L’any 1 de la Revolució Russa i la seva posició internacionalista.

Aquests dies ha aparegut una carta del Camarada Arenas(Manuel Pérez Martínez) per precisar la que entenem que vol ser una opinió que es converteixi en línia d’interpretació oficial del Partit Comunista d’Espanya(Reconstituït). No en va és el seu Secretari General qui ho diu. Aquesta carta que s’ha reproduït en el portal web presos.org precisa com s’ha d’entendre la naturalesa politica de la posició de Rússia respecte del que està passant a l’est d’Ucraïna. Arran d’aquesta carta hem volgut precisar quin va ser el primer acte de la Rússia revolucionària una vegada que els soviets van refrendar la presa del poder pels boltxevics la nit del 6 al 7 de Novembre. Aquest exercici de memòria històrica ens permetrà no tant precisar les opinions del Secretari General del PCE(r) com servir per establir quin es el criteri de principis que ha de regir tota política partidària respecte de les tasques de solidaritat i internacionalisme proletari una vegada assumit el poder.
L’esperança que la revolució russa fos el pròleg d’una revolució mundial estava en les ments i els cors dels dirigents boltxevics des de Lenin fins a Stalin, passant per Bujarin, Dhzerzhinsky o els mateixos Kamenev,Zinoviev o Rykov per esmentar vells boltxevics. Aquesta dolça esperança es va veure esvaïda desprès dels fracassos posteriors de les revolucions alemanyes i hongareses i sota l’aplastant urgència de mantenir el poder soviètic assetjat per la contrarevolució interna amb el sosteniment de l’imperialisme alemany. Però aquests mals averanys semblaven inescrutables en el límpid cel del Moscou revolucionari d’aquell Novembre gloriós.
Així doncs no es estrany que el primer acte polític de la revolució fos donar una imatge de les noves relacions internacionals que volia establir el nou estat soviètic. A partir de la revolució la vella política de conxorxa amb els interessos de l,es nacions imperialistes que havia sostingut el tsarisme quedaria desterrat per sempre més en raó d’uns nous principis basats en el principi que aquella havia de ser una revolució del poble i pel poble. Les àmplies masses soviètiques agermanades amb la resta del proletariat mundial van emprendre com a primer mandat aturar la carnisseria del conflicte bèl·lic i la implicació de Rússia en la mateixa.
Aquest acte mostrava al món el contingut polític de nou tipus que suposava l’establiment per primer cop de la dictadura del proletariat com a expressió de la conquesta del poder polític i de l’Estat en favor de la majoria del poble en contra de la minoria explotadora imperialista. Aquest fet era una extraordinària novetat històrica que superava totes les formes burgeses de poder institucional anteriors.
El 8 de Novembre el Comissariat del Poble pels Assumptes Exteriors va enviar una nota oficial als diferents governs dels Estats en guerra proposant-los obrir negociacions de pau. La nota va ser donada en mà als diferents ambaixadors i emissaris dels països en guerra presents al país dels soviets. Acte seguit es va publicar als mitjans de comunicació i radiat per a tot el país. Desprès d’aquest acte de demanda formal d’inici de les converses de pau el nou govern soviètic també es va adreçar a d’altres Estats que no estaven involucrats directament en el conflicte com Suècia, Espanya o Dinamarca emplaçant-los a conèixer la seva predisposició a participar d’una Conferència Internacional que tractés el tema de la pau.

Fins a tres cops el govern soviètic es va adreçar als governs dels Estats Units, França i la Gran Bretanya (28 de Novembre, 6 de Desembre i 30 de Gener) proposant-los iniciar les converses de pau. Cap d’aquests va contestar afirmativament a aquesta proposta. Era massa el que tenien en joc les diferents potències imperialistes i la seva voluntat de continuar la guerra i la matança de milions de persones es va imposar per sobre d’altres consideracions.
Ben al contrari aquestes potències van no tant sols refusar la proposta soviètica sinó que van començar a maniobrar en contra del nou poder proletari. El Secretari d’Estat Robert Lansing va donar instruccions concretes al seu ambaixador a Moscou a no donar curs a cap de les propostes soviètiques conduents a iniciar un diàleg per la pau. El Secretari d’Exteriors Britànic Lord Balfour va expressar que el govern britànic no reconeixia al govern soviètic i sí quer donava recolzament a l’exèrcit blanc concentrat a Ucraïna sota el comandament del general tsarista Kaledin i al Govern contrarevolucionari de la Rada Central. El Ministre francès d’Assumptes Exteriors Pichon va anunciar en nom del govern a la cambra de representants francesa que no reconeixerien al govern soviètic i tampoc mantindrien cap conversa de pau a iniciativa d’aquest.
D’aquesta manera es va fer palès com els governs representants dels interessos del capitalisme monopolista i executors dels seus interessos rebutjaven les justes propostes d’iniciar les converses de pau que proposava el govern soviètic i apostaven per continuar la matança indiscriminada de milions de persones. Aquest es l’autentic rerefons dels aniversaris sobre la Primera Guerra Mundial. Aquests governs titelles i bel·licistes no podien acceptar les condicions de pau que proposava el govern soviètic que haguessin suposat establir un tractat de pau sense annexions o reparacions de guerra. Aixo per les potències imperialistes era tant com acceptar una proposta de pau conduent a posar fi a la guerra sense obtenir cap guany material com ells esperaven.

