La corrupció generalitzada de la democràcia burgesa.

La llista negra de la corrupció del PP a València supera ja els 100 imputats. Entre ells, un expresident de la Generalitat (José Luis Olives, que també va ser president de Bancaixa i Banc de València), dos exvicepresidents (José Víctor Campos, ja condemnat en l’anomenat cas dels vestits, i Vicente Rambla), cinc exconsellers (Rafael Blasco, Angélica Such, Alicia de Miguel, Manuel Cervera i Luis Fernando Cartagena, també condemnat), nou diputats autonòmics i una infinitat d’alts càrrecs d’empreses públiques controlades per la màfia franquista del PP.

En aquest ombrívol llistat del saqueig de les arques públiques apareixen també una expresidenta de les Corts Valencianes (Miraculosa Martínez, que va anar a més consellera de Turisme), un exsecretario general del PP regional (Ricardo Costa, antic home de confiança del expresident Francisco Camps i avui enfrontat a ell), dos expresidents provincials del partit (Carlos Fabra, de Castelló, i José Joaquín Ripoll, d’Alacant), els actuals alcaldes d’aquestes dues ciutats (Alfonso Bataller i Sonia Castedo) i diverses desenes d’alcaldes, directors generals i caps de gabinet.

Tots ells estan imputats per una llarga llista de delictes que van des de la prevaricació al tràfic d’influències, passant pel suborn, la malversació, l’estafa o el blanqueig de capitals. I fins a l’abús sexual: Vicente Sanz, exsecretario general i cap de personal de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), va abusar de diverses treballadores de Canal Nou amb amenaces i falses promeses d’ascensos laborals.

L’ordre de processament recull frases com aquesta: “Va mostrar el seu sexe erecto i li deia: dóna’m una chupaeta”. El expresident Eduardo Zaplana va buscar a Sanz un retir daurat en la televisió pública després de veure’s implicat en un escàndol urbanístic i pronunciar una frase inoblidable: “Estic en política per folrar-me”.

Rebel·lió i deslleialtat

El president de la Generalitat, que encara no ha passat el glop amarg del tancament de la radiotelevisió pública (cinc de que els seus exdirectivos estan imputats), s’enfronta ara a una rebel·lió en les seves pròpies files protagonitzada per aquells als quals ha esquitxat de ple la corrupció. Gens menys que nou diputats autonòmics del PP l’estan, i Alberto Fabra ja ha advertit a tots ells que no repetiran en les candidatures del partit per a les eleccions autonòmiques i municipals de 2015. Ni ells ni cap altre càrrec baix escrutini judicial.

Els nou parlamentaris imputats no tenen gens que perdre, perquè saben que ja no ocuparan el seu escó en la propera legislatura. Per això es permeten fins i tot exhibir en públic la seva deslleialtat cap a Fabra, promovent, en contra del criteri del seu propi capdavanter, l’indult per a un altre imputat i ja condemnat per corrupció: el exalcalde de Torrevella (Alacant) i exdiputat autonòmic Pedro Hernández Mateo.

45 dels 54 parlamentaris del PP -molts també imputats- van demanar la setmana passada aquesta mesura de gràcia per a Mateo, que és a punt d’ingressar a la presó per prevaricació.

L’aparició de l’Estat en la teoria marxista.

“El poder executiu de l’Estat Modern no es sinó el Comitè per administrar els assumptes comuns de tota la burgesia”
K. Marx i F. Engels. El Manifest Comunista.
“Exposo com a pròxima temptativa de la revolució francesa no fer passar d’unes mans a unes altres la màquina burocràtica-militar, com venia succeint fins ara, sinó demolir-la, i aquesta és justament la condició prèvia de tota veritable revolució popular al continent”
K. Marx. Carta a Kuggelmann.12 d’Abril de 1871.

