat històrica de l’home, estan en relació amb les condicions materials, socials i polítiques de cada època. Són fruit de les lluites de les més àmplies masses populars.
A la societat esclavista no es podia ni pensar en el proletariat com a éssers humans ni de jornada laboral de vuit hores; en aquells temps no només el fruit del treball sinó el propi productor es consideraven propietat de l’esclavista. De la mateixa manera seria ridícul pensar en el sufragi universal en l’època del feudalisme, doncs en aquella època tots els poders estaven concentrats en el senyor feudal. No serà fins a l’època de la Rev. Industrial que el proletariat adopti un paper independent dins de les relacions de producció dominants.
Serà en aquell moment quan la nova classe social, antagònica i oposada al seu explotador burgés, concentri en la seva figura tota una sèrie de reivindicacions posant el dret al treball com la primera d’elles. “Viure treballant o morir treballant!” aquesta era la consigna dels obreres de Lió, l’any després de la Revolució de Juliol de 1830.
En tots els països i al llarg de múltiples dècades el proletariat ha lluita de forma tenaç, enèrgica i resolta per a que es materialitzessin tot un seguit de conquestes socials, essent la central el dret a un treball digne, pedra angular del qual han dimanat la resta.
Fins a l’actualitat només la Revolució d’Octubre va fer realitat per primer cop en la història aquest anhel de milions d’obrers d’establir la plena ocupació, la jornada laboral de vuit hores i la seguretat material davant la jubilació. Aquesta conquesta històrica no se la podran negar mai a la revolució cap dels seus detractors i enemics actuals.
Aquesta conquesta històrica és a més d’una fita en l’esforç de realització de les lluites obreres, una expressió concentrada de les grans diferències entre el sistema socialista i el capitalista. En el socialisme realment existent el dret al treball, juntament amb tots els altres drets socials(accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge…) estaven realment assegurats, degut principalment a l’abolició de la propietat privada sobre els mitjans de producció i a l’implantació de tot un seguit de principis socialistes que fomentaven entre la població l’orgull per aquestes conquestes de la Revolució.
En quant a la democràcia política, aquesta que tant es fixen els liberals com certs companys de viatge dins de “l’esquerra” més o menys domesticada, es pot dir que la humanitat també ha conegut una evolució històrica. En l’Antiguitat es considerava que només els homes lliures eren ciutadans de ple dret per exercir el seu dret a escollir i ser escollits. La gran massa d’esclaus en quedaven al marge. Pel que fa al feudalisme ja ho hem dit, el senyor feudal concentrava tots els poders i en tot cas només accedia a concedir una certa democràcia oligàrquica entre els nobles del seu mateix rang social. No serà fins a la democràcia burgesa i el que es considera actualment com el seu model més acabat en la forma nord-americana que s’instauri el “lliure joc democràtic”parlamentari burgés.
D’entrada aquesta democràcia va ser censitaria, és a dir que només hi podien accedir els que tinguessin bens mobles o fiduciaris, després es va estendre només als blancs(negres,indis i totes les altres minories ètniques no podien votar) . En l’actualitat les minories ètniques poden votar però què importa això si no poden ser ells mateixos escollits?Només els més rics poden pagar-se una campanya electoral i tot i així si volguessin votar un candidat seu, ja existeixen tot un seguit de lleis que restringeixen l’inscripció en el registre legal de votants o d’altres lleis de diferenciació econòmica que posen fora del seu abast els grans mitjans de comunicació.
La llibertat de votar doncs només ho és per votar aquells que l’explotaran durant els propers quatre anys. Aquesta és la gran fal·làcia del sistema democràtic burgés, poder escollir a qui de la classe dominant(elits en el llenguatge actual) podràs votar. A això és redueix la tan esbombada llibertat democràtica.
La Revolució d’Octubre, a l’alliberar els treballadors del jou de la propietat privada, de l’atur forçós i de les crisis cícliques va posar les bases per construir una nova civilització. La Revolució va conduir àmplies masses de població treballadora pel camí de l’alliberament espiritual en apropar la instrucció de forma gratuïta i universal i trencar d’aquesta manera el cercle viciós d’explotació i ignorància del domini terratinent-burgés dels tsars.
En el capitalisme l’instrucció dels treballadors està lligat al desenvolupament de les forces productives. Els capitalistes necessiten una població treballadora que sigui capaç tant de fer servir màquines cada cop més complexes com interpretar els cada cop més complexes sistemes de comunicació social-administrativa. Però el capitalisme no pot anar més enllà d’aquest tipus d’aprenentatge, té por de la veritable instrucció de la classe treballadora, doncs la formació completa de totes les potencialitats de l’ésser humà, desenvolupen la seva consciència crítica envers el sistema que els oprimeix.
El socialisme va liquidar tots els obstacles de la formació integral de l’ésser humà, el seu aprenentatge es basava en la confiança de saber-se constructors d’un nou món per desempallegar-se d’allò vell i caduc de l’antiga societat capitalista. L’educació es va convertir llavors en patrimoni de tots els treballadors.
La Revolució Socialista d’Octubre va desfermar totes les potencialitats del moviment obrer tant a nivell de la URSS com a nivell Internacional. Va forjar la unitat Internacional de tots els treballadors darrere l’ideal de l’emancipació per aconseguir el primer Estat Socialista en la història, la unitat del moviment obrer internacional i les lluites d’emancipació nacional. Aquests són els drets humans que va aconseguir la Revolució d’Octubre, aquest és el seu més gran llegat.

Espai Alliberat

,

Deixa un comentari

95è aniversari de la Revolució d’Octubre

El pròxim dia 7 de Novembre es celebrarà el 95è aniversari de la Revolució d’Octubre, primera revolució socialista de la humanitat. Per aquest motiu des d’Espai Alliberat volem dedicar-li tot un seguit d’articles de reflexió del que considerem l’esdeveniment més cabdal per entendre tot el segle XX i que encara és referent per milions de persones en el món que lluiten per la causa del socialisme.
En aquests articles voldrem estudiar la significació històrica de la Revolució d’Octubre tant pel que fa a la història de la pròpia URSS, com als nous valors posats en actiu després de la revolució, els seus principals actors i la influència internacional de la primera revolució socialista.
La Revolució d’Octubre és l’inici de tota una nova època de la humanitat. Aquella en que per primer cop el mode de producció capitalista com a formació socioeconòmic, cultural, política.. va ser posada en qüestió a la pràctica.
Un trànsit històric cap a una nova societat que va escriure pàgines glorioses per a la humanitat i també dona tot un seguit d’ensenyances als revolucionaris i les revolucionàries actuals per tal de fer-ne el balanç crític que es mereix aquest intent únic fins ara.
D’aquesta manera Espai Alliberat vol sumar-se de forma modesta a les celebracions que de ben segur se succeiran arreu del planeta, per commemorar l’aniversari d’una revolució que va obrir les portes del cel, una revolució on tot estava per fer i tot era possible.
Socialisme o barbàrie!
Visca la Gloriosa Revolució d’Octubre!
Primera Revolució Socialista triomfant!

, , ,

Deixa un comentari