Karl Marx.

“Els joves no poden escollir lliurement la seva professió perques les condicions de naixement de l’home predeterminen la seva professió, així com, en un sentit general, la seva concepcio del món.”

Solidaritat amb Odio de Clase

Podrien ser moltes les raons per solidaritzar-nos amb Odio de Clase: per la seva tasca constant i abnegada per difondre continguts m-l des de la seva pàgina web, per haver estat durant un llarg període de temps l’única veu que va encapçalar la recuperació de l’espai m-l a l’estat espanyol, pels seus principis ideológics bàsics que inclouen la lluita contra el revisionisme com la lluita principal d’aquest moment, per haver sostingut tot tipus de combats contra els dogmatics d’esquerres i de drets, per tenir la suficient humilitat com per rectificar desprès d’un procés de crítica i autocrítica, per haver estat sempre al costat de les causes justes donant-lis el seu suport en tant en quant expressió d’una justa necessitat de rebeldia, tot denunciant a la vegada de manera valenta quan aquestes s’equivoquen però a la vegada sabent reconèixer els seus mèrits, per obrir espais de diàleg entre els diferents destacaments marxistes-leninistes a l’estat espanyol, però sobretot per la seva declaració de principis que inclou la base programàtica que pot servir per aplegar el conjunt del dispers moviment comunista revolucionari al voltant d’un seguit de principis politics comuns.
Per tot això solidaritat amb els companys d’Odio de Clase i tot el nostre reconeixement a la seva exemplar tasca.
Endavant camarades amb la vostra lluita pel triomf complet de les idees del marxisme-leninisme aquí i a tot el mòn!
…
Comissió Ideològica del web Espai Alliberat

El MCI a l’Estat Espanyol. Una reflexió.

En l’actual cojuntura de crisi del règim capitalista a l’estat espanyol la situació a l’interior del Moviment Comunista Revolucionari és d’una profunda divisió. Les causes són diverses i una de les més clares és la «metodología» utilitzada pels diferents destacaments d’avantguarda que la composen.
La manera d’abordar la reconstrucció de l’espai comunista per fora de les institucions i amb un clar afany per desllindar-se del revisionisme ha portat a centrar-se en les qüestions doctrinàries més que no pas en anar bastitn una unitat política al voltant de les dinàmiques concretes de la lluita de classes.
Aquesta manera de procedir va serr endegada al principi mateix de l’intent de recuperació de les referències de l’abans viu espai marxista-leninista a l’Estat Espanyol. Un espai que porta anys en franca descomposició després del «tsunami» polític de la transició i el primer cicle polític del reformisme socialdemocràta del PSOE primer i la contrarevolució oberta del PP actualment.
La clausura del cicle revolucionaria a l’Estat Espanyol que no va saber superar els durs moments d’incerteses i viratges que la situació política, econòmica i cultural que va suposar el pacte social de la Transició, ha marcat les dinàmiques amb que es va plantejar aquest nou intent de reconstrucció.
L’aparent esgotament politic d’aquest espai en totes les seves variants tant partidàries com en el recurs a la lluita armada sembla que han marcat l’últim intent de recomposició de l’espai m-l. Sembla que l’estrategia escollida en principi era «reclamar-se» de la variant ideológica del marxisme que en principi millor hagués pogut resistir els embats del devenir del Moviment Comunista Internacional. La doctrina escollida va ser el maoisme per desprès ser virulentament rebutjada i substituïda pel hoxhisme.
Aquest profund viratge es donava en mig de la confusió que donava la pròpia situació internacional on en un principi el prachandisme semblava ser el moviment de guerrilla popular armada que millor podia servir per sustentar els fonaments d’aquesta nova referencialitat per desprès, fruit del seu abandó dels principis revolucionaris, ser substituït per la guerrilla naxalita.
Aquest exemple internacional ha aconseguit fer d’amalgama entre els diferents sectors m-l enfrontats en altres àmbits en la manera de recomposar l’espai marxista-leninista a l’Estat Espanyol. Aquesta estarnya situació, enfrontats en el plànol organitzatiu i ideológic però d’acord en donar suport al mateix moviment de lluita armada, en realitat emmascara una manca de voluntat política per trobar bases comunes per a l’urgent reconstrucció partidària a l’Estat Espanyol .
Mentre uns prefereixen enquistar-se en establir uns clars principis ideològics en base a una certa revisió del passat del propi MCI com a pas previ a qualsevol enquadrament politic, altres semblen més interessats en l’implantació territorial basats en el dogmatisme i la manifestació més efectista al carrer. Entremig d’aquestes dues posicions els altres destacaments es debaten entre l’esforç de mantenir nodrit el seu propi portal a internet o posicionar-se acriticament amb un o altre bàndol.
En qualsevol cas cap d’aquest dos grans pols sembla interessat en escometre la tasca més important en el moment actual:Establir un programa científic que doni sortida a les necessitats més urgents i concretes que millor serveixen a la revolució a l’Estat Espanyol.