La gènesi de l’aparició de l’Estat cal situar-la amb la primera divisió del treball a l’interior de les societat agrícoles i ramaderes, en transició amb l’ús de les primeres eines metàl·liques. Aquesta primera divisió del treball comporta l’aparició d’una especialització progressiva de les tasques i una delimitació dels entorns geogràfics dedicats a aquestes activitats. Les tribus agrícoles es van estendre principalment per algunes zones de l’Hemisferi Occidental i Oriental, principalment a les valls dels grans rius: EL Nil a Egipte, el Tigris i l’Eufrates a Mesopotàmia, l’Indo a la Índia o el Hoangho a Riu Groc a la Xina. D’altres territoris van ser els de l’Asia Menor o els Balcans. Les tribus ramaderes dedicades fonamentalment a l’activitat de pastoreig es van concentrar sobretot a les grans extensions de praderies., a la conca del Mar Aral, a l’Altiplà de l’Iran i a les estepes meridionals del Mar Negre.
Arran d’aquesta especialització relativa, neixen uns intercanvis regulars de productes entre les tribus agrícoles i les ramaderes. D’aquesta manera es superen els estrets marges de producció i consum anteriors, on la producció s’orientava fonamentalment a l’auto-subsistència del propi nucli familiar o de la tribu. En la nova etapa d’incipients intercanvis comercials, aquesta manera de produir orientada a l’autoconsum ja no basta i s’ha de produir en major quantitat i orientat a l’intercanvi. D’aquesta manera sorgeix el desig d’acumulació dels excedents dins de la tribu o clan i es supera l’estricte nucli reproductiu de la família.
El desig d’acumulació propicia l’aparició de noves relacions de producció a l’entorn de l’ús i la necessitat d’incrementar la mà d’obra. Si abans els conflictes entre comunitats es resolien sense prendre presoners i amb el màxim dany i mort a l’enemic, ara es començarà a capturar-los i a fer-los captius per a que treballin com a esclaus de manera forçosa. L’aparició de l’esclavitud significarà els primers passos per a la completa disgregació de la comunitat primitiva. A aquest fet cabdal s’unirà el desenvolupament del treball del metall. A partir del segle XIV a.n.e. es comença a desenvolupar una incipient indústria del metall relacionada sobretot amb les activitats agrícoles com l’arada de ferro, les falçs o les paletes(eines de metall més antigues trobades). L’aparició i extensió de l’ús del metall per a les tasques agrícoles va suposar un augment del treball intensiu i la producció en general i va comportar també la profundització de la divisió del treball amb l’aparició de nous oficis.
L’aparició dels ferrers i més endavant el treball del fang amb el torn terrisser i el telar, tots ells lligats a una creixent diferenciació entre les feines agrícoles i les noves tècniques i tasques a l’interior de la vella societat gentilícia.
Al costat d’aquest procés de desenvolupament de les forces productives, es van creant noves relacions de producció estructurades al voltant d’incipients formes de propietat privada. Apareix la propietat sobre els ramats, els esclaus i el mitjà de producció principal de l’època: la terra i les eines de treball agrícola .
L’aparició i el desenvolupament de la propietat privada donarà lloc a l’aparició de creixents desigualtats a l’interior de les comunitats gentilícies. Per un costat unes poques famílies comencen a acumular a les seves mans cada cop més riqueses i bens i per l’altre unes altres tenen que subsistir en la més terrible misèria. La societat gentilícia va poder vehicular amb la seva organització en gens aquesta creixent diferenciació. Sorgeixen els llinatges gentilicis i la noblesa gentilícia que monopolitza el poder de manera generacional. Apareix el poder delegat i el caudillisme tribal.
A la vegada els lligams gentilicis pateixen una doble pressió tant pel que fa a la vessant social com en la territorial. Les àrees d’influència de la gens s’estabilitzen i comença a predominar el concepte de comunitat territorial i de veïnatge amb altres territoris per sobre del concepte de relació gentilícia. D’aquesta manera es formen les primeres comunitats que entenen l’ocupació del seu territori com un fet diferencial i que han de preservar en favor de la continuïtat de la seva comunitat. La descomposició del règim gentilici però serà un procés lent i gradual i que perdurarà fins a temps ben posteriors.
El progrés de la tècnica, l’aparició de la propietat privada, l’aprofundiment de la desigualtat i la propagació de l’esclavisme porta a la diferenciació entre homes lliures i esclaus, productors i propietaris dels mitjans de producció, en definitiva a l’aparició de les classes socials.
Aquesta estratificació social primerenca havia per força de passar per tot un procés d’estructuració al voltant del fet bàsic del poder de decisió i control sobre el procés d’acumulació i la divisió del treball fins a les seves últimes conseqüències. D’aquesta manera una minoria social cada cop més delimitada anirà bastint de justificacions i privilegis la seva posició de gaudi del treball aliè. La resta de grups(agricultors, ramaders i artesans per un costat, esclaus per l’altre, els hi estaran subordinats en raó de la seva despossessió o del seu sotmetiment per la força. Ara bé aquesta diferenciació no es podia mantenir només en raó d’unes relacions de producció basades en la propietat privada. Per tal de mantenir aquest ordre social les classes dominants van crear un instrument que els hi permetés reproduir amb èxit aquest model de desigualtat. És en raó d’aquest objectiu que neix una institució que nosaltres ara coneixem amb el nom d’Estat. Aquesta institució completament nova i desconeguda en el règim gentilici es va dotar de diferents òrgans de poder per tal d’exercir com a garant dels privilegis de la minoria governant. Per tal d’aconseguir-ho i en aquesta primera etapa es va dotar de tribunals, presons,exèrcit i una burocràcia que van esdevenir les diferents baules d’un aparell estatal en constant creixement i perfeccionament amb l’esdevenir del temps.
Des d’aquest moment amb l’aparició de les classes socials i de l’Estat, tota una nova etapa de la humanitat tindrà lloc. Una història amb diferents etapes que aniran acumulant la suficient experiència material i social fins a la ruptura total amb les cadenes que l’home ha creat per imposar-se sobre altres homes.