El Camarada Arenas sobre Ucrania.

¿Sigue actualmente Rusia una política de expansión imperialista?

He leído con atención el artículo del camarada Lucio García Blanco que, bajo el título Se agravan las contradicciones interimperialistas, aparece publicado en el nº 70 de El Otro País. Lo primero que me ha llamado la atención ha sido la ligereza con que se exponen, sin citarlas en ningún momento, algunas de las tesis del Partido referidas al desarrollo de la crisis capitalista y de las contradicciones interimperialistas. Esto tiene una pequeña ventaja y un gran inconveniente. La ventaja consiste en que nos exime de toda responsabilidad respecto a determinadas afirmaciones relacionadas con el problema en cuestión. El inconveniente se deriva de la confusión a que pueda dar lugar, al proceder dichas afirmaciones de un miembro destacado del Partido. Por este motivo nos vemos obligados a salir al paso de esa ligera interpretación que hace Lucio, por su cuenta y riesgo, de las tesis “oficiales” del Partido.
Entre los acontecimientos que se han venido sucediendo a lo largo de los últimos años, que ponen de manifiesto “el agravamiento de las contradicciones interimperialistas”, el camarada Lucio destaca en su artículo, en primer lugar, los que se están desarrollando actualmente en el Sudeste de Ucrania. Esto está produciéndose en un marco internacional caracterizado por la crisis económica y los sucesivos fracasos militares de los EEUU y el Reino Unido, especialmente en Afganistán, en Irak y en Siria, donde los intereses económicos y geoestratégicos de los EEUU y Rusia, principalmente, han chocado casi frontalmente.
Bien, nada tenemos que decir sobre ese análisis que hemos resumido, ya que describe el agravamiento de las contradicciones y la continuación de la guerra que nosotros -el PCE(r)-, fuimos los primeros, (por no decir los únicos), en anunciar y analizar, en sus aspectos más generales, hace más de 20 años. Pero ¿es justo calificar, como lo hace Lucio, la rCartas desde prisión (1 de 2)espuesta rusa al intento de EEUU y de la OTAN de cercarla e incorporar a Ucrania a su órbita, así como la instalación de misiles capaces de alcanzar a Moscú (por no hablar del apoyo logístico, moral y diplomático a Siria), de “respuesta militar agresiva del imperialismo ruso”? ¿nos está permitido situar a Putin, como lo hacen todos los medios de propaganda rastrera, fascista e imperialista española, al frente de un renacido “despotismo asiático”? Identificar hoy a Rusia con un “imperio”, y su política militar preventiva, defensiva, desarrollada en su propio territorio (y en territorios próximos a sus fronteras con mayoría de población rusa), de política “agresiva” y “militarista”, sólo puede servir a la propaganda imperialista de los EEUU y a su estrategia de dominación mundial.
Por lo demás, calificar a un nacionalista burgués, como sin ninguna duda lo es Putin, de “déspota”, “fascista” o simplemente de “reaccionario”, no creemos que pueda contribuir a esclarecer la verdad sobre lo que está sucediendo realmente en Rusia. Un nacionalista cuyo origen es la clase obrera, que, según la misma prensa burguesa “tiene el corazón dividido entre la Rusia imperial y la extinta URSS”; que metió en la cárcel a los oligarcas mafiosos, próceres del capitalismo salvaje de los primeros años, tras hundirse la URSS; que llamaba “traidores” a quienes desertaron en la época soviética; que puso fin a la miseria generalizada en que estaba sumido el país cuando alcanzó la presidencia a primeros del año 2000; que en 2005 declaró ante el Parlamento ruso que la desaparición de la Unión Soviética fue “la mayor catástrofe geopolítica del siglo XX”… En fin, no parece que este nacionalista pueda estar muy sujeto a los intereses oligárquicos ni pueda tener muy arraigadas las ideas y los sentimientos burgueses.