Cites de revolucionaris: Fidel Castro

“Ser internacionalista es saldar el nostre propi deute amb l’humanitat. Qui no sigui capaç de lliutar pels altres, mai serà suficientment capaç de lluitar per si mateix”.

Llenguatge i marxisme

Compleix la llengua una funció social al marge de la seva infraestructura social?Si fos així quin paper tindria en el context global de la lluita de classes? Les primeres tesis del marxisme-leninisme sobre l’origen i la funció específica de la llengua la trobem a l Ideologia Alemanya on s’afirma la unitat de l’activitat material i social del llenguatge. D’aquesta manera pels clàssics del marxisme el llenguatge no tenia una funcionalitat en si mateixa i per a la comunicació sinó que també estructurava les relacions socials “El llenguatge, com la consciencia, només sorgeix de la necessitat, del tracte amb altres homes.(La ideologia alemanya. Vol. I ap.I.A.1). Aquesta primera concepció del llenguatge ja serveix per desllindar l’explicació materialista d’altres teories d’idealisme petitburgès com les de l’innatisme(que creu en el llenguatge amb un origen innat o biològic propi de l’home) amb representants com Noam Chomsky en aquesta corrent.
Marx porta un pas més enllà les seves conclusions del llenguatge com a estructurador d’origen social i com a portador en definitiva d’una determinada de manifestació ideològica classista “les idees no existeixen d’una forma independent del llenguatge”(Grundrisse). D’aquesta manera si la llengua pot ser utilitzada per vehicular les diferents ideologies de les diferents classes socials d’aquí es pot concloure que el propi llenguatge expressarà la tendència social fonamental expressada per Marx “que les idees de la classe dominant son les idees dominants en cada època”(Ideologia Alemanya. vo. I.A.2.).
D’aquesta manera i com a conclusió lògica “marxistes” posteriors van poder determinar una suposada funció burgesa del llenguatge. Aquest teòric llenguatge burgés s’hauria donat a partir ‘una extensió en el seu sentit més idealista del poder de la classe dominant a l’esfera del llenguatge. D’aquesta manera s’arriba a l’absurd de plantejar al llenguatge com una expressió de la superestructura al costat de la ideologia. Es possible una tal inversió del concepte marxista de la relació entre infraestructura i superestructura?
Aquest dilema es resol fent una interpretació de l’obra marxiana en el sentit de representar una totalitat social. El llenguatge sota aquest punt de vista funcionaria en dos nivells, un per expressar el contingut social de les societats de classes i l’altre els sistemes de comunicació que permeten la reproducció social de la mateixa societat històrica. Anant un pas més enllà i com a conclusió podem dir doncs que el llenguatge es troba estructurat dins la pròpia complexitat d’una formació soci-econòmica.
Val a dir que aquesta tendència interpretativa de l’obra marxiana va ser la que els soviètics van en primer terme per explicar el fenomen de classe del llenguatge. Les obres de Marr al respecte suposen una expressió d’aquesta desviació inicial que establia una doble naturalesa en el llenguatge com a fenomen social i ideològic. En aquesta interpretació mecanicista del marxisme s’arribava a la idea que el llenguatge podia arribar a convertir-se en un element per a la dominació de classe i que per tant estava determinadament lligat a l’estat de cada classe al llarg de la història. Això feia que Marr establis una relació directa entre classe i llengua al marge dels desenvolupaments des de la tribu fins a l’organització ciutadana i nacional.
Aquest reduccionisme del marxisme que va imperar en els primers anys de la ciència soviètica sobre el llenguatge va ser definitivament superada quan va intervenir, de manera sorprenent, la més alta altura política del moment, el mateix Iósif Vissariónovich Stalin. El seu article va posar fi al predomini de la teoria marrista. Per a Stalin tot recuperant la primera interpretació marxiana, el llenguatge tenia una doble funció social que s’interrelacionava en la seva totalitat social. Per un costat existia dins de la superestructura però a la vegada expressava una necessitat de la infraestructura en tant podia servir a diferents nivells tècnics requerits per la societat del moment.
La llengua doncs com a signe d’identitat nacional s’arrela d’acord a les propies necessitats del desenvolupament socioeconòmic. Deslligada del seu contingut de classe és un motor transversal que recorre tot el cos social fent-lo moure’s i relacionar-se. Lluny doncs de les interpretacions més dogmàtiques i anquilosades en contra de l’ús d’una llengua plural a l’esquerra revolucionaria.

