Posts Tagged URSS

L’any 1 de la Revolució Russa i la seva posició internacionalista.

Aquests dies ha aparegut una carta del Camarada Arenas(Manuel Pérez Martínez) per precisar la que entenem que vol ser una opinió que es converteixi en línia d’interpretació oficial del Partit Comunista d’Espanya(Reconstituït). No en va és el seu Secretari General qui ho diu. Aquesta carta que s’ha reproduït en el portal web presos.org precisa com s’ha d’entendre la naturalesa politica de la posició de Rússia respecte del que està passant a l’est d’Ucraïna. Arran d’aquesta carta hem volgut precisar quin va ser el primer acte de la Rússia revolucionària una vegada que els soviets van refrendar la presa del poder pels boltxevics la nit del 6 al 7 de Novembre. Aquest exercici de memòria històrica ens permetrà no tant precisar les opinions del Secretari General del PCE(r) com servir per establir quin es el criteri de principis que ha de regir tota política partidària respecte de les tasques de solidaritat i internacionalisme proletari una vegada assumit el poder.
L’esperança que la revolució russa fos el pròleg d’una revolució mundial estava en les ments i els cors dels dirigents boltxevics des de Lenin fins a Stalin, passant per Bujarin, Dhzerzhinsky o els mateixos Kamenev,Zinoviev o Rykov per esmentar vells boltxevics. Aquesta dolça esperança es va veure esvaïda desprès dels fracassos posteriors de les revolucions alemanyes i hongareses i sota l’aplastant urgència de mantenir el poder soviètic assetjat per la contrarevolució interna amb el sosteniment de l’imperialisme alemany. Però aquests mals averanys semblaven inescrutables en el límpid cel del Moscou revolucionari d’aquell Novembre gloriós.
Així doncs no es estrany que el primer acte polític de la revolució fos donar una imatge de les noves relacions internacionals que volia establir el nou estat soviètic. A partir de la revolució la vella política de conxorxa amb els interessos de l,es nacions imperialistes que havia sostingut el tsarisme quedaria desterrat per sempre més en raó d’uns nous principis basats en el principi que aquella havia de ser una revolució del poble i pel poble. Les àmplies masses soviètiques agermanades amb la resta del proletariat mundial van emprendre com a primer mandat aturar la carnisseria del conflicte bèl·lic i la implicació de Rússia en la mateixa.
Aquest acte mostrava al món el contingut polític de nou tipus que suposava l’establiment per primer cop de la dictadura del proletariat com a expressió de la conquesta del poder polític i de l’Estat en favor de la majoria del poble en contra de la minoria explotadora imperialista. Aquest fet era una extraordinària novetat històrica que superava totes les formes burgeses de poder institucional anteriors.
El 8 de Novembre el Comissariat del Poble pels Assumptes Exteriors va enviar una nota oficial als diferents governs dels Estats en guerra proposant-los obrir negociacions de pau. La nota va ser donada en mà als diferents ambaixadors i emissaris dels països en guerra presents al país dels soviets. Acte seguit es va publicar als mitjans de comunicació i radiat per a tot el país. Desprès d’aquest acte de demanda formal d’inici de les converses de pau el nou govern soviètic també es va adreçar a d’altres Estats que no estaven involucrats directament en el conflicte com Suècia, Espanya o Dinamarca emplaçant-los a conèixer la seva predisposició a participar d’una Conferència Internacional que tractés el tema de la pau.