Les preses antifeixistes Encarnación León i María Jesús Romero ja es troben en llibertat

Dimecres 20 de novembre sortiren Encarnación León Lara de la presó de Múrcia II i María Jesús Romero Vega de la d’Huelva, expreses antifeixistes dels GRAPO que tenien aplicada l’anomenada Doctrina Parot.No obstant això, hem de denunciar l’agressió a pedrades i persecució de 10 feixistes a tres solidaris que s’acostaven a rebre Encarni el dimarts 19 , creient que havia estat excarcerada aquest dia .
Difonem la denúncia efectuada pels companys solidaris per l’agressió patida a la presó de Múrcia: “Avui , dimarts 19 de novembre, dos companys i jo , hem patit una agressió feixista a la sortida de la presó de Múrcia . Ens van comunicar que avui excarcelaban a Encarnación León , antifeixista dels GRAPO amb Doctrina Parot , i acudim a rebre-la.Sobre les 17.00 arribem als voltants de la presó i al costat d’una senyal de Stop , a menys d’un quilòmetre d’aquesta, hi havia uns deu nois vestits de negre i amb la bandera franquista lligada al senyal . En aquest moment no vam tenir cap problema .Un cop a la presó , ens van preguntar el motiu pel qual anàvem a presó , els ho expliquem , lliurem la documentació i entrem sense cap tipus de problema . Als pocs minuts de ser-hi , va arribar un cotxe de la Guàrdia Civil , van parar just a l’entrada i van parlar amb els funcionaris de presó . A l’estona , es van dirigir al pàrquing i van donar una volta per aquest, segurament a apuntar les dades del cotxe en què anàvem , van tornar a l’entrada i van marxar.Un cop ens assabentem que, malauradament , avui no sortia Encarnación, ens dirigim cap al cotxe i esperem que més cotxes sortissin , per seguretat nostra, per si es produïa alguna agressió . Sortim darrere d’un cotxe al qual els feixistes no van fer res. Però quan nosaltres vam anar a passar , vam veure a un plantat i subjectant la bandera franquista i al crit de “fills de puta ” un es va llançar al cotxe , mentre que els altres ens van tirar pedres . En un primer moment , van començar a perseguir-nos en dos cotxes però , afortunadament , vam aconseguir despistar.Com es van assabentar que nosaltres érem solidaris d’Encarnación León ? Per què al cotxe que va passar abans no li van fer res ia nosaltres sí ? Igual a la presó o la Guàrdia Civil , té la resposta .Que sàpiguen els feixistes , que cap tipus d’agressió impedirà que ens solidaritzem per aquells que més han lluitat per la classe obrera i contra el feixisme .També ens van informar , que familiars de presos bascos , han estat agredits en anar a visitar a un familiar i que l’any passat hi va haver un incident semblant a la sortida d’un pres basc .DAVANT EL FEIXISME , RESISTÈNCIA ANTIFEIXISTA .