Continua el genocidi a Gaza

Israel està augmentant el bombardeig a la franja de Gaza,mentre que hi ha la possibilitat d’una futura invasió terrestre. Els funcionaris de salut palestins afirmen que unes cent persones han perdut la vida-la meitat d’elles, dones i nens-des que Israel va llançar el que anomena operació “Protective Edge” (“Barrera Protectora”) en resposta als coets llançats per Hamas.
Dijous passat, centenars d’habitants de Gaza van participar d’una processó fúnebre per les víctimes d’un atac militar israelià que va matar vuit membres d’una mateixa família, entre ells cinc nens.
No hi ha informes de morts en el costat israelià.
Amb el poble Palestí en la seva lluita contra el sionisme genocida!

Cites de revolucionaris: Fidel Castro

“Ser internacionalista es saldar el nostre propi deute amb l’humanitat. Qui no sigui capaç de lliutar pels altres, mai serà suficientment capaç de lluitar per si mateix”.

Conflicte a Ucraïna. Augmenta la presència militar europea-nordamericana

 

L’escal.lada militar imperialista continuaal voltant de l’últim cop d’estat feixista promogut a Ucraïna per part d’agents pagats per l’OTAN i el bloc imperialista europeu.

Aquesta conjunció, temporal i degut a un tactisme que ajorna la seva pròpia conflictivitat inter-imperialista, americans i francesos han desplegat forces navals a prop del Mar Negre. En concret amb la presència del destructor nord-americà USS Donald Cook i el buc d’intel·ligència francès Dupuy de Lôme que van creuar l’estret dels Dardanels, van entrar al mar de Màrmara en direcció al Mar Negre.

Aquesta presència militar vulnera els acords internacionals establerts a la Convenció de Montreaux, on s’estableix la delimitació en aigües internacionals i a prop de les bases russes al Mar Negre per part de forces navals i militars de països de l’OTAN. Aquesta denúncia la va fer en nom del govern rus el seu Ministre d’Afers Exteriors Serguei Lavrov.

D’aquesta manera el gran joc de guerra pels recursos de la regió euroasiàtica pren un runmb cada cop més agressiu i on els diferents actors regionals comencen a reforçar les seves posicions de cara a un possible enfrontament bèl.lic. Poser ara només queda decidir per on s’encendrà una metxa que corre el risc d’incendiar tota la regió des del Caucas fins a la Xina.

 

Bielorússia s’ofereix per acollir avions russos en resposta a l’amenaça de l’OTAN

En el que podem considerar una escalada en l’enfrontament interimperialista entre Rússia i els seus aliats i la superpotència imperialista dels EUA a la regió euroasiàtica entre el càucas i l’Orient Mitjà. En el que podríem considerar com el gran joc de guerra del segle XXI pel control dels recursos naturals.
Dins d’aquest escenari els diferents actors regionals van situant-se al costat d’alguns dels dos grans contendents. L’últim a ratificar la seva posició dins d’un mecanisme de seguretat col·lectiva enfrontat a les ànsies expansionistes d’occident ha sigut bielorússia que ha mostrat la seva inquietud pel la creixent presència dels tentacles de l’OTAN a la zona.
Així el president de Bielorússia, Alexandr Lukashenko ha promès donar “una resposta adequada” a qualsevol maniobra d’agressió militar cap a el seu país:“Bielorússia reaccionarà de manera adequada a l’increment de les forces de l’OTAN prop de les seves fronteres”.
Dins d’un programa de reforçament dels lligams econòmics, polítics i militars el president bielorús ha anunciat la seva intenció de demanar un increment de la presència militar russa la seu país. D’aquesta manera es vol remarcar el fet que la guerra oberta per l’imperialisme nord-americà a l’Orient Mitjà s’ha traslladat a les portes dels antics països del camp socialista.
Per la seva banda la OTAN ja va anunciar el passat 4 de Març que incrementaria a mes del doble la seva capacitat de patrullatge aeri, tot enviant fins a 12 caces F-16 i 300 efectius a la base aèria de Lask en el centre de Polònia.
Aquestes maniobres militars es sumen al desplegament militar i d’espionatge aeri que la OTAN ja porta efectuant a l’antiga Romania socialista, ara totalment venuda a l’estranger per l’oligarquia corrupte en el poder.
Aquells països com Bielorússia que volen mantenir la seva independència i sobirania nacionals farien bé no només en establir acords tàctics amb els enemics imperialistes dels EUA sinó començar a pensar en termes de Guerra Popular Nacional d’Alliberament tot armant al poble, únic garant de la lluita anti-imperialista fins al final.