Fins a tres cops el govern soviètic es va adreçar als governs dels Estats Units, França i la Gran Bretanya (28 de Novembre, 6 de Desembre i 30 de Gener) proposant-los iniciar les converses de pau. Cap d’aquests va contestar afirmativament a aquesta proposta. Era massa el que tenien en joc les diferents potències imperialistes i la seva voluntat de continuar la guerra i la matança de milions de persones es va imposar per sobre d’altres consideracions.
Ben al contrari aquestes potències van no tant sols refusar la proposta soviètica sinó que van començar a maniobrar en contra del nou poder proletari. El Secretari d’Estat Robert Lansing va donar instruccions concretes al seu ambaixador a Moscou a no donar curs a cap de les propostes soviètiques conduents a iniciar un diàleg per la pau. El Secretari d’Exteriors Britànic Lord Balfour va expressar que el govern britànic no reconeixia al govern soviètic i sí quer donava recolzament a l’exèrcit blanc concentrat a Ucraïna sota el comandament del general tsarista Kaledin i al Govern contrarevolucionari de la Rada Central. El Ministre francès d’Assumptes Exteriors Pichon va anunciar en nom del govern a la cambra de representants francesa que no reconeixerien al govern soviètic i tampoc mantindrien cap conversa de pau a iniciativa d’aquest.
D’aquesta manera es va fer palès com els governs representants dels interessos del capitalisme monopolista i executors dels seus interessos rebutjaven les justes propostes d’iniciar les converses de pau que proposava el govern soviètic i apostaven per continuar la matança indiscriminada de milions de persones. Aquest es l’autentic rerefons dels aniversaris sobre la Primera Guerra Mundial. Aquests governs titelles i bel·licistes no podien acceptar les condicions de pau que proposava el govern soviètic que haguessin suposat establir un tractat de pau sense annexions o reparacions de guerra. Aixo per les potències imperialistes era tant com acceptar una proposta de pau conduent a posar fi a la guerra sense obtenir cap guany material com ells esperaven. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

,

Deixa un comentari

Desfilada de l’Exèrcit Roig (1941).Subtitul.lat

,

Deixa un comentari

Comunicado de la Red de Blogs Comunistas (RBC) con motivo del XCVI aniversario de la Revolución bolchevique

LA REVOLUCIÓN DE OCTUBRE, FUENTE PERMANENTE DE INSPIRACIÓN PARA LA CLASE TRABAJADORA Y LOS PUEBLOS OPRIMIDOS DEL MUNDO EN SU LUCHA POR TOMAR EL CIELO POR ASALTO

images (6)

Cuando los cañonazos del crucero Aurora atronaron los cielos de Petrogrado el 7 de noviembre de 1917 no sólo estaban anunciando al mundo burgués el inicio de la insurrección proletaria, sino que preludiaban el nacimiento de una nueva sociedad y de un mundo nuevo.

Esa noche histórica, cuando el Comité Militar Revolucionario del Partido Comunista (bolchevique) de Rusia –encabezado por Lenin- hizo entrega al Comité Ejecutivo Central de los Soviets de toda Rusia del nuevo poder conquistado, se producía un radical viraje en la historia de la humanidad.

Esa noche del 7 de noviembre de 1917 –25 de octubre, según el viejo calendario ruso-, el proletariado ruso al “tomar el cielo por asalto” hizo realidad el sueño milenario de los explotados y oprimidos, dando respuesta concreta al interrogante de qué camino escoger para lograr la emancipación social de la clase productora.

Esta histórica victoria conmovió al mundo, dio esperanza a los oprimidos y explotados, aterró a los parásitos capitalistas, además de alentar la lucha por la liberación nacional y social en todos los continentes.

Los gigantescos logros de la Unión Soviética evidenciaron que la clase obrera no sólo está en condiciones de destruir el viejo régimen capitalista, sino también de construir una nueva sociedad más avanzada y desarrollada que la capitalista, algo que se demostró, además, en muy pocos años.

La democracia proletaria demostró ser superior a la democracia burguesa. Por primera vez en la historia, las grandes mayorías explotadas, oprimidas, ignoradas, los productores directos de la riqueza, estas grandes mayorías que en una “democracia capitalista” no tienen responsabilidad alguna en la toma de decisiones (más allá de un vacuo derecho al voto cada cierto tiempo para elegir al grupo burgués que continuará explotándolas los siguientes años), se pusieron en pie y empezaron a tomar en sus manos los asuntos políticos, militares, culturales, económicos; en definitiva, el pueblo empezó a gobernar.