Els diners defraudats en paradisos fiscals, prou per pagar el deute de tota Europa

Des de l’esclat de l’estafa neoliberal del deute sobirà a Europa, una de les bases més òbvies per incrementar els ingressos fiscals dels països en problemes ha estat pujar els impostos. Segons un informe elaborat per la consultora Roubini Global Economics (RGE), donats els dubtes sobre si les dinàmiques de deute seran sostenibles a mig termini (vegeu el cas d’Espanya), el patrimoni privat -entre 5 i 14 bilions d’euros aproximadament- acumulat als paradisos fiscals podria jugar un paper important a l’hora d’augmentar els ingressos a les arques públiques.

El nivell de riquesa privada acumulada en l’eurozona és “substancial”, segons les dades que barreja RGE, assolint entre un 400 i 700% de la mitjana nacional d’ingressos de les quatre majors economies de la zona euro (Alemanya, França, Espanya i Itàlia). Una tendència paralel.la amb la soferta per les cinc majors economies desenvolupades del món que, des de la dècada dels 70, han vist com el cúmul de riquesa privada dels més rics ha passat de moure’s des de nivells del 200 al 300% a entre el 400 al 600% en 2010.

Alguns factors que han contribuït a aquest fet inclouen una relaxació a l’hora de fiscalitzar herències amb l’impost de successions, la pujada en els preus de l’habitatge, a més d’una caiguda en la productivitat i creixement econòmic que va fomentar l’estalvi. No obstant això, en aquests moments, ens trobem en una situació on els ingressos mitjans han quedat estancats, mentre els grans patrimonis continuen revaloritzant-se. Aquest context seguirà estant present “durant dècades” en l’eurozona amb ls polítiques neoliberals de PP europeu.
D’acord amb les xifres que barreja RGE, una part substancial dels patrimonis privats està en paradisos fiscals, entre 5 i 14 bilions d’euros aproximadament. Un terç d’aquesta xifra s’acull a Suïssa, on gran part dels europeus més rics defrauden bona part dels seus patrimonis. Si les economies desenvolupades poguessin fiscalitzar aquests diners “passarien a convertir-se en creditors nets en lloc de deutors”, afirmen des de la consultora.

Brussel·les podria aliar-se amb els paradisos fiscals

Per a RGE, presidida per l’economista Nouriel Roubini, si els mercats internacionals tornessin a exercir pressió sobre el Vell Continent en posar en dubte les seves dinàmiques de deute a mitjà termini, Brussel·les podria coordinar-se amb alguns paradisos fiscals a la recerca d’un possible augment de la base fiscal, una cosa que faria més difícil als individus evadir impostos i exposaria una major parteix els patrimonis a les respectives autoritats fiscals.

Dit això, la situació és difícil de “materialitzar”, atès que els esculls són diversos. D’una banda, la competitivitat fiscal internacional dificulta que molts països puguin incrementar significativament els seus impostos sobre els patrimonis privats i actius financers.

D’altra banda, països com Espanya, Grècia o Itàlia sofreixen d’una evasió crònica d’impostos “difícil de controlar”. A nivell polític, l’electorat podria mostrar-se a favor de fiscalitzar els recursos privats d’una minoria de lladres i defraudadors que escanyen a la societat, els estats i els pobles.