Crida del president del govern de Crimea als habitants d’Odesa

“Compañero Presidente”. Entrevista de Régis Debray a Salvador Allende.

Mor el general Giap de l’Exèrcit de Vietnam.

El mític General Vo Nguyen Giap, l’arquitecte de les victòries militars del Vietnam sobre França i els Estats Units, ha mort, han dit els seus familiars i funcionaris del govern. El llegendari general Vo Nguyen Giap va ser conegut per la victòria de Vietnam en les guerres colonials contra França i EUA. Giap sempre va afirmar que les guerres de Vietnam eren una “victòria per als països colonitzats a tot el món”.

Giap, de 102 anys, va morir divendres a la nit en un hospital militar de la capital de Hanoi, on havia passat gairebé quatre anys afeblint-se lentament de llargues malalties.

El fill d’un savi pagès, va ser considerat l’autor intel·lectual de la derrota de França el 1954 a Dien Bien Phu i la victòria comunista sobre la dictadura de Vietnam del Sud, recolzada pels Estats Units, dues dècades més tard.

En una entrevista al 2004, Giap va anunciar la pau i va dir que les guerres d’independència del Vietnam eren una “victòria per als països colonitzats de tot el món”.

Nascut el 25 d’agost de 1911, al centre de Vietnam, Giap es va convertir en un amic proper de l’expresident, Ho Chi
Minh i va ser tingut sempre en molt alta estima juntament amb l’exprimer ministre Pham Van Dong.

Biografia

Era fill d’un camperol que, encara que mancava de terres, sabia llegir i escriure i va lluitar tota la seva vida contra el règim colonialista impost al seu país.

Va començar la seva vida política en el moviment estudiantil en 1926 i va ingressar en organitzacions clandestines per la independència de Vietnam. Quan estudiava a la Universitat de Hanói en 1933 va conèixer a Dang Xuan Khu, que més endavant adoptaria el pseudònim de Trường Chinh, qui ho va convèncer d’ingressar al Partit Comunista de la Indoxina, que més endavant es fraccionaria en tres partits comunistes (u camboyano, un altre laosiano i el vietnamita). En 1938 es va casar amb la tailandesa Dang Thi Quang. En 1939 va publicar el seu primer llibre, conjuntament amb Tru’o’ng Chinh, titulat La qüestió camperola.

Al setembre de 1939, després de la prohibició del Partit Comunista, Giáp es va traslladar a Xina on va conèixer a Ho Chi Minh amb el qual va treballar per la independència del seu país i al que sempre es va mantenir molt fidel i lleial. La policia francesa va detenir a la seva esposa i a la seva cunyada utilitzant-les com a ostatges per pressionar a Giáp i aconseguir que es lliurés. La repressió va ser feroç: la seva cunyada va ser guillotinada i la seva dona condemnada a cadena perpètua, morint a la presó després de tres anys a causa de les brutals tortures. Els botxins gals també van assassinar al seu fill nounat, al seu pare, a dues germanes i a d’altres familiars.

Va participar en la conferència de Chingsi al maig de 1941 en la qual es va formar el Front d’Alliberament de Vietnam el nom abreujat del qual es pronuncia, en vietnamita, Viet Minh.

A la fi d’aquest any Giáp es va traslladar a les muntanyes de Vietnam per crear els primers grups guerrillers. Allí va establir una aliança amb Chu Van Tan, dirigent del Tho, un grup guerriller d’una minoria nacional de Vietnam del nord-est. En el nadal de 1944 va capturar un lloc militar francès, després d’haver format els primers batallons de les seves forces armades. A mitjan 1945 tenia ja uns 10.000 homes sota el seu comandament i va poder passar a l’ofensiva contra els japonesos que havien envaït el país.

La lluita contra els francesos

La Guerra de l’Indoxina.

Després del triomf de la insurrecció general d’agost de 1945, i la proclamació al setembre de la independència de la República Democràtica de Vietnam, Giáp va quedar com a comandant en cap de l’exèrcit popular.