El protagonismo de la gran mayoría de la clase obrera se expresó también en que sus mejores miembros, o una parte de ellos, hombres y mujeres, se hicieron cargo de los puestos de mando de la producción, del ejército, de la política, de la enseñanza, manifestando la autosuficiencia de los productores para gestionar eficazmente la riqueza en bien de todos los miembros de la clase trabajadora.

El socialismo también mostró su superioridad en lo económico-social, puesto que resolvió lo que ningún país capitalista ha resuelto jamás, ni podrá hacerlo nunca dado su carácter de clase antagónico, por una parte, y su estado de decrepitud y agonía, por otra, siendo el deber de la clase obrera y de todos los oprimidos arrojar el capitalismo al basurero de la historia: resolvió las necesidades básicas de la totalidad de la población (trabajo, alimentación, techo, educación, salud, acceso a la cultura y el deporte, etc.).

Durante la década de 1920, los trabajadores, con el poder en sus manos, tuvieron que reconstruir la economía destruida por 7 años de guerra. En tan sólo diez años la URSS dio un salto extraordinario de la situación de atraso heredada al desarrollo en lo tecnológico, lo científico, en lo que se refiere a su capacidad productiva y a la defensiva. En los años 30, con la colectivización agrícola y la industrialización socialista, se dotó de una poderosa industria y llegó en este plano a los niveles más avanzados. Ya en el año 1940, la Unión Soviética alcanzó los primeros lugares a nivel mundial en la producción fabril y en desarrollo tecnológico. Y todo ello, a partir de una sociedad destrozada y empobrecida por una guerra imperialista y la agresión de las potencias capitalistas al nuevo Estado soviético.

Esta conquista proporcionó los medios para que, tras el ataque nazi contra la URSS, la heroica lucha del Ejército Rojo y de todos los pueblos soviéticos, dirigidos por el Partido liderado por Stalin, derrotaran y destruyeran a los ejércitos agresores nazifascistas y liberaran a toda Europa Oriental.

A diferencia de la Revolución Industrial burguesa, con la Revolución Socialista se producían al mismo tiempo los saltos en la producción y los cambios sociales, puesto que la producción estaba al servicio de la sociedad y no de unos cuantos individuos privilegiados. Así, en 1930 se acabó con el flagelo del desempleo, al revés de lo que sucedía en los países capitalistas, donde la gran crisis mundial desatada en 1929 hundía a decenas de millones de obreros en el paro forzoso y el hambre. Se terminó con el analfabetismo y se aseguró el acceso de los hijos de obreros y campesinos a la enseñanza básica, secundaria y universitaria.

Se introdujo la jornada laboral de siete horas y la semana de cinco o de seis días. Y se desarrolló un sistema generalizado, gratuito, que aseguró el acceso de todos a la atención médica. Se desarrolló un sistema de seguridad social para todos. En 1928 trabajaban en todo el vasto campo de la URSS tan sólo 18 mil tractores; en 1940 lo hacían 684 mil. Los logros sociales alcanzados mediante su lucha por los trabajadores soviéticos desde el triunfo de la Revolución de Octubre fueron progresivamente adaptados por los países capitalistas para evitar que los trabajadores locales imitaran a los soviéticos.

Algo que demuestra el inconmensurable valor que tuvo la Revolución de Octubre para la historia mundial y la clase trabajadora es que, como sabemos y sufrimos hoy día, tras el final de la Unión Soviética en 1991 tras años de dirección revisionista dentro del Partido Comunista de la URSS, las dictaduras capitalistas han empezado los recortes de todas las concesiones que tuvieron que otorgar a los trabajadores en sus países para evitar que imitaran el ejemplo de los trabajadores de las repúblicas socialistas.