Els més destacats defraudadors:

Brasil: el 39% de la seva economia escapa al fisc.
Itàlia: 27% del PIB, o uns 237.000 milions de dòlars d’economia submergida.
Grècia: 27,5%
Espanya: 22%
Alemanya: 16%
Irlanda: 15.8%
França: 15%

El comunista gallec Xaime Simon Quintela en llibertat

Ahir, de la presó de màxima seguretat d’Herrera de la Mancha sortia el comunista gallec del PCE(r), Xaime Simón Quintela. Enrere deixa 29 anys d’empresonament. Va néixer a Vigo el 22 de juny de 1960. Dels seus 53 anys de vida bastants més de la meitat els ha portat a la presó.
Amb la disposició establerta per l’Audiència Nacional, en base a una Sentència de la Sala Penal del Tribunal Suprem, de 2006.02.20, pel que fa a la refosa de condemnes, que a la pràctica suposa el compliment íntegre de la condemna per als processats pel vell Codi Penal,l’anomenada Doctrina Parot, l’estat feixista havia condemnat a Xaime de complir fins a trenta anys de presó, fins al 2015.

D’haver-li APLICAT EL CODI PENAL VIGENT QUAN VA SER DETINGUT, al gener de 1985, aquest gallec de Vigo hauria d’haver estat excarcerat al juliol de 2006!. Però no ha estat així. Ara, però, arran de la sentència del Tribunal d’Estrasburg l’Estat espanyol ha hagut d’alliberar-lo.
—
Extret de Reixa.

Sobreexplotació capitalista augmenta a l’Estat Espanyol.

A Espanya, el PP persegueix des de fa temps una reordenació de les festes per evitar els ponts, però el calendari laboral de 2014 aconsella esperar. Hi haurà en total nou festius nacionals (un menys que en 2013) i solament un gran pont, al maig. Tots els països europeus compten amb un nombre de festius —en general, entre 10 i 15, més que en el cas espanyol— repartits al llarg de l’any i que complementen les vacances ordinàries.

La majoria d’Estats de la UE mantenen estable la xifra, encara que les estretors dels últims anys han suposat ja la reducció d’alguns festius (per exemple, a Portugal).

Establir una relació entre aquestes festes i la productivitat laboral resulta molt temptador, però poc veraç amb les xifres a la mà. Encara que no existeixen dades harmonitzades, la comparativa que publica cada any el Diari Oficial de la Unió Europea desmunta alguns mites: Espanya constitueix, juntament amb Regne Unit, el segon país amb menys festius oficials (vuit cadascun en 2013), mentre Bèlgica figura al capdavant, amb 20, seguida d’Eslovènia (17), Eslovàquia (16), Lituània i Xipre (15). Per contra, països com Itàlia, Portugal i Grècia registren nivells més modests.

Les dates, en qualsevol cas, no són homologables. En alguns països, com Espanya, les dades recullen estrictament els festius comuns a tot el territori (el que exclou el Dijous Sant), mentre a Bèlgica l’espectre s’amplia a festivitats regionals.

El debat s’aclareix molt més si en lloc dels dies festius s’observa el temps de treball en el seu conjunt. Aquí Europa sí compta amb dades homogènies i els resultats són rotunds: els països amb millor acompliment econòmic compten amb jornades laborals més curtes (Holanda, amb 30 hores a la setmana; Alemanya amb 35, i els nòrdics amb una forqueta entre 33 i 37), mentre els menys desenvolupats arriben a superar les 40 hores setmanals. Espanya, amb 37,9, se situa per sobre de la mitjana de 37,2 hores, segons les dades d’Eurostat, l’agència estadística comunitària, relatius al tercer trimestre de 2013.