La Revolució d’Octubre significat en el naixement de les democràcies populars.

Abans de la Revolució d’Octubre la humanitat només havia conegut una sola forma de Dictadura del Proletariat:la Comuna de París. Aquesta només va poder conservar el poder arrabassat a la burgesia durant 72 dies. Aquesta breu experiència però va obrir les portes al proletariat internacional a poder acumular tot un seguit d’ensenyances i lliçons que esdevendrien patrimoni de tot el proletariat internacional i que el marxisme es va encarregar de sintetitzar.
La Revolució d’Octubre va ser hereva d’aquesta primera experiència de dictadura del proletariat i en va enriquir el seu significat polític amb la creació d’una nova institució de democràcia proletària com van ser els soviets. Aquest organisme de poder popular descansava sobre l’aliança entre el proletariat i els camperols pobres. Era doncs una nova forma de poder que apareixia de bell nou enmig de la història i que suposava aconseguir una quotes de democràcia més avançada que qualsevol moment abans.
D’aquesta manera es desfermava la possibilitat per primer cop favorable al poble treballador de poder desenvolupar amb èxit totes les seves forces creadores abans subjectes a les necessitats de l’explotació capitalista.
Amb la creació dels soviets però no acabaven les tasques multifacètiques del proletariat rus i per extensió del proletariat internacional, doncs les tasques que tenia al davant al victoriosa Revolució d’Octubre, coma primera revolució socialista de la humanitat, eren ingents. Així en la tasca d’aconseguir la plena independència econòmica i social en la construcció exitosa del socialisme el proletariat rus en aliança amb el proletariat del camp va donar sortida a tota la seva capacitat organitzativa i al desplegament més vibrant i poderós de tota la seva reserva de forces creatives en tots els àmbits de lo polític i lo social.
UN testimoni complet d’això va ser el sorgiment posterior del que es va conèixer com a democràcies populars i que desprès es va integrar en l’anomenat com a camp socialista. Aquest nou tipus d’organització del poder conquerit en favor de les més àmplies masses populars no deixa però de ser en el fons l’expressió amb la particularitat històrica de la seva aparició, del mateix origen proletari en el reconeixement dels valors emancipatoris de la revolució russa i els òrgans de poder soviètic que se’n va dimanar.

Movimiento Comunista. Nuestros Objetivos.

Publicat entre l’Octubre i el Desembre del 1976. Aquest document del Movimiento Comunista(que a Catalunya adoptaria el nom de Moviment Comunsita de Catalunya) és el document de principis d’una de les organitzacions més interessants pel que fa a contingut polític del tardo-franquisme i la primera Transició(fins a la desfeta de l’esquerra amb la majoría absoluta del PSOE i la integració a l’OTAN).
Aquest col.lectiu que va nèixer d’una escissió al si de ETA-Berri va fer un recorregut ideològic des del maoïsme fins a una renovació política lligant-se al final del seu recorregut als moviments populars ecologistes, ati-OTAN i feministes.
A la vegada i com a reflexe del propi entorn polític i social d’on havien sorgit en un principi, el Movimiento Comunista va entendre la necessitat d’acostar les postures del marxisme-leninsime de l’època, d’un centralisme més accentuat, a tenir en compte el factor polític del nacionalisme històric a l’Estat Espanyol.
Malauradament la seva trajectòria politica no va poder resistir, com tants d’altres grups i grupúscles, l’empenta de la doble derrota històrica enfront del revisionisme i el reformisme.
La pèrdua de perspectives revolucionàries posterior al franquisme estroncava un referent politic i a la vegada s’afegia a la desfeta de tot un espai politic a Catalunya(com al Pais Vasc o a Galiza) de formacions politiques que tot i no provenir de sectors del nacionalisme d’esquerres se’n feien solidaris per tal de trencar de manera conjunta amb el model Estatal del capitalisme espanyol.
……..