Començada de nou la guerra al desembre de 1946 després del bombardeig de Haiphon per l’esquadra francesa, es va replegar a Xina fins que a l’octubre de 1950 va ocupar la zona muntanyenca fronterera, gràcies a la possessió d’una rereguarda segura després del triomf de Mao Zedong. A partir de llavors, la guerrilla es va generalitzar per Vietnam i Laos, encara que sempre va considerar que només la formació d’un autèntic exèrcit podria derrotar a les forces colonials.

Giáp va donar diversos passos en aquesta adreça i el 25 de juliol de 1948 va llançar un atac contra els llocs de Phu Tong Hoa al sud de la Ruta Colonial. Els vietnamites van prendre per sorpresa als francesos i van carregar sobre ells amb la seva superioritat numèrica portant-se a diversos soldats francesos, entre ells al seu oficial superior. Malgrat aquests avantatges l’artilleria del Viet Minh va ser destruïda pels homes a les ordres de França. A continuació els atacs van ser primer continguts, encara que aquesta mateixa nit els asiàtics havien perdut força i l’alferes Belarot, oficial al comandament de les forces franceses, va ordenar un contraatac que va acabar per desarticular l’ofensiva vietnamita. Es va ordenar retirada deixant més de 200 vietminhs morts.

Després d’una derrota com aquesta, on tenia moltes bases per guanyar i no ho va aconseguir, Giáp va quedar consternat per la derrota i va començar a planificar les següents accions.

Cao Bang

La primera gran victòria la va aconseguir en la Batalla de Cao Bang dins de l’Operació Hong-Phong. El 18 de setembre de 1950 llança a uns 10.000 homes contra Dong-Khá, defensada per 2000 soldats francesos i 3500 marroquins que no van oferir massa resistència. Al mes següent destrueix la columna que descendia des de Cao Bang i la de reforç que havia ascendit per la Ruta Colonial per recuperar Dong-Khá i permetre una retirada segura. Els gals no van aconseguir ni una cosa ni l’altra, a més van haver d’abandonar Lang Són i destruir 1.300 tones de material i municions.

Però Giáp no era encara un bon tàctic, ni tan sols un bon estrateg i va haver de collir encara serioses derrotes, sent la més dura de totes la soferta en la Vinh Ien, on la perícia del general Jean-Marie De Lattre de Tassigny i el seu millor domini de les noves armes, com el napalm, van causar una forta derrota, amb la destrucció de diverses de les unitats vietnamites que li va costar a Giáp mesos recompondre.

No obstant això Giáp ha estat considerat en diverses ocasions com un home pacient i al desembre de 1952 ho va demostrar en eludir l’enfrontament contra les tropes colonials llançades en l’Operació Lorena i obligar-los a perseguir a la seva dues divisions per terreny selvático on li van tendir diverses emboscades. El material capturat pels francesos no va significar una dura pèrdua i va poder mantenir al gruix de les seves forces fora de perill.

COMUNICAT DE LA XARXA DE BLOCS COMUNISTES.Síria i l’Imperialisme

L’imperialisme s’afanya a agredir , per enèsima vegada , a un Estat sobirà : els bandits de Estats Units , el Regne Unit , França , Israel i tot un seguit de règims satèl · lits de l’imperialisme han decidit empunyar ells mateixos els ganivets davant el manifest fracàs de seva falsària estratègia guerra-civilista a Síria . De fet , la tenaç resistència d’aquest ha aconseguit , fins ara, tirar per terra els plans criminals de Estats Units i els seus sequaços : només quan – malgrat les enormes pèrdues causades al poble sirià -s’ha fet palesa la incapacitat de mercenaris , fanàtics obscurantistes i vulgars assassins a sou de l’imperialisme per enderrocar Baixar al-Assad , no ha quedat altra elecció als bandits imperialistes que tacar-se ells mateixos les mans de sang siriana .Ahir eren les ” armes de destrucció massiva” de Bush , Blair , Aznar & Co l’excusa per destruir l’Iraq , avui , amb guió bessó , són les ” armes químiques” d’Obama , Hollande i Cameron el pretext esgrimit per portar la mort i l’horror a Síria .