El principal factor que posibilitó los inimaginables avances de la Unión Soviética fue el trabajo de los millones de obreros liberados del yugo de la explotación. Sintiéndose dueños de su patria socialista y de su destino, desplegaron su potencialidad y su iniciativa ilimitadas. El motor del crecimiento y cambio productivo fue la emulación socialista: lo más avanzado ayudando a lo más atrasado, la cooperación, la innovación técnica promovida por las masas y no sólo por los especialistas. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

, ,

Deixa un comentari

Els comunistes russos volen retirar el Nobel de la Pau a Obama

Els comunistes de Rússia tenen la intenció d’iniciar una campanya per retirar el Premi Nobel de la Pau al president d’EUA, Barack Obama, va anunciar el vicepresident del Comitè Central del partit, Iván Mélnikov: “Tothom està seguint la situació a Síria. Les afirmacions de l’Administració nord-americana que la situació a Síria amenaça la seguretat nacional d’EUA em semblen absurdes. L’amenaça són les accions d’EUA. (…) Considerem excepcionalment important iniciar una campanya per retirar el Nobel de la Pau a Barack Obama”.

Prèviament, la mateixa iniciativa va ser avançada pel cap del comitè internacional de la Cambra baixa del Parlament rus, Alexéi Pushkov.

Obama va ser guardonat amb el premi en 2009 pels seus esforços per enfortir la cooperació entre els pobles i aconseguir un món sense armes nuclears abans que fes res més que discursos que després van quedar en basta propaganda electoral, com el tancament de Guantánamo i les presons secretes repartides pel món.

, ,

Deixa un comentari

La Revolució d’Octubre i els drets humans.