Malgrat aquests resultats, els països sota la dictadura feixista neoliberal han ampliat conmentiras i falsos arguments per cretinos -corejats pels mitjans de comunicació de la dictadura- el temps de treball com a mesura “anticrisi”, que és una simple estafa, explotant al treballador per multiplicar els ja elevadíssims beneficis de l’oligarquia corrupta i nazi al govern. La resta manté els seus festius sense controvèrsies. La llista europea inclou, en general, l’1 de gener, un o diversos dies a la primavera, l’1 de maig, l’1 de novembre i el 25 de desembre. A aquestes dates comunes cada país li afegeix les seves pròpies peculiaritats.

La meitat de les 40 empreses dels Països Catalans amb més guanys aprofiten la reforma laboral per fer acomiadaments, tot i els seus ingressos milionaris

10.000 MILIONS DE BENEFICIS EN PLENA CRISI

La meitat de les 40 empreses dels Països Catalans amb més guanys aprofiten la reforma laboral per fer acomiadaments, tot i els seus ingressos milionaris

Les quaranta empreses amb més beneficis dels Països Catalans van aconseguir 10.969 milions d’euros el 2010 enmig de la crisi econòmica. Aquestes companyies han tirat endavant la malmesa economia d’un país en fallida, fent de motor econòmic dels territoris on s’assenten, donant feina a milers de persones i empreses associades i proveïdores. Tot i els guanys milionaris, gairebé la meitat d’aquestes empreses líders ha aprofitat la reforma laboral per plantejar Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) en els últims dos anys. L’objectiu és abaixar sous i reduir plantilles de treballadors per continuar sent, segons diuen, competitives en el nou context econòmic i poder afrontar un futur, encara molt incert, amb garanties.

Comunicado de la Red de Blogs Comunistas (RBC) con motivo del XCVI aniversario de la Revolución bolchevique

LA REVOLUCIÓN DE OCTUBRE, FUENTE PERMANENTE DE INSPIRACIÓN PARA LA CLASE TRABAJADORA Y LOS PUEBLOS OPRIMIDOS DEL MUNDO EN SU LUCHA POR TOMAR EL CIELO POR ASALTO

Cuando los cañonazos del crucero Aurora atronaron los cielos de Petrogrado el 7 de noviembre de 1917 no sólo estaban anunciando al mundo burgués el inicio de la insurrección proletaria, sino que preludiaban el nacimiento de una nueva sociedad y de un mundo nuevo.

Esa noche histórica, cuando el Comité Militar Revolucionario del Partido Comunista (bolchevique) de Rusia –encabezado por Lenin- hizo entrega al Comité Ejecutivo Central de los Soviets de toda Rusia del nuevo poder conquistado, se producía un radical viraje en la historia de la humanidad.

Esa noche del 7 de noviembre de 1917 –25 de octubre, según el viejo calendario ruso-, el proletariado ruso al “tomar el cielo por asalto” hizo realidad el sueño milenario de los explotados y oprimidos, dando respuesta concreta al interrogante de qué camino escoger para lograr la emancipación social de la clase productora.

Esta histórica victoria conmovió al mundo, dio esperanza a los oprimidos y explotados, aterró a los parásitos capitalistas, además de alentar la lucha por la liberación nacional y social en todos los continentes.

Los gigantescos logros de la Unión Soviética evidenciaron que la clase obrera no sólo está en condiciones de destruir el viejo régimen capitalista, sino también de construir una nueva sociedad más avanzada y desarrollada que la capitalista, algo que se demostró, además, en muy pocos años.

La democracia proletaria demostró ser superior a la democracia burguesa. Por primera vez en la historia, las grandes mayorías explotadas, oprimidas, ignoradas, los productores directos de la riqueza, estas grandes mayorías que en una “democracia capitalista” no tienen responsabilidad alguna en la toma de decisiones (más allá de un vacuo derecho al voto cada cierto tiempo para elegir al grupo burgués que continuará explotándolas los siguientes años), se pusieron en pie y empezaron a tomar en sus manos los asuntos políticos, militares, culturales, económicos; en definitiva, el pueblo empezó a gobernar.