Com ja va passar a finals del s . XIX i principis del XX en l’àmbit balcànic sota control de l’Imperi Otomà – aquell ” home malalt del Europa” en expressió encunyada pels imperialistes d’aleshores – , el món àrab – islàmic actual s’ha convertit en el botí a rapinyar pels imperialistes del present. Són diverses les causes que contribueixen a que això sigui possible . Des d’una perspectiva estrictament política , no hi ha dubte per a la Xarxa de Blocs Comunistes ( RBC ) que la perversa conjunció de governs antipopulars i reaccionaris en el món àrab – islàmic -com és el cas del govern de Baixar al- Assad , com ho eren els de Saddam Hussein o Gaddafi – amb l’enorme debilitat de les forces Marxistes- Leninistes en aquests països és l’autèntica rossinyol que se serveixen els bandits de l’imperialisme per a la seva saqueig .

Al seu torn , la intervenció creixent de Rússia i la Xina en aquesta zona geoestratègica , la seva capacitat per anar perfilant una “política mundial” pròpia en aquesta àrea , auguren , segons el parer de la RBC , la gradual transformació del món àrab – islàmic en un camp de batalla interimperialista com a expressió d’una gran guerra de redivisió .

En aquestes condicions , i en el benentès que les dues tasques estan dialècticament relacionades, la RBC crida a les forces progressistes del món àrab – islàmic a construir Partits Comunistes Marxistes – Leninistes capaços de galvanitzar i dirigir la resistència davant la ingerència imperialista i d’organitzar la presa revolucionària del poder en els seus respectius països .

D’altra banda , la pràctica coincidència en el temps de les amenaces imperialistes contra Síria i el sanguinari cop militar a Egipte ha posat de manifest , un cop més , els infinits tractes de l’imperialisme , la seva inesgotable hipocresia criminal : on va anar a parar el ” humanitarisme “que ara invoquen per bombardejar Síria quan l’exèrcit egipci va inundar de sang els carrers del Caire fa un parell de setmanes ? ¿ O on va anar a parar l'” humanitarisme ” dels imperialistes quan Israel matxaca inmisericordement al poble màrtir de Palestina ?

Els esdeveniments de Síria i Egipte han tingut la virtut de mostrar no només la debilitat de les forces d’esquerra en els països àrab – islàmics sinó també al cor dels països imperialistes :

D’una banda , com ja va passar durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) , els negres successors del negre POUM i els seus crepusculars intel · lectuals , emboscats ara darrere proclames presumptament ” democràtiques” i transvestits en sigles com IA ( “Izquierda Anticapitalista “) o CR ( ” Corrent Roja ” ) han exercit el sempitern paper dels traïdors : el d’agents del capital i la reacció en el si de la classe obrera . La consigna de lluita contra l’imperialisme és una cosa buida si no va acompanyada d’una lluita frontal , sense concessions , contra la tasca de sapa que duen a terme aquests grups de goril · les dels imperialistes .

En el mateix sentit , denunciem el ja conegut oportunisme proimperialista del tipus dels Hollandistas fraceses , els laboristes anglesos , els ” socialistes espanyols” i de tots els ” socialismes de dreta” , que són ja part indissoluble de la barbàrie imperialista i eina essencial per la justificació dels seus crims .

D’altra banda , erren en l’anàlisi i en la pràctica política que, en oberta oposició als ensenyaments leninistes , elegeixen entre Kerenski i Kornilov , entre Rússia i Estats Units, entre Al-Sisi i Mursi , qui, sense partit i des de l’eclecticisme ideològic estil segle XXI , pretenen l’existència d’un imperialisme “bo ” i un altre “dolent “, d’un colpisme “bo” – beneït , per cert , per l’imperialisme ” dolent” – i un fanatisme religiós ” dolent” . Si persisteix en aquestes posicions greument errònies , el seu destí serà el pur i dur socialxovinisme .

La RBC fa una crida a oposar-se a la criminal agressió imperialista contra Síria ia donar suport a totes les convocatòries públiques contra tal agressió , així mateix , crida a la solidaritat amb els pobles àrab – islàmics , ia l’agitació ia la mobilització de la classe obrera i als pobles de cadascuna d’aquestes potències imperialistes , recordant , finalment , la necessitat històrica de constituir Partits Comunistes Marxistes- Leninistes com a única palanca que pot portar-los a l’autèntica llibertat i independència dels seus països .

¡ MORT A L’ IMPERIALISME !

SOLIDARITAT AMB EL POBLE SIRIÀ I TOTS ELS POBLES ÀRAB – ISLÀMICS AGREDITS !

NO HI HA VERITABLE LLUITA CONTRA L’IMPERIALISME SENSE LLUITA PEL COMUNISME !