Els drets humans no són una concepció feta a mida pels liberals en favor de la seva visió de l’home i de la dona sota el model social capitalista. Els drets humans no s’inventen. Es creen, s’elaboren i es desenvolupen en el transcurs de l’activitat històrica de l’home, estan en relació amb les condicions materials, socials i polítiques de cada època. Són fruit de les lluites de les més àmplies masses populars.
A la societat esclavista no es podia ni pensar en el proletariat com a éssers humans ni de jornada laboral de vuit hores; en aquells temps no només el fruit del treball sinó el propi productor es consideraven propietat de l’esclavista. De la mateixa manera seria ridícul pensar en el sufragi universal en l’època del feudalisme, doncs en aquella època tots els poders estaven concentrats en el senyor feudal. No serà fins a l’època de la Rev. Industrial que el proletariat adopti un paper independent dins de les relacions de producció dominants.
Serà en aquell moment quan la nova classe social, antagònica i oposada al seu explotador burgés, concentri en la seva figura tota una sèrie de reivindicacions posant el dret al treball com la primera d’elles. “Viure treballant o morir treballant!” aquesta era la consigna dels obreres de Lió, l’any després de la Revolució de Juliol de 1830.
En tots els països i al llarg de múltiples dècades el proletariat ha lluita de forma tenaç, enèrgica i resolta per a que es materialitzessin tot un seguit de conquestes socials, essent la central el dret a un treball digne, pedra angular del qual han dimanat la resta.
Fins a l’actualitat només la Revolució d’Octubre va fer realitat per primer cop en la història aquest anhel de milions d’obrers d’establir la plena ocupació, la jornada laboral de vuit hores i la seguretat material davant la jubilació. Aquesta conquesta històrica no se la podran negar mai a la revolució cap dels seus detractors i enemics actuals.
Aquesta conquesta històrica és a més d’una fita en l’esforç de realització de les lluites obreres, una expressió concentrada de les grans diferències entre el sistema socialista i el capitalista. En el socialisme realment existent el dret al treball, juntament amb tots els altres drets socials(accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge…) estaven realment assegurats, degut principalment a l’abolició de la propietat privada sobre els mitjans de producció i a l’implantació de tot un seguit de principis socialistes que fomentaven entre la població l’orgull per aquestes conquestes de la Revolució.
En quant a la democràcia política, aquesta que tant es fixen els liberals com certs companys de viatge dins de “l’esquerra” més o menys domesticada, es pot dir que la humanitat també ha conegut una evolució històrica. En l’Antiguitat es considerava que només els homes lliures eren ciutadans de ple dret per exercir el seu dret a escollir i ser escollits. La gran massa d’esclaus en quedaven al marge. Pel que fa al feudalisme ja ho hem dit, el senyor feudal concentrava tots els poders i en tot cas només accedia a concedir una certa democràcia oligàrquica entre els nobles del seu mateix rang social. No serà fins a la democràcia burgesa i el que es considera actualment com el seu model més acabat en la forma nord-americana que s’instauri el “lliure joc democràtic”parlamentari burgés.
D’entrada aquesta democràcia va ser censitaria, és a dir que només hi podien accedir els que tinguessin bens mobles o fiduciaris, després es va estendre només als blancs(negres,indis i totes les altres minories ètniques no podien votar) . En l’actualitat les minories ètniques poden votar però què importa això si no poden ser ells mateixos escollits?Només els més rics poden pagar-se una campanya electoral i tot i així si volguessin votar un candidat seu, ja existeixen tot un seguit de lleis que restringeixen l’inscripció en el registre legal de votants o d’altres lleis de diferenciació econòmica que posen fora del seu abast els grans mitjans de comunicació.
La llibertat de votar doncs només ho és per votar aquells que l’explotaran durant els propers quatre anys. Aquesta és la gran fal·làcia del sistema democràtic burgés, poder escollir a qui de la classe dominant(elits en el llenguatge actual) podràs votar. A això és redueix la tan esbombada llibertat democràtica.
La Revolució d’Octubre, a l’alliberar els treballadors del jou de la propietat privada, de l’atur forçós i de les crisis cícliques va posar les bases per construir una nova civilització. La Revolució va conduir àmplies masses de població treballadora pel camí de l’alliberament espiritual en apropar la instrucció de forma gratuïta i universal i trencar d’aquesta manera el cercle viciós d’explotació i ignorància del domini terratinent-burgés dels tsars.
En el capitalisme l’instrucció dels treballadors està lligat al desenvolupament de les forces productives. Els capitalistes necessiten una població treballadora que sigui capaç tant de fer servir màquines cada cop més complexes com interpretar els cada cop més complexes sistemes de comunicació social-administrativa. Però el capitalisme no pot anar més enllà d’aquest tipus d’aprenentatge, té por de la veritable instrucció de la classe treballadora, doncs la formació completa de totes les potencialitats de l’ésser humà, desenvolupen la seva consciència crítica envers el sistema que els oprimeix.
El socialisme va liquidar tots els obstacles de la formació integral de l’ésser humà, el seu aprenentatge es basava en la confiança de saber-se constructors d’un nou món per desempallegar-se d’allò vell i caduc de l’antiga societat capitalista. L’educació es va convertir llavors en patrimoni de tots els treballadors.
La Revolució Socialista d’Octubre va desfermar totes les potencialitats del moviment obrer tant a nivell de la URSS com a nivell Internacional. Va forjar la unitat Internacional de tots els treballadors darrere l’ideal de l’emancipació per aconseguir el primer Estat Socialista en la història, la unitat del moviment obrer internacional i les lluites d’emancipació nacional. Aquests són els drets humans que va aconseguir la Revolució d’Octubre, aquest és el seu més gran llegat.

Espai Alliberat

,

Deixa un comentari

95è aniversari de la Revolució d’Octubre

El pròxim dia 7 de Novembre es celebrarà el 95è aniversari de la Revolució d’Octubre, primera revolució socialista de la humanitat. Per aquest motiu des d’Espai Alliberat volem dedicar-li tot un seguit d’articles de reflexió del que considerem l’esdeveniment més cabdal per entendre tot el segle XX i que encara és referent per milions de persones en el món que lluiten per la causa del socialisme.
En aquests articles voldrem estudiar la significació històrica de la Revolució d’Octubre tant pel que fa a la història de la pròpia URSS, com als nous valors posats en actiu després de la revolució, els seus principals actors i la influència internacional de la primera revolució socialista.
La Revolució d’Octubre és l’inici de tota una nova època de la humanitat. Aquella en que per primer cop el mode de producció capitalista com a formació socioeconòmic, cultural, política.. va ser posada en qüestió a la pràctica.
Un trànsit històric cap a una nova societat que va escriure pàgines glorioses per a la humanitat i també dona tot un seguit d’ensenyances als revolucionaris i les revolucionàries actuals per tal de fer-ne el balanç crític que es mereix aquest intent únic fins ara.
D’aquesta manera Espai Alliberat vol sumar-se de forma modesta a les celebracions que de ben segur se succeiran arreu del planeta, per commemorar l’aniversari d’una revolució que va obrir les portes del cel, una revolució on tot estava per fer i tot era possible.
Socialisme o barbàrie!
Visca la Gloriosa Revolució d’Octubre!
Primera Revolució Socialista triomfant!