El protagonismo de la gran mayoría de la clase obrera se expresó también en que sus mejores miembros, o una parte de ellos, hombres y mujeres, se hicieron cargo de los puestos de mando de la producción, del ejército, de la política, de la enseñanza, manifestando la autosuficiencia de los productores para gestionar eficazmente la riqueza en bien de todos los miembros de la clase trabajadora.

El socialismo también mostró su superioridad en lo económico-social, puesto que resolvió lo que ningún país capitalista ha resuelto jamás, ni podrá hacerlo nunca dado su carácter de clase antagónico, por una parte, y su estado de decrepitud y agonía, por otra, siendo el deber de la clase obrera y de todos los oprimidos arrojar el capitalismo al basurero de la historia: resolvió las necesidades básicas de la totalidad de la población (trabajo, alimentación, techo, educación, salud, acceso a la cultura y el deporte, etc.).

Durante la década de 1920, los trabajadores, con el poder en sus manos, tuvieron que reconstruir la economía destruida por 7 años de guerra. En tan sólo diez años la URSS dio un salto extraordinario de la situación de atraso heredada al desarrollo en lo tecnológico, lo científico, en lo que se refiere a su capacidad productiva y a la defensiva. En los años 30, con la colectivización agrícola y la industrialización socialista, se dotó de una poderosa industria y llegó en este plano a los niveles más avanzados. Ya en el año 1940, la Unión Soviética alcanzó los primeros lugares a nivel mundial en la producción fabril y en desarrollo tecnológico. Y todo ello, a partir de una sociedad destrozada y empobrecida por una guerra imperialista y la agresión de las potencias capitalistas al nuevo Estado soviético.

Esta conquista proporcionó los medios para que, tras el ataque nazi contra la URSS, la heroica lucha del Ejército Rojo y de todos los pueblos soviéticos, dirigidos por el Partido liderado por Stalin, derrotaran y destruyeran a los ejércitos agresores nazifascistas y liberaran a toda Europa Oriental.

A diferencia de la Revolución Industrial burguesa, con la Revolución Socialista se producían al mismo tiempo los saltos en la producción y los cambios sociales, puesto que la producción estaba al servicio de la sociedad y no de unos cuantos individuos privilegiados. Así, en 1930 se acabó con el flagelo del desempleo, al revés de lo que sucedía en los países capitalistas, donde la gran crisis mundial desatada en 1929 hundía a decenas de millones de obreros en el paro forzoso y el hambre. Se terminó con el analfabetismo y se aseguró el acceso de los hijos de obreros y campesinos a la enseñanza básica, secundaria y universitaria.

Se introdujo la jornada laboral de siete horas y la semana de cinco o de seis días. Y se desarrolló un sistema generalizado, gratuito, que aseguró el acceso de todos a la atención médica. Se desarrolló un sistema de seguridad social para todos. En 1928 trabajaban en todo el vasto campo de la URSS tan sólo 18 mil tractores; en 1940 lo hacían 684 mil. Los logros sociales alcanzados mediante su lucha por los trabajadores soviéticos desde el triunfo de la Revolución de Octubre fueron progresivamente adaptados por los países capitalistas para evitar que los trabajadores locales imitaran a los soviéticos.

Algo que demuestra el inconmensurable valor que tuvo la Revolución de Octubre para la historia mundial y la clase trabajadora es que, como sabemos y sufrimos hoy día, tras el final de la Unión Soviética en 1991 tras años de dirección revisionista dentro del Partido Comunista de la URSS, las dictaduras capitalistas han empezado los recortes de todas las concesiones que tuvieron que otorgar a los trabajadores en sus países para evitar que imitaran el ejemplo de los trabajadores de las repúblicas socialistas.

El principal factor que posibilitó los inimaginables avances de la Unión Soviética fue el trabajo de los millones de obreros liberados del yugo de la explotación. Sintiéndose dueños de su patria socialista y de su destino, desplegaron su potencialidad y su iniciativa ilimitadas. El motor del crecimiento y cambio productivo fue la emulación socialista: lo más avanzado ayudando a lo más atrasado, la cooperación, la innovación técnica promovida por las masas y no sólo por los especialistas.