Neix una nova organització m-l:Combat Proletari

Tot revolucionari ha de fer la revolució

La crisi capitalista actual amb el seu desplaçament de milers de treballadors i treballadores cap a la més absoluta misèria, torna a situar en el centre del conscient col·lectiu la certesa que categories fictícies com “classe mitja” o la “lliure competència” son només mites per establir consensos de dominació i subalternitat. La gran veritat del capitalisme és la seva tendència sostinguda a desplaçar les classes socials en dos grans grups:explotats i explotadors, proletariat i burgesia.
Aquesta tendència social respon a una dinàmica intrínseca al capitalisme que sota un seguit de llibertats formals amaga l’esclavització de milions d’éssers humans en forma d’explotació assalariada per part d’un grapat de propietaris de terres, capital i mitjans de producció. Com deia Lenin referint-se a les genials descobertes de Marx en relació a les dinàmiques internes del capitalisme “Va mostrar [Marx] que tot el desenvolupament del capitalisme modern tendeix a desplaçar la petita producció per la gran i crea premisses que fan possible i indispensable l’organització socialista de la societat”(1). Així pels clàssics del marxisme només hi havia una sortida davant les contradiccions que imposa el capitalisme: trencar de manera revolucionària amb el model de producció i canvi que prima el benefici i l’acumulació de “coses mortes” per un sistema viu que posi en el centre el desenvolupament integral de les persones.
Per aconseguir aquesta objectiu emancipatori van proposar una formula que va esdevenir d’èxit tal i com va quedar demostrar en la primera Revolució Socialista de la història al 1917. Davant dels seus explotadors organitzats al voltant del manteniment dels seus privilegis, el proletariat només podia oposar-li una fèrria organització al voltant de les seves organitzacions de classe amb el Partit Polític de Nou tipus Leninista al capdavant. Aquesta eina de transformació tenia que ser l’impulsora de les capacitats revolucionàries del proletariat a través de les consignes i el destacament de revolucionaris professionals lligats a les grans masses a través de la seva militància i l’elaboració d’una estratègia de masses. Per a Lenin la tasca primordial d’aquest Partit d’avantguarda havia de ser lligar-se de manera estreta amb les és àmplies masses de treballadors i treballadores i per fer-ho tenia que saber arribar a connectar amb els interessos i aspiracions d’aquesta majoria social.
El Partit no podia posar-se ni per sobre ni tampoc per sota de les aspiracions i els interessos de la majoria explotada de la societat i havia de trencar amb qualsevol reformisme o promoure qualsevol falsa esperança en la capacitat de reforma de les institucions burgeses “…la veritable tasca d’un partit socialista revolucionari no consisteix en inventar plans de reorganització de la societat, ni en predicar als capitalistes i als seus acòlits que millorin la situació dels obrers, ni tampoc en ordir conjuracions, sinó en organitzar la lluita de classe del proletariat i dirigir aquesta lluita que te com a objectiu final la conquesta del poder polític pel proletariat i l’organització de la societat socialista.”(2)
Caure en l’electoralisme, promoure la farsa de les eleccions burgeses i fer passar com a lluita de classes la pura participació en qualsevol Parlament burges no és més que trair la principal de tot destacament comunista a saber: destacar per sobre de tot la lluita de classes com a lluita política per l’emancipació de la classe treballadora.
Així les aparents llibertats formals sota el capitalisme han de ser utilitzades per tal de crear espais de confluència i organització revolucionària dels treballadors i les treballadores. Per tal de denunciar el règim d’explotació capitalista a que es veuen sotmesos milions de persones en el nostres país i arreu del planeta. I en definitiva per tal d’anar guanyant a les masses per la causa del socialisme. La resta serveix només per tal de guardar al capital en el seu “flanc” esquerra, minar l’autonomia obrera i l’auto-organització dels treballadors i el que es pitjor postergar sine die la seva presa de consciència per a si en base a la seva majoria social.
….
1. Lenin. “Nuestro Programa”. OC. Tom 4. pp.194.
2.íbid.pp. 195.

Reportatge a RT en l’aniversari de la mort de Lenin