, , ,

Deixa un comentari

Què era la Comunitat Socialista?

En un moment de profunda convulsió social amb una crisi capitalista que afecta no només en lo econòmic sinó als ciments de la pròpia formació socioeconòmica capitalista(en l’ordre nacional, polític, cultural..) les agrupacions monopolístiques supra-estatals com la Unió Europea o el món anglosaxó es converteixen en models de comunitat d’interessos en l’explotació mancomunada de països i pobles arreu del món. Amb la caiguda del sistema socialista al 1991 s’instaura al món un nou ordre internacional basat en l’expansió voraç de l’imperialisme nord-americà i els seus satèl·lits(anglesos, australians, japonesos…) que comencen a conquerir els mercats a costa de les anteriors potències colonials (principalment França i Alemanya) que han de recomposar el seu propi espai d’acumulació imperialista començant pels països de l’antic bloc socialista(ampliació de la Unió Europea). Podem dir doncs, essent una opinió àmpliament compartida inclús pels analistes burgesos, que amb la caiguda del bloc socialista comença tota una nova era, basada en el triomf de les tesis totalitàries del capitalisme més ferotge amb el parlamentarisme burgés i el capitalisme monopolístic d’Estat com a horitzó social a exportar a tot el planeta.
Aquest breu article el que pretén es fer una reflexió sobre que era allò que es coneix com a comunitat socialista, com va sorgir i quins eren els principis que l’animaven. A parer nostre entendre la importància de l’existència d’aquesta Comunitat de països que bregaven per la construcció del socialisme, amb els seus encerts però també amb els seus errors, és cabdal per a els revolucionaris actuals en tant en quant dona una perspectiva històrica del nostre moviment.
En primer lloc cal situar la novetat històrica d’allò que es va conèixer com a Comunitat Socialista. Al llarg de la història s’havien produït tot un seguit d’unions i aliances entre els pobles algunes de curta durada i unes altres de llarga duració. Malgrat això cap d’aquestes aliances del passat ni tampoc en l’actualitat, tant per la seva naturalesa com pels fins perseguits, pot comparar-se als objectius de l’anomenada Comunitat Socialista.
Si els anteriors sistemes d’aliances, en concret en el sistema capitalista, es van anar formant i desenvolupant, fins a l’actualitat, enmig d’una acarnissada lluita pels Estats per dominar i subjugar els Estats més dèbils per part dels Estats més poderosos(el que en termes marxistes es coneix com a guerres inter-imperialistes). En el sistema socialista el seu naixement i consolidació va estar marcat per l’aparició del primer Estat Socialista de la història la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Amb la victòria soviètica sobre les hordes nazi-feixistes després de la II GM, on l’esforç bèl·lic quasi bé en solitari de la URSS(durant més de 22 mesos del 1941 fins al Juny de 1944 que els aliats no es van dignar a obrir el segon front per tal que la URSS quedés el màxim debilitada) en territori de l’est d’Europa va permetre establir el que després es coneixeria com a bloc socialista. En tots els països que vana abraçar el socialisme el poder va passar a pertànyer als treballadors, camperols i classes populars encapçalats per la classe treballadora. En tots aquest països es va afermar la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i es va excloure l’explotació de l’home per l’home. Es va elevar de manera exponencial el benestar de les amplies masses populars posant la producció planificada al servei de les persones. Les bases ideològiques compartides del marxisme-leninisme posaven com a objectiu final la consecució del comunisme últim estadi social de la història de la humanitat sense classes ni Estat.
El que unia els països socialistes era el seu combat en contra de l’imperialisme, per la pau i l’independència nacional, la creació d’un potent camp de països emancipats de l’imperialisme que recolzes al moviment comunista i obrer internacional. Tot això es va aconseguir arran de les prodigioses reformes revolucionàries que van viure aquests països amb la liquidació de les relacions de producció capitalistes en primer terme. D’aquesta manera es va concretar la previsió de Marx que va escriure “Per a que els pobles puguin unir-se realment han de tenir interessos comuns. Per a que els seus interessos puguin ser comuns han de ser suprimides les relacions de propietat existents, doncs aquestes determinen l’explotació d’uns pobles per uns altres….”(1)
Per tant la Comunitat Socialista era un sistema amb aspiracions mundials d’Estats històricament formats, basat en un sistema econòmic i polític comú únic que coincidien en posar al capdavant els interessos del poble per davant de qualsevol altre classe social. Era una comunitat política i econòmica de països lliures i independents, units per lligams de solidaritat socialista i per l’internacionalisme proletari.
En base a aquests ferms principis marxistes-leninistes és com la Comunitat Socialista va poder néixer i desenvolupar-se. Ara bé en un moment determinat d’aquest procés van sorgir tot un seguit de tensions internes. Contradiccions que expressaven que l’harmonia total dins d’aquest sistema no s’havia consolidat prou. Les diferències de partida, amb el fet del desigual desenvolupament social i econòmic de partida, amb una estructura econòmica nacional diferenciada, tradicions històriques i culturals…eren causes objectives d’aquests desviacions de l’ideal de les relacions internacionals socialistes.
Al costat de països industrialitzats com la pròpia URSS, la RDA o Txecoslovàquia, existien països agro-industrials o directament agraris com Mongòlia, la Xina Popular o Laos per posar alguns exemples. A aquestes causes objectives si hauria d’afegir errors subjectius i de direcció política dels dirigents del Partit i de l’Estat d’alguns països. Aquests errors es van veure agreujats pel propi context internacional amb que va tenir que desenvolupar-se el primer intent en la història de conquesta del comunisme. Amb una carnissada lluita de classes interna i externa en contra de l’influència ofensiva de l’imperialisme.
En els seus intents d’obstaculitzar l’edificació del socialisme i l’apropament dels Estats Socialistes, els imperialistes van oposar tot tipus de resistències, procurant fomentar i exacerbar els prejudicis nacionalistes i d’altres, introduint la discòrdia a la comunitat socialista. Un bon exemple d’això va ser el trist paper que va jugar al llarg d’aquesta experiència la Iugoslàvia de Tito i la seva oberta tasca de sapa de la unitat socialista primer en contra de la URSS i després amb el seu xovinisme de gran potència en contra de l’Albània Socialista pel cas de Kosovo.
Un altre cas va ser amb la Xina Popular en que les divergències de tipus estructural en la seva formació socio-històrica respecte dels països més avançats del bloc socialista, van anar acompanyades d’un seguit de divergències més ideològiques. Aquests romanents de les diferències del passat van acabar manifestant-se en el que es va conèixer en la divergència sino-soviètica que tant de mal va fer per a la causa internacional del proletariat i que va derivar en un obert enfrontament fins al final del bloc socialista.
Tot i aquestes contradiccions internes l’esforç en trobar unes relacions estables i duradores basades en els principis de la plena igualtat, la convivència mútua i la fraternal ajuda recíproca van ser quasi bé fins al final els objectius que van donar cos i vida al camp socialista. Un exemple concret d’aquesta voluntat va ser la creació del CAME(Consell d’Ajuda Mútua Econòmica) creat al 1949 que va ser el marc estable on es va desenvolupar la col·laboració econòmica entre els diferents països socialistes. Formaven part d’ell Bulgària, Hongria, la RDA, Mongòlia, Polònia, Romania, la URSS, Txecoslovàquia i des del 1972 Cuba. Aquesta organització d’ajuda i col·laboració entre els Estats Socialistes mereix tot un capítol apart com a expressió leninista de les noves relacions internacionals sense parangó en la història.
En comparació amb les relacions entre els Estats capitalistes regides per la llei del més fort, on l’imperialisme trepitja tot el dret internacional i els principis democràtics de les relacions entre els països, el respecte a l’independència estatal, l’integritat territorial i la no intervenció dels assumptes interns. Es des d’aquesta perspectiva que tenim que entendre organismes històrics de la burgesia imperialista com la OTAN, els propis Estats Units o la Unió Europea actual. Com a models de “col·laboració” inter-imperialista o de pactes entre les diferents burgesies “nacionals” per assegurar-se el repartiment del món i l’agressió constant contra els pobles a explotar.
En l’anàlisi materialista d’aquesta experiència històrica, d’aquest intent d’establir unes noves relacions internacionals s’han de tenir en compte, a tall de reflexió, el fet que es va entrelligar dues línies dins d’una complexitat d’esdeveniments. Per un costat cada país socialista va comptar amb les seves pròpies forces per tirar endavant el seu projecte socialista. L’ajuda que podien rebre dels altres països arribava fins a un cert punt, aquell que marcava el propi desenvolupament de construcció del seu projecte socialista. En aquesta vessant la URSS va jugar un paper fonamental aportant el major esforç de coordinació i implementació de recursos tècnics i humans.
Per l’altre aquesta mateixa interrelació va fer que la col·laboració entre els diferents països s’anés fent cada cop més estreta per la necessitat que tenien de l’ajuda mútua, per compartir uns mateixos ideals i una mateixa línia política de fons. Aquest acostament en interès de l’internacionalisme proletari ens ha de fer reflexionar als comunistes actuals en quines són les dinàmiques inherents al nostre propi moviment. La comunitat socialista és un fet objectiu tant quan s’està en el poder com quan no. Les lluites d’uns són les lluites de tots i aquest és un principi històric políticament irrenunciable però a la vegada que respon a l’estat objectiu dels aconteixements.
Un altre conclusió és que els interessos i objectius comuns del sistema socialista tendien a difuminar d’una manera lenta i poder en principi imperceptible, les diferències de tipus nacional estricte entre els diferents països socialistes. La realització dels interessos i objectius comuns del sistema socialista no impedien ans al contrari, contribuïen a donar la més plena satisfacció als interessos nacionals, creant a la pràctica les millors condicions per a la prosperitat de cada nació i per tant contribuint al progrés col·lectiu del sistema socialista.
És en aquest sentit que els revolucionaris actuals hem de tornar a prendre el sentit de les paraules de Lenin quan parlava que els comunistes hem de lluitar per la unió voluntària dels diferents pobles i nacionalitats en la lluita per la causa del socialisme “Nosaltres volem una unió voluntària de les nacions: una unió que no toleri cap violència d’una nació a sobre d’una altre, una unió que es basi en la més plena confiança, en la clara consciència de la unitat fraternal, en un acord plenament voluntari.”(2)
Hem de recuperar aquesta voluntat d’unió sense voler-ho fer de cop. Sense voler forçar els processos, sent curosos amb les diferències que ara per existeixen encara entre el proletariat de les diferents nacionalitats. Només amb aquesta voluntat concentrada de voler superar aquestes diferències en base al respecte mutu es podran generar prou complicitats que permeten anar desplaçant les desconfiances generades per segles de dominació i opressió capitalista en les respectives nacionalitats. L’imperialisme malauradament va poder triomfar en el cas del camp socialista, no deixem que ens tornin a vèncer. No almenys en un terreny que ja hem practicat i que per tant no ens és desconegut. Només la voluntat d’emancipació d’ajuda i col·laboració fraternal entre el proletariat pot donar la clau de sortida i recuperar els millors temps de la solidaritat internacionalista.
….
Notes.
1. K. Marx F. Engels. Obres. T. 4,p.371.
2. V. I. Lenin. Obres Completes. T. 40. p.43.

, ,

Deixa un comentari